L’estació de Gràcia

A vegades, quan sembla que l’Arquitectura només fa acte de presència en obres grandiloqüents i espectaculars, resulta gratificant ensopegar amb una obra civil. Una obra com la de l’estació que ocupa aquestes línies, malgrat els seus defectes. L’estació de Gràcia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya s’ha reformat després d’un llarg període d’obres que han afectat la plaça Gal·la Placídia. La reforma ha millorat els accessos i ha dotat l’estació de sortides d’emergència, ja que aquesta estació, al contrari d’altres d’aquesta línia, no tenia doble accés.

Al marge dels canvis normatius i de compliment de la llei d’accessibilitat, la intervenció ha suposat una reforma arquitectònica que es tradueix en canvis en els espais de l’estació. És important reconèixer que l’aspecte i el caràcter d’aquesta estació ha estat sempre diferent, probablement a causa de la presència de les parelles de pilars que suporten les seves voltes. I també perquè és la primera de Via Augusta, un carrer que deu la seva forma i naturalesa al traçat del ferrocarril, i és precisament l’estació de Gràcia la que inicia el desdoblament dels ramals de Balmes i Via Augusta, un desdoblament que la converteix en una mena de versió força compacta de la de plaça Catalunya.

La reforma té clarobscurs evidents que, en general, es deixen sentir en dos extrems. En el vestíbul superior, del qual les notes de premsa recullen poca cosa més que els nous materials dels acabats (una dada verdaderament irrellevant) i el conjunt d’instal·lacions que conté l’estació: ventilació, il·luminació, ascensors i escales. Aquest conjunt, en el qual abunda excessivament la ferralla muntada en sec, afligeix considerablement l’espai de les andanes. En veure bona part del traçat dels tubs de ventilació, no podem deixar de pensar en el seu rígid repertori d’elements i components, a la fi tan difícils d’adequar a un lloc com aquest, amb algunes irregularitats de traçat. En un espai en el qual ja tenim trens, catenàries i vies, abusar del recurs de la linealitat amb les instal·lacions no és bo. Per això les parelles d’arcs i de pilars li lleven aquesta impressió i fan prendre valor al conjunt i guanyar originalitat a l’espai de l’estació. Les escales al final de les andanes i el pas sobre la via tenen també aquest aire, agreujat per l’acabat ignífug de l’estructura. És innegable que els que ho han fet volen que ho veiem, i no puc evitar pensar que destil·la cert alliçonament antiincendis.

El millor de la reforma és sens dubte la nova andana. Aquesta és el resultat d’haver modificat el traçat de la via de pujada a la línia de l’avinguda del Tibidabo. Això ha suposat una cosa simple i complexa d’executar, però determinant. Allà per on passaven els combois, ara hi ha la nova andana, tan ampla que en realitat és el veritable vestíbul de l’estació. Mentre que al vestíbul superior —més lluminós i aparentment tranquil atès que no s’hi sent el soroll dels combois— no hi ha ningú que s’hi estigui, a la nova andana sí. Un espai en el qual sembla que, en lloc d’esperar inquiet l’arribada del comboi, la gent vingui a passar l’estona asseguda als bancs centrals.

L’encert és a l’andana, amb els dobles arcs en els pilars que incorporen els llums

El més bonic és l’espai que forma l’estructura de l’andana, amb els dobles arcs suportats per parelles de pilars a banda i banda, els quals, en el costat de la línia del Tibidabo, s’han convertit en una mena d’unitats tècniques incorporant la il·luminació. Aquests arcs i els seus suports separen la part central de les dues veritables andanes d’embarcament a cada costat. La nova perspectiva d’aquest espai fa d’aquesta parada una estació singular, potser més encara que abans, tot i que les pantalles de plasma amb la informació dels horaris no deixen veure el rellotge, cosa que seria fàcil de modificar i així l’espai guanyaria caràcter civil ferroviari. L’encert d’aquest espai és probablement el contrast de la seva alçada amb la dels passos que condueixen a les andanes laterals, fins a semblar que són portes que duen directament als combois, cosa que el fa semblant, salvant totes les distàncies, a alguns espais del metro de Moscou. En definitiva un espai públic sota terra en el qual observar, reconfortat, el moviment de la ciutat.