En la nit teatral

Julià de Jòdar (Badalona, 1942) sap que Kundera no s’equivocava gens quan va dir que el novel·lista no havia de passar comptes amb ningú excepte amb Cervantes. Des de L’àngel de la segona mort fins a El desertor en el camp de batalla, De Jòdar ha sigut conscient que qualsevol aventura narrativa que s’emprengui ha de remetre necessàriament al camp de maniobres que Cervantes ja va recórrer explorant totes les possibilitats latents del gènere.

Més enllà del fet gens casual que fos Guifré i Cervantes el nom que Jòdar va inventar-se per anomenar el barri on havia de desencadenar-se l’itinerari del protagonista de L’atzar i les ombres, el lector pot estar ben segur que en qualsevol obra literària seva hi trobarà fragments que reescriuen paròdicament la tradició literària, la ironia intertextual, la guerra a la línia contínua narrativa en favor de la fragmentació, amb digressions loquaces, simulació d’afegits i interpolacions de relats en la història principal a la manera de contrapunt o celebració de l’escriptura com a goig, virtuosismes estilístics, els efectes de la vida sobre la literatura i de la literatura sobre la vida, la ruptura de la il·lusió del pacte narratiu i, sobretot, la creació d’uns narradors amb una veu ambigua, desconcertant i gens fiable, com un gest de cortesia cap a l’agudesa del lector, obligat al plaer únic de la reconstrucció d’uns textos construïts amb peces antagòniques.

Tot això es troba també a El desertor en el camp de batalla, novel·la que és, en fi, un relat de diferents relats que es disgreguen en direccions múltiples i complementàries, una novel·la on res és increïble i res és impossible, un cúmul de casualitats meravelloses i esdeveniments estranys que fan pensar que De Jòdar també podria dir el que deia Manganelli: “En la nit teatral, sóc un catàleg de monòlegs”.

El lector s’adona ben aviat que el territori on es desenrotlla la novel·la és el Raval i que el temps és ara mateix, i de seguida es troba que circula pels seus carrers escoltant l’exhaustiva lectura que els personatges fan del complex sistema de signes que revela l’esperit del barri. També li serà fàcil saber que els protagonistes són Ximo Ximoi, un home molt gras que temps enrere havia dirigit una companyia teatral —i que ara ha buscat el seu refugi en el món dalt d’un terrat—, Gabriel Caballero, un escriptor que viu al soterrani del mateix edifici, enderiat a escriure “un best-seller de qualitat”, i els tres membres de la família Montoya —l’avi, el propietari de l’edifici, el seu fill, i la seva néta. Però a partir d’aquí tot es complica sàviament gràcies a l’exaltada felicitat narrativa de Jòdar: el que podria ser un exemplar melodrama costumista —i d’un interès extrem, per cert, perquè només s’han de seguir les calculades simetries sentimentals de tots els personatges— es converteix en un espai obert i en ebullició constant, en una novel·la on s’estableix una aliança entre el real i el virtual, entre el que va ser i el que hauria pogut ser, entre el que és i el que pot ser.

De Jòdar no es conforma a explicar el que ja se sap, sinó que vol revelar el que s’ignora, com si en comptes de circumscriure’s a la narració successiva dels fets no li fes por embrancar-se en l’oferiment de la plenitud simultània, mesclant objectivitat i subjectivitat, actes i somnis, raó i meravella, a la recerca de l’aprehensió de la realitat total del malson del present. També es reserva la facultat de no aclarir tots els misteris perquè així no ho deixen de ser mai.

Hi ha novel·les flonges que es llegeixen fàcilment i que troben un públic predisposat a apreciar el seu valor, i n’hi ha d’altres aspres i dures que, per ser compreses, han de crear amb lentitud el seu propi públic lector perquè es presenten com un món tancat, ple de mecanismes defensius i envoltat de muralles, en el qual no es pot penetrar fins després d’uns quants setges. El desertor en el camp de batalla té el privilegi de pertànyer al segon grup, altivament, però un cop a dins, quan el lector recorri l’interior de la fortalesa inquietant i magnètica que ha creat De Jòdar, esquivant les trampes que li para l’autor, se sentirà orgullós de l’intrèpid viatge realitzat, i esdevindrà un entusiasta i feliç propietari d’un castell inaudit dins la literatura contemporània.