Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Maduresa juvenil

Òscar Briz torna amb ‘Youth’, una nova i madura exhibició de plenitud musical

Òscar Briz torna amb ‘Youth’.
Òscar Briz torna amb ‘Youth’.

En aquest punt de la partida, al cap de trenta anys d’haver pujat per primera vegada a un escenari amb C.O.D.A., d’haver editat mitja dotzena de discos en solitari i uns quants més amb diferents projectes, com ara Banderas de Mayo, The Whitlams o The Beat Dealers, és difícil que a Òscar Briz (l’Alcúdia, 1965) li facen figa les cames per la pressió o la necessitat de destacar entre el nodrit trànsit musical de l’era Verkami. No ho sembla coneixent el saludable realisme escèptic que sol exhibir en les entrevistes. Però tampoc no devia ser fàcil afrontar l’entrada en l’estudi després de l’unànime i calorosa acollida del seu anterior àlbum, L’estiu (La Casa Calba, 2010), un cançoner nu i enlluernador, proveït dels mínims additaments, i bastant allunyat de la producció soft pop de l’exuberant Asincronia (2008).

Fer la continuació del que, tal vegada, és el seu cim creatiu, no és una tasca senzilla. I el temps servirà per a comparar-ho amb perspectiva. Però, en tot cas, Youth (LaCasaCalba, 2013), el seu nou disc llançat oficialment ahir, serveix amb escreix per a preservar l’estatus d’Òscar Briz com un dels nostres artistes més reivindicables. El seu àlbum és ben polit i treballat, amb cançons plenes de revoltes, en què passen coses, i que aborda una certa incursió temàtica en la joventut —d’ací ve l’eufònic títol en anglés— amb un so i unes cançons que revelen la maduresa personal i musical de l’autor.

Youth

Òscar Briz

LaCasaCalba, València, 2013

Musicalment, Youth està marcat per la decisió de Briz de recuperar la base rítmica de baix elèctric i bateria per a acompanyar les seues guitarres, un format pop i rock que, sobre el paper, l’allunya del folk i de la cançó d’autor de L’estiu i l’acosta (algú diria que perillosament) al pop adult d’alguns dels seus treballs anteriors. En acabant, el so resultant sembla una solució de síntesi intel·ligent, una combinació de cançons immediates i radiables i composicions reposades a les quals no cal afegir capes de producció, perquè se sostenen perfectament amb les veus, la instrumentació bàsica i els textos ben notables de Briz, que també hi incorpora, com tants altres músics de l’escena valenciana, poemes de Vicent Andrés Estellés per fer-li el seu propi homenatge.

El seu àlbum és ben polit i treballat, amb cançons plenes de revoltes

El disc, de fet, s’obri amb Les odes, un acollidor i bonic tema que fon els poemes del mestre de Burjassot “Si com l’oreig” i “Dalt el castell palpitava”. No digues que no pot ser és un cant contra el pessimisme en forma d’animada píndola pop que podria ser la cara A o B d’un hipotètic single de vinil de 45 rpm en combinació amb En el tren, una vitalista composició circular amb un final redoníssim. Cançons, totes dues, que encapsulen Lleugers, un tema més suggeridor per la lletra que no pels seus efluvis jazzístics. Amb les evocadores “Quinze” i “El rastre dels meus herois”, un dels millors moments del disc, Youth agafa volada i sentit amb un viatge al passat abordat amb una melangia absent de dramatisme. Desperta el dolor, un tema aspre que guanya amb cada reproducció, trenca sense contemplacions aquell clima contemplatiu (“He vist cada mite ensorrar-se en la pols / no és la puresa, és l’avanç de la corrosió”), mentre que L’home sensible és una poc complaent (també) reflexió sobre el caràcter efímer de la joventut i la bellesa.

A continuació, l’altre homenatge a Estellés, Cant de Vicent, construïda musicalment a l’estil de Bob Dylan i, pel que fa a la lletra, emprant-hi els versos de “De pares pobres”, amb un resultat més curiós que no enlluernador. La narrativa i divertida El caminant fa de contrapunt a Cant de Vicent i de contrast amb la pista final, València tensa, un relat estupend sobre com d’hostil pot ser lingüísticament el Cap i Casal amb els valencians de comarques (“Aquesta ciutat confusa / —que vol ser oberta i gran— / sol ser hostil amb els germans”). La cançó acaba amb un meravellós final en què els instruments acompanyen en crescendo el sentit lament del cantant.

Briz hi incorpora poemes de Vicent Andrés Estellés per fer-li el seu propi homenatge

Un punt final inspirat que deixa un bon sabor de boca i que demostra que fer la seqüència correcta de cançons d’un àlbum també és un art, tot i que siga un art en decadència a causa dels arxius MP3 i les seues circumstàncies. Ben mirat, venia al cas: Òscar Briz, un músic que es va iniciar musicalment en l’època en què Internet era una entelèquia, tornarà a lliurar un dels millors treballs musicals de la temporada. Maduresa juvenil.