De la mort

A banda de la confusió dels dos dies primers de novembre entre quin era el dia de tots els sants i quin el dia dels difunts, el record dels valencians d’una certa edat va lligat al pas dels tramvies ("jardineres", anomenaven els vagons sense laterals) cap al cementiri carregats de gent amb flors. I, també, igual que els dies de Pasqua, una relaxació del trànsit automobilístic als carrers que permetia als xiquets jugar-hi.

Després ja va ser la invasió del Halloween, amb tota la seua parafernàlia. Si l’antecedent era pagà abans que els cristians (no han fet sinó apropiar-se les festes paganes) celebraren la mort normalment col·lectiva dels màrtirs, el paganisme de la discoteca halloweeniana s’ha imposat per ací amb la càrrega des-subjectiva que comporta qualsevol imitació. Dit d’una altra manera: fer l’imbècil sense ser-ne conscient.

En qualsevol cas, una pèrdua, la del sentit de la celebració, s’afegeix a la pèrdua d’un ésser viu. Ara la mort esdevé una caricatura que arriba a ignorar què pot voler dir aquesta tendència cap a la disfressa de zombi, dels morts retornats al món terrenal. No saben de la mort, però volen ressuscitar morts.

Si retornàrem al tema essencial commemorat, és a dir, a la mort, podríem parlar de dos aspectes temporals que l’envolten: el previ, evidentment exceptuant l’accident imprevisible, que l’anuncia; i el posterior, el dol.

Del primer, del previ a la mort i perquè la mort en l’actualitat sol estar amortallada dins dels hospitals, remarquem l’efecte que produeix entre les persones del voltant. La ciència troba la manera d’allargar l’agonia dels malalts i això retorna de diferent manera en cadascú dels amics i familiars, en remoure qüestions personals que volen ser atribuïdes a la persona en procés de desaparició. Si exagerem al màxim, seria com l’excitació que aquest procés despertava (i desperta, cal suposar-ho) entre els devots cristians, capellans, monges, entregats més enllà de qualsevol més enllà. Esperem que la dedicació militant d’alguns psicòlegs especialistes en catàstrofes no arribe mai al mateix punt. És terrible ser testimoni de com s’apaga la vida d’algú que estimem i aquest esforç, molt difícil, ha de diferenciar aquest sentiment de tot allò que hi projecta cadascú.

L’altre temps, posterior, és el del dol. Un llibre magnífic dels pocs postlacanians que aporten material nou en el camp psicoanalític (no es tracta de Zizek, per exemple), Jean Allouch, té un títol suggeridor i ben actual: Erótica del duelo en tiempos de la muerte seca (Ediciones Literales, Argentina). D’entrada, hi deixa caure una tesi provocadora: el dol no és una faena. És molt freqüent sentir: "he de fer el dol", com qui va a treballar o a fer una tesi. I continua: "un està de dol no perquè algú ha mort, sinó perquè qui ha mort s’ha endut amb ell un petit tros de si mateix". I arriba a dir que tancar un dol suposa l’entrega d’un sacrifici gratuït, una entrega, al mort. Hi ressona, precisament, la manca de litúrgia, en el sentit ritual, que la mort d’avui preveu.

Podríem parlar d’un tercer temps. Allò que alguns en diuen "la segona mort", és a dir, l’ús que es fa del nom i/o de la memòria del difunt. Es pot matar "definitivament" (la segona mort) amb la glossa envers el personatge. Cada dia, cada homenatge, ens en dóna exemples. Però ja no és matèria d’un article, sinó d’un compendi.