“Es pot voler la independència i cantar ‘Suspiros de España’”

És ja una tradició: cada any Dyango manté una cita ineludible amb el públic barceloní. Ara serà el Palau de la Música el que aculli demà divendres (21.30 hores) l’emotiva trobada. Sempre ho ha estat, d’emotiva, però aquesta vegada s’ajunten diversos factors perquè aquesta emoció aconsegueixi graus molt alts. Una forta ciàtica, de la qual serà operat en breu, li dificulta la mobilitat; és una de les raons per a la seva ja presa decisió de retirar-se dels escenaris l’any vinent. Un altre és el maltractament sofert en els últims mesos per la facció més anticatalana d’alguns mitjans de difusió després de la seva participació el juny passat en el Concert per la Llibertat del Camp Nou.

Josep Gómez (Barcelona 1940), conegut com Dyango, presentarà també demà el seu últim disc, El cantante. El concert, però, no se centrarà en les cançons noves. “Cantaré el que el públic espera”, comenta.

Pregunta. Comencem pel final. És cert que es retira?

Resposta. Deixaré els escenaris, però no la música. S’han acabat les incursions als escenaris perquè estic cansat, però, si puc, seguiré gravant i fent coses dins de la música que no requereixin viatjar. Viatjar m’ha matat. Sóc a la carretera des de 1967, quan vaig fer la meva primera gira per Amèrica. Des de llavors no he parat.

P. Podrà viure sense aquest contacte intens amb el públic?

R. És el que haig de veure. Ho intentaré, perquè ja tinc 73 anys. A la vida, fins als 60 vas pujant, després et mantens, però a partir dels 70 ja vas baixant. Ho noto en els amics. Penses: “No sembla el mateix”, i suposo que a mi em passa igual. De veu estic bé, però pateixo ciàtica. No pots estar en un escenari renegant perquè en caminar quatre passes et fa mal i no pots seguir. Al Palau, el primer que penso dir és: “Demà passat m’operen, així que caminaré poc”, i si actuo alguns moments assegut no passa res. Jo sempre havia donat el callo, però ara…

P. El concert del Palau serà el seu comiat?

R. No. El 2014 hi haurà una gira de comiat per tots els llocs on he tingut èxit, vull acomiadar-me com Déu mana de la gent que m’estima. La gira es dirà Gràcies i adéu, i no sé què podrà durar. Al Palau faré el que sempre he fet. Bé, abans tocava la trompeta, ara ja no, perquè es perd ràpid. El violí encara l’aguanto una mica... Però el que em va és cantar i la cançó romàntica, la melodia. Els altres tipus de música no m’han interessat, i tampoc sabria fer-los. Hi ha molta gent a la qual li agrada aquesta música. Suposo que pots enamorar-te escoltant Oasis, però és més fàcil que la gent s’enamori amb un tema de Dean Martin o de Dyango que amb un rock-and-roll.

P. Després d’anunciar que participaria en el Concert per la Llibertat, les seves paraules sobre la independència de Catalunya al programa Más claro, agua, de 13 TV, emissora de la Conferència Episcopal Espanyola, han provocat tot tipus de crítiques, si no atacs directes, de sectors d’opinió allunyats de la realitat catalana.

“Em retiro. Deixaré els escenaris. Tinc ciàtica. Viatjo des de 1967. Això m’ha matat”

R. No sabia ni que existís aquesta cadena! Em van trucar dient que era per a un programa de ràdio i una vegada em van tenir en antena tot van ser atacs personals. Jo havia parlat del meu sentiment per la independència amb gent que sentia el mateix que jo, però aquells tertulians solament m’atacaven i jo vaig anar contestant amb educació i donant les meves raons fins que al final ja em vaig cansar i els vaig dir: “Ja veig de quin peu calceu, sóc català i em sento orgullosíssim de ser-ho”. Quan ho vaig dir semblava que havia comès un pecat, tots exaltats. Fins em van retreure que hagués cantat Suspiros de España! És clar que l’he cantat... I tangos i ranxeres, i tot el que m’agrada! Es pot voler la independència de Catalunya i cantar Suspiros de España, que és el millor pasdoble que existeix. La música, per sort, és universal.

P. Ha patit alguna mena de represàlia des de llavors?

R. A la gent normal, sigui de Ciudad Real, Andalusia o Madrid, tant els fa: si els agrada Dyango o Lluís Llach seguiran escoltant-los. Sempre hi ha els radicals que van a fer la punyeta. Ara els catalanistes diuen que sóc el seu heroi, i els de fora, que sóc un traïdor, un fill de puta i fins m’han arribat a amenaçar per Facebook: “Ets al punt de mira”.

P. Ha fet des de llavors algun concert fora de Catalunya?

R. No en teníem cap de programat, però estem preparant els de la gira de comiat i estic segur que els farem amb normalitat. Hi ha molta gent que opina que si els catalans volen això doncs alguna raó deuen tenir. La resta, coses com les que van succeir al programa de 13 TV, és simplement odi, i aquest odi fa que a Catalunya la gent ara estigui ressentida... Sempre dic el mateix: després dels molts anys en què ens han tingut reprimits, grates una mica en qualsevol català i comencen a aflorar aquests sentiments. M’ha passat a mi. I cada vegada que des de fora de Catalunya obren la boca per parlar del tema, s’afegeix més gent a l’independentisme. El govern espanyol ha tibat tant aquesta història que és clar... Si has nascut aquí, o sense haver-hi nascut et consideres d’aquí, tot això poc a poc et va minant, i conec gent que abans tant els feia, però que ara, de cop, volen la independència. Si no haguessin lluitat tant contra les nostres raons, ni es parlaria del tema i Catalunya seguiria sota la bota. Jo no sé si ho arribaré a veure, però segur que els meus fills tindran un país per a ells. N’estic convençut.