El paradís

Dissabte, 7 de juny de 2014. Compartisc taula, durant un convit de noces, amb un cosí meu que treballa de guarda jurat. Feia lustres que no ens véiem, en part perquè ell, des que es casà, viu a Burjassot, i en part també perquè, tot i haver jugat molt junts, d’infants, pels carrerons i pels horts de Sueca, a partir de l’adolescència els nostres interessos i camins començaren a divergir. Ell es dedicà amb entusiasme a l’esport i a col·leccionar núvies —amb notable èxit, per cert—, jo, a la pintura. Físicament el veig en forma —carn de gimnàs, pense—; el seu cuir cabellut, però, a diferència del meu, ha esdevingut un erm. “A què et dediques?”, em pregunta. “A escriure, a pintar”, dic. Somriu amb un to que em sembla irònic; de xicons, ell ja veia això de pintar com una afició de bajocs. Conta que es guanya la vida com a guarda jurat i que, des de fa mig any llarg, vigila l’edifici on hi havia la Televisió Valenciana. Una feina que és un luxe, diu, perquè, llevat de les primeres setmanes després del tancament, allà al novembre de l’any passat, en què encara s’hi acostaven periodistes i en què fins i tot hi hagué intents de robatori, la resta ha sigut bufar i fer ampolles. Diu que al principi es parlava de privatització, de si tal o tal empresa, que això no anà endavant i que un dia aparegueren camions que es van endur maquinària i mobiliari. “Ara”, diu el meu cosí, “l’edifici està buit. Només hi queda la pols, i no poca. De risc de robatori, ja no n’hi ha. La meua feina, i la dels meus col·legues, és evitar que s’hi escolen xicons i facen el brètol”. “Vols dir que no es fa servir per a res”, faig, “un edifici tan gran?”. “Per a res”, contesta. “Deu impressionar”, dic, “fer un passeig, tot sol, pels llargs passadissos, pels antics platós...”. “Una vegada per dia fem ronda per tots els pisos”, diu, “però anem sempre per parelles”. “I del govern, no s’hi acosta ningú?”, faig. “Del govern actual només n’hem vist algú al principi, quan es parlava de privatització”. “Per què dius del govern actual?”, pregunte estranyat. “Que, de governs anteriors, sí que n’hi va algú?”. El meu cosí queda mut, mirant-me amb la boca lleugerament oberta. Somriu, mira cap a un altre lloc. “Què passa?”, faig. “He dit alguna cosa inoportuna?”. “Açò que et diré, cosí, vull que quede entre nosaltres”, fa. I afig, després d’un teatral silenci: “Hi ha un individu que es presenta allà sovint. Cada quinze dies, si fa no fa. Hi entra, amb la gorra i les ulleres de sol posades, i passeja llargament per l’edifici. Què hi fa, no m’ho preguntes. Tenim ordre d’apagar els monitors de vigilància i de no entrar mentre ell hi és. Des de baix, tan sols el veiem si, per casualitat, guaita per una finestra. Sempre, quan arriba, pareix tens, preocupat; al cap d’una hora, si fa no fa, quan n’ix, és un altre: simpàtic, ens fa comentaris sobre l’oratge, la temperatura…”. “De qui parles?”, dic. “D’algú que fins fa quatre dies ha sigut molt important, cosí, en aquesta terra”, respon. “Molt, molt?”, faig. “Molt, molt”, insisteix. Estupefacte, el mire als ulls i dic: “President?”. Gira el cap vers un altre costat i diu, amb cara de pòquer: “Bé, cosí, tu no has sentit res. I ara canviem de tema”. I, efectivament, canviem de tema. Però jo, ara i adés, mentre mengem o parlem d’altres coses, mentre sona la música frívola d’ambient, no puc llevar-me del cap aquell individu alt, sinistre, que camina completament sol pels passadissos buits i polsosos, en silenci o, vés a saber, cridant i gesticulant, potser, com en el seu discurs de dimissió, entre les parets buides: “¡Hemos hecho grande esta Comunitat!…¡Somos los mejores! ¡Los mejores!”.