“Festivals subvencionats? Cap ni un!”

Una de les grans sorpreses culturals de l’estiu passat va ser veure emergir en plena crisi un nou festival musical en un lloc insòlit de Barcelona, els jardins del Palau Reial, i més important encara, comprovar-ne l’èxit rotund. El festival Jardins Palau Reial Pedralbes va comptar amb set concerts internacionals (de Josep Carreras a Lana del Rey, passant per Crosby, Stills & Nash o Julio Iglesias) amb les entrades esgotades pràcticament per a tots i l’anunci, abans de l’última actuació, que com a mínim tindria deu anys de continuïtat.

El responsable de recuperar aquest espai gairebé sense ús és el promotor Martín Pérez (Barcelona, 1954), que, al capdavant de Concert Studio, és també responsable del Festival del Mil·lenni (el proper 25 de novembre inaugurarà la 15a edició), de l’IFAMusic d’Elx i, fins fa poc, del Festival de Cap Roig. L’èxit del nou festival no sembla sorprendre’l. “La gent l’estava esperant”, afirma amb un gran somriure.

Pregunta. Com sorgeix la iniciativa?

Resposta. La primera idea me la va donar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Quan els canvis a Cap Roig ens van abocar a deixar de fer el festival, Mascarell em va dir: “Per què no el fas a Barcelona? No tenim res de semblant”. Li vaig dir que sí, però havia de ser un lloc màgic. Vam trobar els Jardins de Pedralbes, que estan infrautilitzats, i una altra persona entusiasta des del primer dia, l’alcalde Xavier Trias. Ho teníem clar, però fins que no van sortir les entrades no ens atrevíem a dir res, perquè el públic és qui decideix. A les dues hores de posar-les a la venda vam veure que seria un èxit.

P. El secret?

R. El lloc és preciós i no és gaire conegut, perquè no és al centre, però està perfectament comunicat. Teníem el lloc, però tot i així no sortien els comptes perquè muntar-ho tot costava més del triple que llogar el Liceu, i amb només set concerts perdríem diners. Però ho vaig considerar una inversió.

P. Malgrat això, fins a l’últim dia no s’anuncià la continuïtat.

R. Els cinc anys ampliables a cinc més estaven clars des del primer moment, però el contracte no es va signar fins a l’últim dia. L’administració no és ràpida. Els jardins depenen de la Generalitat i de l’Ajuntament, i les dues parts els han cedit.

P. Quin serà el fil conductor del festival?

R. Prestigi, prestigi, prestigi. Obert i eclèctic. No crec en els festivals temàtics perquè jo sóc un comercial, i no puc adreçar-me només a una part de la població. M’agradaria que Barcelona tingués un festival que es comentés a tot Europa. O fem coses importants o ens quedem provincians.

P. A l’estiu hi ha el festival Grec, que, a més a més, és municipal.

R. Sóc pro-Grec, però al Grec no ve gent ni de Badalona. I no et dic de Lió, Londres o Venècia. És un certamen alternatiu. A Catalunya, durant l’estiu tenim cinc o sis festivals molt importants, però hem perdut pistonada, ja no tenim els cartells que teníem abans.

P. A què es deu?

R. O es redueix l’IVA o ens quedem fora de joc. No podem competir. Al govern espanyol no li importa la cultura, no la valora. Amb quins arguments els senyors del govern estan mantenint l’IVA? S’està recaptant menys, s’han carregat llocs de treball... No crec en les revenges, però m’estic quedant sense arguments.

P. I la llei de mecenatge?

R. Tampoc hi creuen, i per això no tira endavant. I millor que la llei sobre la qual estan treballant no surti, perquè és molt poca cosa. Organitzes un concert a Viena i el director del local et ve amb una llista de patrocinadors perquè triïs. Les empreses hi estan interessades, passa el mateix a tot Europa.

P. Va començar produint els Tres Tenors al Camp Nou el 1997. Què ha canviat?

R. No teníem les dificultats d’ara. Tu feies una feina i n’obtenies un resultat, feies comptes i quadraven. Ara no quadren. Si sumem el 21% d’IVA més el 10% de SGAE, i dos o tres punts més per la venda de localitats, et poses en un 34%. Amb un 66% de venda d’entrades no cobreixes els costos. Com puc competir amb un anglès si tinc 24 punts de diferència? A més, no tenim els auditoris que tenen ells. El Royal Albert Hall té 5.400 localitats, totes de la categoria del Palau, que en té poc més de 2.000. I no parlem dels lloguers, molt més cars que a la resta d’Europa. I les nostres sales solen ser públiques. Ens diuen que no són cares, però penso: si aquest senyor innombrable es va emportar 35 milions d’euros del Palau de la Música i el local va seguir funcionant sense problemes, és que era realment molt rendible. Quina empresa privada creu que pot seguir funcionant igual si el seu director roba 35 milions?

P. Davant d’aquest panorama, com es pot sobreviure?

R. Patrocinadors. Jo tinc la sort de fer festivals, i el secret a veus són els patrocinadors, que prefereixen festivals a concerts aïllats. El patrocini sense llei de mecenatge requereix molta imaginació. Hem de crear contraprestacions reals, que el patrocinador digui que li ha fet servei. Nosaltres posem en una part totes les despeses del concert, i en l’altra el que cobra l’artista: per anar bé, la primera part ha de quedar coberta pels patrocinadors i la segona, per la taquilla.

P. I les subvencions?

R. No estic d’acord que et donin una subvenció facis el que facis. No és possible que hi hagi pel·lícules subvencionades que no s’hagin estrenat perquè no interessen a ningú. I, encara que vagi en contra meva: festivals subvencionats? Cap ni un! Alimentació, educació i sanitat van per davant.