Sobre l’ús de la memòria

Això era, fa pocs dies, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu (el llibre que dos amics han glossat molt generosament en aquest mateix Quadern immaterial). La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vosté que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els temps de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, tindre bicicleta era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava l’antic Hospital de València. Els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Cáritas o equivalent on reparteixen grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vosté, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una visió clara del passat immediat, i per tant no pot avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa. I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps coneguts, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar gràcies a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas del temps), i deixar de dir i propagar bestieses.