_
_
_
_

Feixisme catalanista?

Intimidació, actuacions parapolicials, violència, desfilades amb faramalla militar... Els historiadors no es posen d’acord si són elements suficients per dir que ha existit un corrent feixista en el nacionalisme català. Un llibre s’afegeix al debat

Joan Esculies
Desfilada d'octubre del 1933 de les JEREC a Montjuïc.
Desfilada d'octubre del 1933 de les JEREC a Montjuïc.getty

La tardor de 1933, Josep Maria Planes, director del setmanari El Be Negre, tenia por. Els escamots, els grups de xoc, de les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català (JEREC) l’havien amenaçat. En començar l’any, com recollí el seu biògraf Jordi Finestres, el periodista manresà havia adreçat una carta a l’aleshores president Francesc Macià en què se’n considerava un objectiu. Deu mesos després de la missiva, la força de les JEREC havia crescut.

Planes, íntim de l’escriptor Josep Maria de Sagarra i una de les plomes més incisives i desimboltes de la Catalunya dels anys trenta, estava convençut que preparaven contra ell “alguna cosa”. Tenia la impressió que el vigilaven, que el seguien. Espantat, juntament amb l’escriptor i crític musical, Rossend Llates, militant d’Acció Catalana i fundador també del setmanari satíric inspirat en Le Canard Enchaîné, va anar al Govern Civil a veure Joan Selves. Aquest, enmig dels traspassos de l’ordre públic a la Generalitat, exercia de governador general de Catalunya. El també manresà escoltà el seu amic, de vint-i-sis anys, deu menys que ell, i en acabat, qui era aleshores un dels homes forts d’ERC va ser taxatiu: “T’hauré de fer acompanyar per un policia”. A partir d’aquell dia, Planes tingué dues ombres... Així ho relata Llates en les seves memòries, Ésser català no és gens fàcil, 1931-1936.

Creades a partir de l’estiu de 1931, les JEREC primer van estar, com un corrent de pressió, sota l’empara dels dirigents veterans d’ERC més separatistes vinculats a Francesc Macià, com Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, i Ventura Gassol, conseller de Cultura. Al llarg de 1933, però, van cobrar vida pròpia i van actuar com a contrapoder dins d’ERC sota la direcció del conseller de Sanitat, el metge Josep Dencàs —d’aire gens guerrer, baix, prim, de cara infantívola, “un tímid”, segons Josep Tarradellas— i Miquel Badia —sorrut, enèrgic, un home més d’acció que de paraula, d’aquí l’apel·latiu de Capità Collons.

El 22 d’octubre d’aquell 1933, les JEREC, amb uns 10.000 afiliats, van desfilar per la Gran Via de les Corts Catalanes, els homes uniformats amb camisa i pantalons curts d’excursionista, les dones amb faldilles fosques i llargues. A l’avinguda firal de Montjuïc, dalt d’un cotxe descapotat, els saludaren Macià, Dencàs i Gassol. La marxa prosseguí fins a l’Estadi Olímpic, on van celebrar un festival polític i esportiu. La imatge quedà gravada en la retina de molts. Feia mesos que la premsa contrària al partit de govern, Esquerra Republicana, titllava de “feixistes” els escamots de les seves joventuts.

Jerec, un llarg full de serveis

El currículum de les JEREC era extens, com demostra una mirada ràpida al mateix 1933. A l’abril, havien col·laborat en una actuació parapolicial al costat de les forces d’Ordre Públic per fer fracassar una vaga del transport convocada per la CNT a Barcelona. A l’estiu, duent placa de policia, alguns dels seus escamots havien pressionat els grups àcrates més insurreccionalistes. Al juliol, la CNT havia denunciat el segrest i la tortura de dos dels seus joves militants. En la mateixa trama, Viriat Milanès, jove membre de les JEREC i presumpte confident de la FAI, va ser torturat. Miquel Badia ho reconegué de manera pública.

A la tardor, Tarradellas, Joan Lluhí Vallescà, Joan Casanelles i altres, escindits d’ERC i molt crítics amb les JEREC, havien endegat la creació del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. El seu primer míting el van interrompre elements pertorbadors amb visques a Estat Català i a Macià. El públic replicà “Mori el feixisme!”, “A fora els pistolers!”. La desfilada de Montjuïc, unida a les que s’havien vist sobretot a la Itàlia de Mussolini, i a aquestes i altres actuacions parapolicials, d’intimidació, coacció i violència explícita van substanciar l’adjectiu.</CS>

Planes, segons Llates, tingué notícia de la desfilada en el retir de la seva casa pairal a Sant Mateu de Bages. Com que la sensació de perill continuava, havia sortit una temporada de Barcelona. Les JEREC ho interpretaren com un símptoma de debilitat. Dos dies després de la marxa triomfal, el 24 a la nit, dues dotzenes de membres dels escamots van assaltar a punta de pistola la impremta NAGSA, on es confegia El Be Negre.

Per saber-ne més

Per completar el dibuix del contorn del catalanisme feixistoide, són cabdals aquestes lectures.

Miquel Badia. Vida i mort d'un líder separatista (Duxelm / Fundació Irla, 2011). La biografia de Fermí Rubiralta inclou la transcripció de cartes i unes memòries inacabades del protagonista. Destaca l'aspecte gràfic, que permet veure Badia en la seva joventut i quotidianitat.

Cataluña bajo vigilancia. El consulado italiano y el fascio de Barcelona (1930-1943) (Publicacions Universitat de València, 2009). Arnau Gonzàlez Vilalta transforma en llibre la sucosa documentació dels arxius diplomàtics italians. Una obra per conèixer els contactes de Dencàs amb el feixisme italià.

Maurras a Catalunya. Elements per a un debat (Quaderns Crema, 2012). El professor Xavier Pla va editar un volum coral tan interessant com necessari sobre l'impacte i lectura de l'intel·lectual francès impulsor de l'Action Française a casa nostra.

Josep Dencàs Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat (Dalmau, 2006). L'aproximació de Jordi Rabassa és l'única biografia, encara que sintètica, sobre aquesta figura tan apassionant com controvertida.

Els treballadors de la impremta van reconèixer en les fotografies de la tribuna d’autoritats de l’Estadi Olímpic, junt a Macià, el fill d’Aiguader, un dels participants. Descobert, reconegué els fets. La justificació: el setmanari es burlava i criticava el seu pare. Ja ho deia la cançó que s’inventaren a El Be Negre: “Els escamots fan plorar, les vídues i les donzelles, al qui no els vol escoltar, li fan perdre bous i esquelles...”.

Jerec, Badia, Dencàs. Sí o no?

Eren o no eren un moviment feixista les JEREC? Eren o no eren feixistes els seus capitosts Badia i Dencàs? Pel catedràtic d’Història de la Universitat Carlos III, Eduardo González Calleja, “els escamots es troben en un boirós camí intermedi entre la paramilitarització defensiva dels grups d’esquerra contra el feixisme o la reacció centralista i el procés de feixistització d’algunes organitzacions de dreta”. En aquest mateix sentit s’inclina Joan B. Culla. El professor d’Història de la Universitat autònoma de Barcelona (UAB) diu a QUADERN que “tenien vel·leïtats feixistitzants en l’estil, sense cap elaboració doctrinal. El més susceptible d’haver esdevingut un líder feixista amb alguna capacitat teòrica era Dencàs, però no en va tenir l’oportunitat, i el seu comportament en els Fets d’Octubre acabà amb el seu lideratge potencial”.

Sense negar les seves actuacions i la faramalla militar —gens exclusiva de les JEREC— hi ha historiadors més refractaris en l’ús de l’adjectiu feixistoide per definir-les. L’historiador Fermí Rubiralta considera que “dins el modus operandi dels grups dirigits per Miquel Badia es poden trobar alguns aspectes coincidents amb els trets principals que defineixen els diversos moviments autoritaris de l’època”, però creu que no per això s’han de denominar així.

Marc Macià, professor associat de la Universitat de Lleida, explica a aquest suplement que “respecte a les JEREC sovint es donen opinions en excés presentistes per alimentar discursos polítics. Té un punt d’absurd pretendre que podien ésser feixistitzades quan depenien d’una coalició de partits de l’esquerra catalana i són múltiples les declaracions dels seus líders condemnant el feixisme”.

L’autor de l’única aproximació biogràfica a Dencàs, Jordi Rabassa, sosté a QUADERN que ni aquest ni Badia poden ser considerats feixistes perquè “no tenen el gran capital al darrere, i no els acompanya tota la càrrega estètica de culte al líder, a la guerra i a la mort... encara que són anticomunistes, i defensen l’acció directa per salvaguardar l’ordre establert: el capitalisme i el govern de la República”. Afegeix que “les JEREC consideraven sens dubte que era necessària una autoritat contundent i que aquesta contundència s’havia de replicar als carrers. Si haguessin anat més enllà podrien haver abraçat els ideals feixistes? Doncs pot ser”, concedeix.

Feixisme, ‘un je ne se quais’

Bona part del debat parteix de la concepció d’allò que ha de ser considerat feixisme. La qüestió, però, no està ni de lluny resolta. “¿Podem parlar d’una gran família feixista amb Hitler, Mussolini, Franco, Salazar, Pétain i altres?”, és pregunta Steven Forti. “¿O hauríem de cenyir-nos als casos italià i alemany, matisant diferències, i deixar per a les altres experiències les definicions de règims autoritaris o parafeixistes?”, es pregunta, parlant amb QUADERN, el professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Himne per a ERC inspirat en el 'Giovinezza' mussolinià.
Himne per a ERC inspirat en el 'Giovinezza' mussolinià.

Entre els màxims experts mundials en feixisme —per exemple Roger Griffin, Roger Eatwell, Michael Mann o Robert O. Paxton— no hi ha acord. La literatura sobre la qüestió, a més, és infinita. No ha d’estranyar que en la historiografia del catalanisme tampoc hi hagi un punt de vista compartit. Pel catedràtic emèrit d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay-Da Cal, per exemple, “feixisme era una apel·lació directa a la violència com a mitjà de superació de qualsevol contradicció entre el poder i les normes civilitzades, amb un estil volgudament teatral, uniformes i coreografia, i disposició a l’acció. Era més un estil que un contingut”.

Això sí, el feixisme va tenir un moment fundacional, el 23 de març de 1919 a la plaça milanesa del Sant Sepulcre. L’antic socialista esquerrà Benito Mussolini va crear aleshores els Fasci di Combattimento —de l’italià fascio, “feix, unió”— amb una mescla eclèctica de discurs socialista, republicà, nacionalista i d’orgull dels veterans de la Primera Guerra Mundial. Es tractava d’una força de xoc als carrers que, gràcies a la violència, subjugués la massa.

Sens dubte, la seva aparició fou molt atractiva per a aquells amb poques opcions d’aconseguir les regnes de l’Estat per la via electoral. A partir d’aleshores, la idea es posà en circulació i cada cultura i política la dugué a la praxi com pogué o li semblà. En un mateix estat no hi hagué tampoc un únic feixisme al llarg dels anys sinó capes de feixismes i feixistes sobreposades.

Foix, Pla i Cambó, ‘admiradors’ del feixisme

A Catalunya, però, no fou només l’entorn de les JEREC qui se sentí, en tot cas, atret per la música feixista. Ho van fer un bon grapat d’intel·lectuals i polítics de renom, amb el terreny adobat de l’admiració per l’Action Française de Charles Maurras, a qui havien llegit des d’Eugeni d’Ors a Josep Maria de Sagarra, passant per Josep Pla, entre molts d’altres. Alguns, de manera ben clara. Per exemple, el grup intel·lectual al voltant de la revista Monitor (entre ells, el poeta J.V. Foix i l’escriptor Josep Carbonell), va cultivar, sense amagar-se’n, el feixisme avantguardista, encara que no van fer el salt a la política.

També el líder lligaire Francesc Cambó va interessar-se pel règim de Mussolini. Considerava que el feixisme havia aportat canvis positius en “l’estat d’esperit del poble italià”, i que de l’experiència es podien extreure lliçons per solucionar la crisi del sistema parlamentari.

Josep Pla, essent corresponsal a Itàlia, se’n sentí així mateix fascinat. L’acostament gens crític de l’empordanès a l’ús de la violència dels squadristi “pecava d’un alt grau de confiança, segurament excessiu, en la pervivència de l’ordenament constitucional, i el manteniment de les llibertats”, diu Xavier Franch, doctorand de la Universitat Pompeu Fabra. La impressió li va canviar arran del segrest i assassinat del cap del Partit Socialista Italià, Giacomo Matteotti, el juny de 1924.

Feixistes desconeguts

A marge d’aquests, hi hagué una llista, escassa i poc llaminera, de noms propers al feixisme que no recorda ningú. Un d’ells fou Manuel Blasi, que formava part d’un corrent dins de la formació Nosaltres Sols!, agrupació nacionalista radical catalana fundada i liderada per Daniel Cardona i Civit, el 1931. Blasi va mantenir contactes amb els consolats italià i alemany de Barcelona entre 1934 i 1936, i amb jerarques nazis en la lluita per la independència de Catalunya, tot contemplant models polítics i ideològics.

Hi hagué, tal com ha tractat l’historiador Lluís Duran, algun grupuscle sorgit a l’entorn de Nosaltres Sols! —com els joves aplegats en el Bloc Escolar Nacionalista, que projectaren el 1935 una “Catalunya totalitària” i un nucli proper denominat Moviment Nacionalista Totalitari—, però del tot efímers, exigus i indefinits. Per bé que alguns sorgissin a l’empara de la formació ultranacionalista emmirallada amb la causa irlandesa liderada per Cardona, aquest no és definit com a feixista malgrat ser partidari de mètodes expeditius. Així ho expressa Daniel Roig, professor associat a la Universitat de Barcelona. 

I després de Franco?

Xavier Casals, estudiós del fenomen, explica que “d’ençà la fi de la dictadura el 1975 no s’ha conformat un neofeixisme nacionalista català de rellevància”. La raó d’aquest fet rau que el nazisme i el feixisme dins l’univers catalanista s’han associat a l’extrema dreta espanyola primer i al franquisme, després.

Joc amb la frase de Cambó"Monarquia? República? Catalunya!" (juliol de 1934) del setmanari DIC.
Joc amb la frase de Cambó"Monarquia? República? Catalunya!" (juliol de 1934) del setmanari DIC.

Aquesta realitat, segons el professor de la Universitat Ramon Llull, no ha deixat espai per a un neofeixisme català, tot i no mancar dues temptatives significatives sobre el cas: un efímer Partit Nacional Socialista Català[PNSC], actiu entre 1978 i 1980, i el reduït col·lectiu independentista Nosaltres Sols![NS!], que entre 1980 i 1982 desenvolupà amb ressò notable la campanya Xarnegos fora!

Aleshores: hi va haver un feixisme catalanista i es poden considerar les JEREC l’expressió d’aquest o la més propera a ell? El debat sorgeix més de la necessitat taxonòmica historiogràfica, de cercar elements de la cultura pròpia que s’adscriguin a corrents globals, que no pas d’una diferència profunda en les visions dels especialistes sobre allò que van fer els qui en formaven part. Davant de l’atzucac, caldria cercar-los una etiqueta pròpia.

Al capdavall, “a nivell de carrer als anys trenta, com ara, feixista és un insult i sempre és l’altre”, diu David Martínez Fiol. “Les JEREC són ultranacionalistes, però no tenen pensament homogeni. Uns donen suport a la democràcia parlamentària, altres la revolució d’extrema dreta o d’esquerra. Alguns són contraris als anarcosindicalistes; altres, no. Fan un ús molt desmesurat de la violència, però amb una retòrica nacional proletària no pas corporativista com seria el cas dels feixistes”, sosté a QUADERN el professor de la Universitat Oberta de Catalunya. “No es consideren feixistes, però en canvi, teoritzen sobre el nacionalisme socialista o socialisme nacionalista, que és un concepte molt ampli. Per adobar-ho, quan triomfa Hitler amb aquest concepte tampoc no els agrada definir-se així”, afegeix l’historiador.

Embolica que fa fort. Dencàs, però, va mantenir entre 1931 i 1934 encontres amb el consolat feixista italià a Barcelona. I havia admès que “potser sí que en alguna ocasió hem reaccionat violentament” quan creien que no se’ls respectava. Però és això suficient per adjudicar-li l’etiqueta? Qui fou conseller de Governació podia declarar-se no feixista en una entrevista radiofònica el 1933, assegurar que n’era al vicecònsol italià Alessandro Majeroni el 1934, i dir al propagandista i membre de la fracció obrerista d’ERC, Jaume Miravitlles, que no sabia què era el 1935. Gairebé noranta anys després, els historiadors, contrariats per la dificultat d’etiquetar-lo en les categories existents, li criden: “Doctor Dencàs, defineixi’s!”.

‘Feixistoides’ o ‘feixistitzants’ de quatre barres

J. Esculies

Feixisme catalanista, no. Feixistes catalanistes, sí. Aquesta és la tesi del volum coral El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editat pels historiadors Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Xosé Manuel Núñez Seixas, que en breu Editorial Gregal du a les llibreries. Ahir, alguns dels autors dels diversos assaigs de l'obra la van presentar a la Universitat Pompeu Fabra.

Els editors de l’obra emfasitzen que l’essència del feixisme és l’adoració del poder constituït —l’Estat— com una deïtat falsa. I raonen que a causa que la tradició política espanyola és estatista, de forma natural el feixisme es dona en el marc de l’espanyolisme i no en el del catalanisme. “No és el mateix un excés ideològic que una organització política activa, ni un grupuscle que un moviment potent”, afegeixen.

“Un nacionalisme sense estat també pot ser feixista, i tenir una aspiració totalitzant, de manera que abans o després també aspira a dotar-se d’un estat —explica el catedràtic d’Història de la Universitat de Santiago de Compostela, Núñez Seixas, a aquest suplement—. A Bretanya, a Flandes... n’hi ha hagut exemples. El que passa en el cas català és que la competència del feixisme d’Estat (espanyol) s’imposa i, per això, l’oposició al nacionalisme espanyol del catalanisme fa que la gran majoria d’aquest no caigui en la temptació”.

A l'interior del catalanisme, diuen, hi ha hagut "només somnis nacionalistes d'imposar una harmonia nacional catalana", de crear un moviment de tall feixista, si bé en el volum no pengen l'etiqueta de feixista pròpiament a ningú. Els noms com Blasi o Dencàs són considerats feixistoides o feixistitzants, fascinats per la ideologia i amb algunes característiques d'aquesta, però que no van anar més enllà.

Gonzàlez Vilalta, professor d’Història de la UAB, sosté que “amb una Catalunya sense Estat, sense una mare pàtria de referència més enllà de les fronteres i sense cap suport real per part de les potències feixistes, era difícil que pogués completar-se el procés de feixistització”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_