El setge d’Anglaterra

Tot i ser un dels personatges més destacats, Pau Ignasi de Dalmases i Ros ha quedat sempre en un segon pla en el relat de la resistència dels anys 1713-1714. La seva delicada missió com a ambaixador a Londres mereix ser recordada, alhora que ens acosta a la complexitat del final de la guerra i a les difícils circumstàncies personals dels seus protagonistes.

A les converses d’Utrecht, on els britànics van certificar l’abandó dels seus aliats, no van tenir veu els representants de Felip V ni els de les institucions catalanes. Tot i això, el “cas dels catalans” va ser motiu de múltiples gestions diplomàtiques: els ambaixadors dels Comuns catalans, el marquès de Berardo a Viena, Felip Ferran de Sacirera a la Haia i Pau Ignasi Dalmases a Londres van desplegar una intensa activitat per fer valer els compromisos contrets per la reina Anna d’Anglaterra i per l’emperador Carles VI.

Dalmases, de rica família de comerciants, es doctorà en arts i filosofia i rebé el títol de cavaller de part de Carles II. Home erudit (tenia 2.700 llibres), acollí a casa seva, al carrer Montcada, l’Acadèmia dels Desconfiats. I a les Corts de 1701-1702 fou anomenat cronista del Principat de Catalunya. El seu compromís cívic el féu participar a la Conferència dels Comuns catalans i a assumir funcions d’ambaixador del Consell de Cent.

El 28 de juny de 1713, Dalmases va ser rebut per la reina Anna, a qui en una audiència d’un quart d’hora, traduïda per lord Peterborough, li va demanar suport. Li suplicà que fes que Catalunya preservés les seves llibertats i lleis, ja que aquesta va entrar en la guerra incitada per Anglaterra, i que “en consideración de que siendo este país tan libre y tan amante de la libertad debía proteger otro país, que por sus prerrogativas podría llamarse libre, el cual solicitaba su protección y amparo, añadiendo que las leyes, privilegios y libertades son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra”.

Si bé la comparació és exagerada perquè la Glorius Revolution va conquerir màximes atribucions per al Parlament en perjudici del rei, és molt significativa la concepció de llibertats i la via del parlamentarisme que sosté Dalmases. Com que el govern britànic va argüir que els privilegis catalans ja eren reconeguts en els acords d’Utrecht, Dalmases en demanà còpia, en especial de l’article 13 del tractat de pau entre la Gran Bretanya i Espanya (13 de juliol de 1713), que afirmava que Felip V reconeixeria als catalans “todos los privilegios que poseen los habitantes de las dos Castillas”. Aquest cínic redactat significava la liquidació de les llibertats catalanes. De seguida es reuní amb Peterborough per mostrar-li la fal·làcia de l’article i per manifestar-li “la oposición y repugnancia de Cataluña a admitir las leyes de Castilla”, com va recollir ell mateix en castellà. Fruit de la seva tenacitat fou la interpel·lació per part de 24 lords a la reina Anna, a la cambra dels Lords, que propicià un debat, el 3 d’abril de 1714, sobre “el cas dels catalans”.

Arran de la mort de la reina Anna (1 d’agost de 1714) i de l’accés al tron de Jordi I de Hannover, acompanyat del retorn dels whigs al poder, van renéixer les expectatives d’ajut dels aliats. Dalmases a Londres i Ferran a la Haia van reprendre intensament l’activitat. L’endemà mateix, Dalmases ja visitava els regents. Era optimista: “Todo ríe favorable; después de la muerte de la reina […] no he tenido un momento de reposo”. Certament, Jordi I de Hannover es mostrà receptiu. Dalmases demanà que Catalunya quedés en dipòsit en mans dels britànics fins que es negociés la pau. I, en efecte, Jordi I va donar ordres a la flota de Maó perquè s’adrecés a Barcelona per protegir-la.

Manifestà a la cort anglesa "la repugnancia de Cataluña a
admitir las leyes de Castilla"

El 18 de setembre de 1714, l’ambaixador Felip Ferran va ser rebut pel rei Jordi I a la Haia —no sabia, encara, que Barcelona ja havia caigut a mans dels borbònics—, a qui insistí en la urgència de la intervenció britànica i formulava tres alternatives: el retorn dels Àustries a Espanya; que la Corona d’Aragó quedés sota l’emperador o una de les arxiduquesses; o que Catalunya i les Balears esdevinguessin república sota la protecció imperial i dels aliats.

Dalmases va escriure al comte Ferran que ell hauria omès “la espècie de una de las senyores arxiduquesses”, per considerar-la una solució impracticable (i va afegir, de passada, que les despeses d’una monarquia eren insuportables). En canvi, va mostrar tota la seva simpatia per l’opció de la república, “pues les repúbliques aman i volen o deuen voler i amar sos semblants”. Aquesta tercera opció es plantejà diverses vegades durant la resistència. Tanmateix, la regència va retardar les ordres del rei i s’imposà la política de fets consumats després de l’11 de setembre.

Les esperances en la intervenció dels aliats, que els resistents van mantenir fins al final, esperonades pels missatges de suport emesos per la cort imperial, són fonamentals per entendre la decisió de resistir. Dalmases, que va mantenir certa complicitat amb Ramon de Vilana Perlas, secretari de Despatx a Viena, es va desesperar davant la feble implicació política de l’emperador amb la causa dels catalans en les negociacions d’Utrecht i de Rastatt. El seu judici sobre els tractats de pau era inapel·lable: “quedant esclaus los catalans i arruïnada Catalunya, haurem amb nostres desditxes i ruïnes fabricat lo benefici dels alemans, inglesos, holandesos i portuguesos”. Molt capficat pel destí del seu país, sovint s’hi referia amb l’expressió “mi infeliz patria Cataluña”.

Arribada la desfeta, des d’Amsterdam Dalmases va escriure al duc d’Osuna, plenipotenciari de Felip V a Utrecht, demanant poder-lo veure abans de marxar a París i assegurant-li que Felip V li permetia tornar a Barcelona. Un document inèdit fins ara i guardat al Archivo Histórico Nacional mostra com Osuna no acabava d’entendre com la clemència del rei abastava els “que han sido cabeza de partido \[austriacista\] y tenido cargos públicos militares y políticos, como este sujeto que además de ser uno de los principales como su padre y los que más han contribuido con su caudal, se halla plenipotenciario de los rebeldes catalanes, ha estado en Inglaterra y en La Haya, ha estado solicitando los socorros para Barcelona durante el sitio y antes de él, motejando a los tories y acusándolos de que los abandonaban e incitando a los wighs (…) y a Alemania en tiempo de los preliminares que se trataban en Rastatt, de adonde volvió aquí y a Inglaterra donde se ha mantenido continuando estas solicitudes”.

Morta Anna, obtingué del rei Jordi I que la flota de Maó anés a protegir Barcelona

Al parer d’Osuna, Dalmases havia comès “actos delincuentes públicos (…) pero habiendo usado ya Su Majestad de su piedad con él, no entro en más que en parecerme representar que siendo este hombre de los primeros de allí y cabeza de partido, rico con bastantes conveniencias en Cataluña, hombre de cabeza según todos dicen, y habiendo estado en todas estas cortes tratando con todos los ministros de ellas no dexará de dexar relación y correspondencia en ellas, por lo que no me parece conveniente que S.M. le permita volver a Cataluña ni a Barcelona, sino que continuándole su real gracia de permitirle volver a España y gozar de sus bienes, le señale S.M. en Galicia o Asturias paraje para su residencia”. Tanmateix, el marquès de Grimaldo li respongué que el rei ja havia donat el vistiplau a la petició després que Dalmases hagués “recurrido a su piedad por todos medios con grades manifestaciones de su arrepentimiento”.

Mentrestant (l’11 de febrer de 1715), Dalmases va enviar una memòria al marquès de Torcy, secretari d’Estat de França, vital per conèixer les circumstàncies personals que el van portar a demanar acabar l’exili. Començava recordant-li que s’havien vist a casa de la duquessa d’Alba a París, entre 1707 i 1709. Deia que li escrivia per poder anar a París i, d’allí, tornar a la seva pàtria, on l’esperaven la dona, el pare, molt vell, i els sis fills. Acte seguit, repassava la seva trajectòria política argumentant que mai no havia anat contra Felip V ni parlat malament d’ell. Que el 1704, arran d’un greu conflicte entre el virrei Velasco i la ciutat, fou nomenat per aquesta per presentar un memorial al rei, essent detingut i després empresonat a Burgos. El 1706, en plena ofensiva de les tropes aliades a Madrid, demanà a la reina Maria Lluïsa (esposa de Felip V) que el deixés marxar a França, cosa que aquesta acceptà. Hi va residir, al servei de l’ambaixador d’Espanya, el duc d’Alba, fins al 1709, quan va ser alliberat per un bescanvi de presoners. Un cop a Barcelona “hice cuanto se me mandó por el príncipe que la dominaba” (Carles III).

El 1713, el Consell de Cent el nomenà ambaixador a Londres “y no supe o no me pareció lícito ni decente resistirme a servir a mi patria”. El maig anà a Utrecht, on es reuní amb el bisbe de Bristol, “a quien solo insté por los privilegios y libertades, los cuales sino todos en parte me aseguró este ministro”. Després, tornà a Londres i li presentà la mateixa petició a la reina, i en morir aquesta va reprendre les gestions a favor de les llibertats catalanes. En assabentar-se de la caiguda de Barcelona va patir una “obstinada enfermedad” durant dos mesos...

És evident que Dalmases procura rebaixar el perfil polític de la seva missió i del seu compromís. El seu dietari, on consta la frenètica activitat davant els principals polítics de Londres, contradiu obertament la versió del memorial. També les idees patriòtiques i republicanes que hi traspuen.

D’altres factors van influir en la sort del personatge, que el 1715 va poder tornar a Barcelona, on va morir al cap de tres anys. El primer, que pertanyia a una família adinerada i amb bones connexions arreu. La segona, el fet que el seu pare, Pau Dalmases, que havia fugit a Mataró, en mans dels borbònics, passava cartes al duc de Pópuli que el seu fill li enviava per als Comuns. Tot plegat forma part de l’embullat món dels comportaments humans, allunyat de les idealitzacions romàntiques. Res, però, no desmereix la tasca de Dalmases ni la gran integritat amb què la va fer.

Joaquim Albareda és catedràtic d’Història de la UPF i autor de 'La guerra de sucesión de España (1700-1714)'.