Documentals a ritme de música

Imatge i música han anat lligades des que el cinema es va fer sonor. I ja no s’han separat, tot trobant mil formes d’imbricar-se. Els grans musicals de Hollywood han estat la relació més popular, però el camp del documental ja fa un temps que està deixant algunes obres mestres, malgrat que la seva difusió hagi estat molt menor, fins a l’extrem d’arribar a ni tan sols distribuir-se a Espanya, per exemple.

Des de fa 11 anys, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona (In-Edit) s’ha proposat posar tot aquest material a l’abast del públic i demostrar que aquesta audiència no solament existia sinó que podia ser molt nombrosa. El 2003, la primera edició va reunir 1.200 espectadors; l’any passat la xifra va ser de 31.000 solament a la capital catalana, ja que després de l’experiència barcelonina In-Edit s’organitza també a Santiago de Xile (van per la desena edició), Sao Paulo (la sisena) i Bogotà (al final de novembre acollirà la primera). Una xifra important que aquest any, amb tota seguretat, es veurà incrementada, ja que algunes de les pel·lícules es podran veure també a Madrid, Bilbao i Pamplona, o seguir-se a través d’Internet (www.in-edit.tv).

Aquesta nit l’onzena edició començarà la seva marxa oficial, tot i que les primeres projeccions s’iniciaran demà als cinemes Aribau (Club 1 i 2 i Multicines, sala 5). Fins al 3 de novembre es projectaran més de mig centenar de pel·lícules, amb entrades entre 4 i 6,5 euros i diverses possibilitats d’abonament.

El secret de l’èxit de l’In-Edit, segons Luis Hidalgo, el seu director artístic, rau en el fet que “busquem bons documentals, no només documentals sobre grups o artistes famosos. Documentals que tinguin una lectura més enllà del purament biogràfic. No hem buscat un altre Searching for Sugarman; si es presenta, l’acceptarem, però no és una màxima”. Hidalgo també ressalta l’interès del festival per “fomentar la producció nacional: aquest any ha tornat a augmentar la quantitat”.

Una altra clau és que la pràctica totalitat dels documentals són inèdits aquí. Només s’escapen d’aquesta regla els projectats als homenatges que es retran al recentment traspassat Les Blank o a Dick Fontaine, que presentarà les seves sessions i oferirà una classe magistral a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (30 d’octubre).

Entre el material anunciat (tota la programació a www.in-edit.org) destaquen un parell de pel·lícules que van més enllà del gènere, com Narco Cultura, centrada en la dura realitat del narcotràfic i la música (narcororridos) que l’acompanya, i Naked Opera, que segueix un milionari gai amb una malaltia terminal en un viatge de música i luxúria per assistir a totes les representacions de Don Giovanni. També en aquest apartat podria incloure’s Beware of Mr. Baker, on l’històric bateria Ginger Baker carrega contra tot allò establert, noms de culte inclosos.

En un aspecte més musical i proper es podrà veure l’estrena de Triana pura i pura, que Ricardo Pachón va filmar quan els gitanos que van ser expulsats en els anys cinquanta van tornar al barri el 1982. Un altre imperdible és el treball anglès Beat this! A hip-hop history, igual que Bayou Marajah: The tragic genius of James Booker, sobre qui va ser el gran pianista negre. Caldrà estar atent també a The Punk Singer (sobre Kathleen Hanna), The Sound of Belgium (viatge per les nits dels clubs del país) o 20 feet from stardom (sobre les coristes de grans noms).

El gènere té tant de prestigi que enguany hi ha dos documentals signats per directors de culte com David Lynch (sobre Duran Duran) o Jonathan Demme (sobre Enzo Avitabile).