“Mai he escrit per a la posteritat”

Josep Albanell (Vic, 1945) va viure tota la infància i l’adolescència a la Seu d’Urgell. Després, un any a Madrid per estudiar Periodisme, carrera que deixà per instal·lar-se a Barcelona amb una decisió presa: ser escriptor. Ho ha aconseguit. No pocs títols (Calidoscopi sentimental: pinyol tot salivat, Ventada de morts, El barcelonauta...), premis (Víctor Català, 1972; Sant Jordi, 1973; Serra d’Or, 1978; Nacional de Literatura Infantil, 1990...) i reedicions en donen fe. Ara li ha arribat el Premi Trajectòria que concedeix la Setmana del Llibre en Català.

Pregunta. Satisfet?

Resposta. Jo he muntat la vida al voltant d’una il·lusió: arribar a ser un bon escriptor. Quan comences vols ser el millor. Aviat vaig veure que no ho seria, però he intentat sempre ser el millor escriptor que jo podia arribar a ser. El que he fet, d’una manera directa o indirecta, té relació amb aquesta il·lusió.

P. Vostè és Josep Albanell, Joles Senell, part d’Ofèlia Dracs, Josep Campey. Com porta aquesta disbauxa?

“‘Ventada de morts’ és fruit de llegir Gabo, Vargas Llosa, Rulfo, Carpentiner...”

R. En una obra hi ha estil, pensament, argument i estructura. D’aquests quatre elements, l’escriptor hi posa molt de si en l’estil (la manera de dir les coses) i en el pensament. Són molt difícils de compartir. En canvi, és fàcil compartir estructura i argument. Si el treball és col·lectiu, l’estil no serà personal, sinó una barreja dels que hi participin. El pensament serà més neutre, menys concret. Jo he necessitat fer una obra pròpia, però també he estat disposat a compartir i crear una personalitat nova barrejant-la amb la d’altres. Quan he escrit amb l’Albert Monclús, per exemple, he abandonat una part de la meva personalitat literària. Ell també. I el resultat ha estat una altra. El mateix quan a l’Escola de l’Ateneu he fet literatura col·lectiva, com ara amb L’artefacte. Hem creat un personatge que escriu d’una manera diferent. No amb un estil propi, però capaç de crear arguments i històries. Jo no he volgut mai ser un escriptor transcendent.

P. Transcendent?

R. No escric per a la posteritat. No m’ha importat mai transcendir-me amb els llibres. Sí amb els fills. Jo no escric per a la història. Em sembla pedanteria. Sóc capaç d’inventar mons, de viure unes quantes vides a més de la meva, i ho vull per gaudir-ne aquí, ara que hi sóc. El que passi després de la meva mort em deixa bastant indiferent.

P. Per què escriu?

R. En algun moment havia pretès fer-me ric escrivint. Tenia una imatge de l’escriptor més americana que europea. Ho havia parlat molt amb Jaume Cabré. Li deia: “Ens hem de fixar en els americans”. Volia dir en Faulkner, Dos Passos, Hemingway. Ells tenien molt clar el personatge. A Europa teníem molt clar la història, el conflicte. Els americans saben que no hi ha una bona història si no tens un bon personatge. I si tens un bon personatge, tens una història. Els sud-americans fan això mateix més la fantasia. El coronel Aureliano Buendía és així, en un context realisticomàgic. També el primer Vargas Llosa, Rulfo, Carpentier. La meva Ventada de morts (1978) és fruit d’aquestes lectures.

P. També ha conreat la literatura experimental.

R. Sobretot al principi. Quan era més jove hi havia moltes ganes de renovar. Després descobreixes que la renovació és més interior. La història de la literatura és la de novel·les que han estat úniques, experimentals, però la veritable experimentació no és en la forma sinó en la història, a mesura que vas descobrint maneres més subtils d’explicar allò que vols explicar. I a tot això cal afegir-hi el joc.

P. El joc és central per a vostè?

R. És que la gent menja perquè té gana, però la literatura és una cosa a més a més. Si escrius: “Què maca que és la matinada, quan el sol comença a treure la punta entre les muntanyes” no estàs només comunicant. És literatura i la literatura és un joc de comunicació. Quan ets molt jove, tens moltes idees trencadores i creus tenir la capacitat de renovar-ho tot. Ja va bé... I estaria bé tenir-ne quan tens 60 anys.

P. Innovació quan era jove. Tradició ara?

R. Cal que hi hagi innovació. Però la sola innovació és cosa d’autors únics. Els morts, de Joyce, és un conte molt innovador i avui és un clàssic. Joyce tenia un secretari que es deia Samuel Beckett. Quan aquest escriu segueix l’estela de Joyce, però amb caràcter propi. És la negació de la narració, narrant: sense explicar res o explicant tantes coses que no pots seguir res. Només funciona en Beckett. Els seus imitadors no són res.

P. Vostè, com treballa?

R. L’escriptura té tres etapes, almenys en el meu cas: primer, pensar, que és la part més gratificant; segon, escriure, fer de picapedrer, posar-hi paraules i buscar la imatge exacta i com es reprodueix en la ment del lector, has d’aconseguir que el lector visualitzi, a través de les paraules, allò que tu has imaginat; i tercera: la correcció. És la base. El bon escriptor sap detectar els defectes, diagnosticar el perquè i esmenar-los. Fins que no has fet una primera versió no pots saber què escrius i, en repassar-ho, veus què funciona i què no.

P. Una part important de la seva obra són contes.

R. El conte té sempre un toc màgic que s’ha mantingut durant tota la història de la literatura. No és estrany que als meus contes hi hagi fantasia, perquè el conte, per naturalesa, és fantàstic. Especialment el conte breu, ràpid, que esclata al principi o al final amb un tomb inesperat. En això, el mestre és Edgar Alan Poe. Txékhov fa contes naturalistes amb tocs màgics. Carver és hereu de Txékhov. Ara bé, el realisme és tan poc realista com la fantasia. El realisme, suposadament, reprodueix la realitat, però ho fa a través d’una persona que la interpreta. Sempre hi ha l’autor entremig. El que explica no és veritat, és fantasia.