Depòsits i despropòsits
El Museu de Belles Arts de València és una de les col·leccions artístiques més importants de l’Estat
Aquest estiu, el Museu de Belles Arts de València va ser notícia per dos motius de signe ben divers. La premsa va publicar, d’una banda, que l’Estat ha pressupostat 4 milions d’euros per a les obres d’ampliació i condicionament del museu. És la mateixa quantitat que es va pressupostar el 2012, i és evident que fa falta, i més si es té en compte que les obres en qüestió porten ja –si no m’erre- 27 anys en marxa, amb aquella parsimònia tan característica de les coses d’ací, quan tenen alguna cosa a veure amb el patrimoni artístic, i no fan pinta de voler acabar-se mai.
L’altra notícia és molt més greu. La UGT va denunciar l’actual directora del Sant Pius V, Paz Olmos, per possible delicte contra el patrimoni, després que es coneguera que 14 dels quadres cedits en depòsit pel museu als mercedaris del monestir del Puig durant la postguerra no s’havien pogut localitzar. Això no vol dir, en principi, que hagen desaparegut. Es veu que aquells depòsits es van documentar tan malament, i que el caos, el desori i l’abandonanent d’una bona part del monestir és tan gran que, senzillament, no se sap on paren (que és l’antesala de la desaparició). També es va saber que els mercedaris, pel seu compte, i sense demanar permís a ningú, havien enviat alguns quadres al taller de restauració de la Universitat Politècnica perquè hi feren el que pogueren. Al cap de pocs dies, Paz Olmos va declarar que tot estava controlat i que no hi havia cap motiu d’alarma. També s’ha escrit que, a fi de comptes, tots els quadres aparentment extraviats són anònims menys un, insinuant així que es tracta de peces de poc valor. S’oblida una obvietat: que un quadre és anònim mentre no se sap qui el va pintar, i que això ens pot dir alguna cosa, a vegades, de la falta de perspicàcia dels experts que l’estudien, però no ens diu mai res de la seua qualitat. El patrimoni pictòric valencià ha quedat severament delmat per guerres, riuades, robatoris, incendis i, sobretot, una incúria atàvica que es veu que continua. No estem en condicions de perdre res més, amb nom o sense. M’agradaria saber com acaba, tot això.
Sobre aquest tema, trist i embolicat, es poden saber més coses llegint el blog de l’historiador de l’art Joan Gavara, que recomane vivament. No sé si Gavara exagera una mica, però el que sí que es nota és que és algú que entén i que estima l’art. Només per això, ja sembla prou més fiable que la directora Paz Olmos, que ve del món polític i que d’aquestes coses en sap poc, per dir-ho amb suavitat. Gavara ens recorda, per exemple, que entre els anys 50 i 60 del segle passat es van cedir 255 peces (en l’actualitat n’hi hauria d’haver 239) al monestir del Puig, que Francisco Camps va atorgar una bonica suma mensual als mercedaris en concepte de lloguer i que ja fa anys que se sap que part del monestir està molt deteriorada (la premsa ho ha denunciat reiteradament). També se sap que els mercedaris van traslladar 18 quadres del Puig (també sense dir res a ningú) a la seua església de la plaça de Vicent Iborra de València, i allà se’ls va trobar Adela Espinós quan preparava una exposició de Josep Camaron –que no és cap pintor anònim, precisament- el 2005. A més Gavara denuncia que en el museu no hi ha constància documental de molts altres depòsits antics, amb el perill d’apropiació indeguda que aquestes irregularitats comporten.
"No estem en condicions de perdre res més, amb nom o sense"
L’embolic del Puig és una herència enverinada de la postguerra, però fins ara s’ha fet ben poc per a resoldre-la, i temps n’hi ha hagut de sobra. Hi ha moltes altres coses del museu valencià de belles arts que fan pena, i en això no puc més que corroborar les opinions de Gavara. Situar vora l’entrada la sala de Sorolla, al costat de l’art barroc, és un error que trenca qualsevol coherència museogràfica. Suposar que la gent vindrà a veure el museu perquè li han plantat davant la celebritat local –amb tots els meus respectes per Sorolla, que no en té cap culpa- és d’un provincianisme estrepitós que fa pujar els colors a la cara. I encara això té algun motiu, per ridícul que siga. El que han fet amb les sales dedicades al Barroc i el segle XVIII, que Benito havia deixat prou ordenades, no té perdó. L’espai és escàs, sense dubte, però el desordre i el desaprofitament no tenen excusa. Com costa d’explicar que hagen tancat la llibreria –que era ben útil- i la cafeteria. Gavara exposa l’arrel dels problemes del museu sense embuts: “la incompetencia de sus gestores, la falta de personal cualificado y el ninguneo sistemático del valioso y sufrido personal del museo”. Al darrere, l’absolut desinterés de la Generalitat, que ja va amargar els últims anys de vida de Fernando Benito.
Parlem d’un gran museu, d’una de les col·leccions artístiques més importants de l’Estat, d’un luxe fràgil que hauríem de preservar i disfrutar; parlem també del monestir del Puig, amb tota la càrrega simbòlica i cultural que comporta. Els exemples es podrien multiplicar, però aquests ja són prou grossos. Fa vergonya i mal de cor, tot això, però les coses són com són. Mentrestant, Consuelo Ciscar passeja el seu palmito com una diva italiana d’exposició perpètua per l’IVAM (una altra pena) i els nostres polítics s’omplin la boca de valencianitat, que va barata.
