La tardor del patriarca

Ignore com han tractat els informatius de Canal 9 la notícia de la condemna de Carlos Fabra, però m’agradaria saber-ho. Tant pel que deia com pel que silenciava, Canal 9 era un sismògraf intrigant a l’hora d’endevinar els arcans del poder autonòmic valencià. Mentre es va poder veure a Catalunya, un servidor s’ho passava molt bé fent elucubracions. I quan el govern valencià decidí interrompre’n les emissions, els valencians que vivim en aquestes parts ho lamentàrem. Si res no ho impedeix, ara la interrupció serà general, i encara serà més lamentable. Vicent Flor opinava l’altre dia que, amb el tancament de Canal 9, el PP valencià ha comés un error gravíssim perquè ha menystingut el valor simbòlic que representava, per a una comunitat no del tot absent d’autoestima, tindre un canal de televisió propi. Tant si la gent se’l mirava com si no, pel simple fet d’existir Canal 9 era un actiu –com se’n diu ara- de la identitat col·lectiva. Suprimint-lo a la brava, el PP local no solament prescindeix del seu millor altaveu, sinó que genera un greuge col·lectiu. És un bon argument, o m’ho sembla, però la ciutadania fins ara els ha consentit tantes coses, i tan grosses, als nostres actuals governants que un no sap ja què pensar.

En tot cas, la de la condemna de Carlos Fabra és una notícia difícil de callar. Dilluns, moltes cadenes de televisió s’hi van estendre i, dimarts, presidia les portades d’almenys dos diaris: el Mediterráneo de Castelló i l’Ara de Barcelona (cal dir que, al marge d’aquesta coincidència, el contingut de les informacions de l’un i l’altre tenien un to prou diferent). La sentència resol un procés que ha durat 10 anys, pel qual han passat 9 jutges i 4 fiscals i que ha sigut molt treballós. Tant que, el 2012, el jutge Jacobo Pin Godos arribà a sol·licitar un recurs d’empara al Consell General del Poder Judicial contra l’Audiència Provincial de Castelló perquè aquesta “havia atemptat contra la seua independència com a jutge instructor” del cas. Com a mostra de l’espinós recorregut del plet no està malament. Com que cal suposar que l’acusat recorrerà al Suprem, no podem donar el cas per definitivament conclòs, però, de moment, l’expresident de la Diputació de Castelló, i durant molts anys president del PP i de la Cambra de Comerç de la província, entre altres coses, ha sigut condemnat a quatre anys de presó per delictes fiscals continuats, entre 1999 i 2003, i a pagar 1’4 milions d’euros de multa. La seua exdona, Amparo Fernández, ha rebutg la pena de dos anys de presó i una multa de 540.000 euros. D’altra banda, se l’ha absolt del delicte de suborn i de tràfic d’influències per falta de proves, tot i que la sentència sosté que la conducta de l’imputat és sospitosa.

La justícia se cenyeix a proves i no a sospites, i, per tant, hem de considerar provat, com a mínim, que Carlos Fabra va defraudar reiteradament a Hisenda sumes elevades de diners. És un delicte. La notícia és important en la mesura que ho és el reu. Carlos Fabra va ser president de la Diputació de Castelló des del 1995 fins al 2011. Des que Victorí Fabra Gil – dit l’agüelo Pantorrilles- accedí per primera vegada al càrrec l’any 1868, 7 membres de la seua família han presidit aquesta institució. D’això, en altres temps se’n deia un cacicat. Es podria dir que, des d’abans de nàixer, quan son pare va entrar a Castelló amb l’exèrcit franquista, Carlos Fabra tenia assegurat el govern de la Diputació per poc que se sabera moure. I ausades que s’ha mogut. Fabra ha sigut un dels polítics més atrabiliaris, vexatoris, xulescos i rabiüts que hem hagut de patir en aquesta pena de país, però res ha fet que li trontollara la poltrona, ni la molt dubtosa gestió dels diners públics, ni la persistent ombra de corrupció que l’envoltava, ni 10 llargs anys d’imputacio judicial, ni tan sols el fiasco espectacular de l’aeroport de Castelló, coses que haurien acabat amb la carrera del més pintat a tot arreu. Al contrari, en comptes de caure, no ha parat de rebre parabens i besamans i encomis arriscadíssims com el que va proferir no fa tant ni més ni menys que Mariano Rajoy: Carlos Fabra era, fins dilluns, “un polític i un ciutadà exemplar”.

Cal reconéixer que Rajoy s’ha afanyat a disculpar-se per haver donat suport a un personatge condemnat per la justícia. No és el cas del president de la Generalitat, Alberto Fabra, qui considera que la sentència no ha de tindre repercussions polítiques, perquè el condemnat fa temps que no té cap càrrec en el partit. En realitat, no fa tant de temps. L’altre Fabra abandonà la Diputació el 2011 i no deixà la presidència del PP de Castelló fins al 2012, quan ja feia 9 anys que estava imputat. Fins dilluns, el poder de Carlos Fabra dins del PP de Castelló era enorme. Si no m’equivoque, la seua companya sentimental Esther Pallardó continua sent vicepresidenta de la institució que ell va governar com un rei absolut. No es poden rentar les mans amb aigua del Millars com un Pilat qualsevol, al·legant que es tracta d’un ciutadà particular i prou.

Ara, Fabra ha hagut de donar-se de baixa del partit la secció castellonenca del qual va governar a discreció. Manté, això sí, la presidència de la Cambra de Comerç (si és que aquesta institució tolera que la presidesca un convicte), però cal presumir que el seu pas per la política ha acabat. El valor simbòlic de la dada també forma part de la notícia. Com més alt el vol, més dura la caiguda, resa una màxima potser apropiada per a l’inaugurador d’un aeroport que no s’enlairà mai.