Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Els apunts de Joan Teixidor

En ple caos del segle XX, defensà l’ordre intel·lectual, reconstruir i no desfer

L’oblit que ha patit l’obra i la figura de Joan Teixidor és indicatiu d’una incúria crònica a l’hora de valorar i reviure els actius de la literatura catalana. Encara que sigui de forma tardana, en el cas de Teixidor ara queda per fi compensada amb tota justícia per la rigorosa edició de la seva obra poètica completa, Una veu et crida. És una obra poètica que va de 1931 a 1989. De la mateixa manera que els pares transmeten als fills les coses que saben a fi que puguin viure amb millors opcions, la literatura perviu per la revaluació constant entre generacions i, si es trenca aquesta cadència, perilla tant la literatura com la civilització. Justament un escriptor com Teixidor dóna fe de la tradició permanent, no tan sols pel que sap, des de les formes antigues fins a l’art que deslliga i trenca, com per la seva lírica i una prosa molt modulada, precisa, capaç de la gran claredat. El Teixidor crític i memorialista és als seus llibres d’apunts. D’una banda, un pensament i experiència de l’art; de l’altra, el fil que lliga tot memorialisme fragmentari que és un anar i venir de la poesia a la prosa, del poema a l’apunt. El sentit compositiu de l’article ja li ve de les col·laboracions a les pàgines de cultura de La Publicitat, on comença a escriure per invitació de J. V. Foix. Abans de la Guerra Civil també escriu a Quaderns de poesia, La Veu de Catalunya i Mirador. Els tres llibres d’apunts —Tot apuntat (1981), Apunts encara (1986) i Més apunts (1990)— provenen tot sovint de peces publicades a Destino —de la secció “Media columna”, anys seixanta i setanta—, a Serra d’Or o als Quaderns d’EL PAÍS en la dècada dels vuitanta, i també del volum més miscel·lani que és Els anys i els llocs (1985). Com volia Teixidor, allò que unifica tots els Apunts és, entre altres coses, “una certa fidelitat”. “Hi ha coses que de vegades s’aprenen de cop i per sempre. Són les mateixes coses que de vegades no s’aprenen mai”. Al pròleg d’Apunts encara diu que els apunts no són ben bé un dietari però tenen molts elements de dietari. És pudor, sentit del ridícul? Sens dubte, elegància, d’estil i també moral. Els “apunts” són una forma destil·lada de memorialisme. En una entrevista de l’any 1987, declara: “Tinc gairebé acabat un altre llibre de dietari que serà continuació d’Apunts. Seran més apunts. Crearà una unitat”. És la unitat de la memòria. Escrivia per trobar un sentit. I també per crear sentit i reforçar la consciència més enllà de tot enrenou. Què en faríem, de l’art del llenguatge, sense les formes de la consciència?

En ple caos del segle XX, fa una defensa lúcida de l’harmonia, de la naturalesa sagrada, de l’ordre intel·lectual, de reconstruir i no desfer. Parla dels homes que, anant per les muntanyes, ha vist caminar sols: “Què hi ha en aquests homes que van sols per les carreteres i les muntanyes? Què hi cerquen en les vastes solituds, en els camins difícils, en els estanys que emmirallen el cel, en els núvols que passen?”. Gran pregunta, més enllà del dolor i de l’absència. No és debades que un fet central en la vida i l’obra de Joan Teixidor sigui el misteri de la fe. Teixidor diu amb lucidesa que la fe ens salva de nosaltres mateixos. I, quan mor el fill, els poemes d’El príncep giren entorn de la qüestió de la justícia de Déu. Els apunts confegeixen el perfil de Joan Teixidor, l’observador i el contemplatiu, el poeta, el senyor de Barcelona, el viatger, l’home d’Olot que tot sovint va a Atenes, el cavaller cristià, l’amic dels amics, el pare que plora la mort del fill, el poeta de l’instant, el prosista de la memòria. És la christianitas i la humanitas d’Erasme; creure, no com una limitació, sinó com a plenitud. Sovint contempla els quadres dels pintors amics que té a les parets de casa seva. Alguns ja han mort i són una fraternitat que transcendeix: “Em conhorto pensant que si dic de la seva mort també dic alguna cosa de la seva vida. I, a més, estic segur que aquests morts que estimo i recordo encara viuen”.

Coneix la història, el fascina la innovació i té la passió pel viatge, on sigui

El flâneur ideal que coneix la història i a qui fascina la innovació té la passió del viatge, on sigui. Pregunta: “I si fos que anem pel món tota la vida cercant el paisatge que ens correspongui?” Explicaria això la passió viatgera de Teixidor? Viatja i alhora no perd constància que, quan tornem a casa, ens adonem que no hi havia res més a la nostra vida que allò que vam veure per primera vegada quan érem infants. Escriu que la història de l’Acròpolis és també la història de la seva ruïna. No és una paradoxa: fins i tot per tenir ruïnes és necessària una civilització. Visitar els museus és comprendre la partitura d’una bellesa que és simfònica, però al final: “Ve l’hora del retorn, / veig la casa dels avis”. Quan llegeix Ossip Mandelstam, pensa en la lluita terrible de tants escriptors de la Rússia totalitària, abocats a l’exili, la deportació, l’hospital psiquiàtric. De sobte, l’or de la tardor li fa pensar en el paisatge com a santuari, abundància i transcendència. Escriu: “Arriba un moment que no puc suportar tanta bellesa”.

Más información