La mort, l’únic fracàs autèntic
L’autor va dir adéu al seu món (el real i el de ficció) en les dues últimes obres
Al final de la novel·la Erec y Enide, la darrera que Manuel Vázquez Montalbán va publicar en vida, el personatge central aixeca la copa i recorda un epigrama prerenaixentista: “A hurtadillas le llega la muerte a lo vivo, la vejez a lo joven; mientras preguntamos qué hora es, esa hora pasa”. És, efectivament, un adéu, perquè immediatament afegeix: “Distancia y tiempo, queridos. Distancia y tiempo. Presiento que poco me queda de la una y del otro y no quiero aprovechar esta oprtunidad para haceros confidencia de mis angustias, sino partícipes de mi cariño. Pase lo que pase, dure lo que dure, recordadme siempre como alguien que os quiso desde su fortaleza de autista”.
No és la primera vegada que un personatge de Vázquez Montalbán evoca la possibilitat de la mort imminent, i es podria pensar que les frases formen part exclusivament de la lògica narrativa si no fos que aquest presentiment es repeteix una altra vegada a la novel·la següent de l’autor, Milenio, publicada en dos volums el 2004, pocs mesos després de la seva mort i escrita de manera gairebé simultània a Erec y Enide. Es diria que Vázquez Montalbán intueix la pròpia mort, la veu venir. Una mort no volguda, però que inspira menys temor que la decrepitud del cos i de l’esperit.
Milenio narra la volta al món de Pepe Carvalho i el seu ajudant, Biscuter. Ja des de ben aviat queda clar que no és un viatge iniciàtic, sinó de comiat. En arribar a Israel, el detectiu diu al seu company: “Nunca volveré a Jerusalén”. I en acabar el primer dels dos volums, hi torna: “Es que nunca volveré aquí. Tú, no lo sé, pero yo sé que nunca volveré”. Ja al segon volum, Carvalho es repeteix: “Nunca volveré a Australia”. Però no és conscient únicament que no tornarà a un lloc determinat. També sap que se li acaba el temps. D’aquí que reflexioni: “Ya no viviría para verlo, pero tal vez en el futuro los europeos aumentarían su crueldad represora contra el islam, a medida que aumentara su miedo por el cerco islámico”.
I és que, com explica el narrador, que coneixia bé el personatge, “Carvalho se despedía de los lugares sin melancolía pero para siempre. Era consciente de que nunca más volvería a ver y a vivir lo que estaba viendo y viviendo”.
No era volguda, però
Aquest presentiment de la imminència de la mort fa que l’obra estigui plena d’evocacions de la infància, de personatges que només viuen ja en la seva memòria, de racons de la ciutat desapareguts per transformació. Així, recorda “los cigarrillos de herboristería que fumábamos los niños en España después de la guerra” o creu reconèixer a la llunyana Índia “aromas y colores como los de su infancia”. Una sensació que es reprodueix a Dakar, on pensa que, potser “la ciudad de su infancia, el país de su infancia, tuviera colores y olores más cercanos a África que a Europa”.
Durant el viatge, el detectiu recorda aventures de novel·les passades i es retroba amb alguns personatges que havia conegut feia molts anys. Un d’ells és un vell policia tailandès de nom Charoen. Carvalho va a visitar-lo per explicar-li que està fent la volta al món, i el policia li pregunta: “¿De qué se despide usted?”. La resposta del detectiu és vaga: “De todo y de nada”, però el narrador explica que Carvalho “nada había dicho de despedida, pero Charoen había acertado en el sentido de su viaje”.
De fet, a la novel·la anterior (El hombre de mi vida), la consciència de la finitud estava molt present i el narrador havia advertit que a Carvalho “ya sólo le quedaba dar vueltas en torno a la vejez y la muerte”, una informació que arriba al lector poc abans que el detectiu es digui a si mateix: “Te haces viejo”. Per afegir: “El enemigo está dentro de nosotros mismos y el hijo de puta estudia cada día por dónde puede jodernos y llega un momento en que se da cuenta de que envejecemos, de que se nos ha debilitado la defensa y entonces no se ataca por todos los frentes y si puede lo más que nos permite es agonizar bebiendo agua con una pajita alimentándonos por la nariz”. Charo, que reapareix en aquesta obra després d’un temps a Andorra, li proposa: “Estoy dipuesta a irme contigo para siempre”. I el detectiu respon: “A mi edad sería un siempre muy breve”.
És la mort, la consciència de la mort, el que fa que la gent, diuen, repassi la vida. Els motius dels actes duts a terme. Per això ara es pot saber que Carvalho cremava llibres perquè “confié demasiado en ellos en el pasado y no me enseñaron a vivir, ni a envejecer. Ni me salvarán ante la decadencia y la muerte”. La mort, “el único fracaso auténtico”.
I Vázquez Montalbán, de la mà de Carvalho, s’acomiada amb paraules prestades, com ja deia a Una educación sentimental que construïa els seus poemes. En aquest cas és una cançó de Barbara. La tornada deia: “El temps perdut / no es recupera mai”. Cal tornar a l’epigrama: “Mientras preguntamos qué hora es, esa hora pasa”.
