1714, des del mar

Por cuanto, considerando cuánto importa á mi servicio bloquear por mar la plaza de Barcelona hasta su rendición, y necesitando á este fin de fuerzas marítimas correspondientes á esta expedición, he solicitado con el Rey Cristianísimo, mi señor y abuelo, me asista con dos fragatas y otras embarcaciones menores armadas, que se equiparán y mantendrán a mi costa (…); pero como para tan crecido número de bajeles de que se compondrán todas mis escuadras no hay bastantes oficiales de marina en España, ha sido también preciso me socorra también S.M. Cristianísima con algunos de diferentes grados, y particularmente con los Generales capaces de mandar el todo, como son: el teniente general de las armadas navales D. Juan Ducasse…”. Així fa saber Felip V el 21 de febrer de 1714 el seu acord amb Luís XIV, el Rei Sol. Sí, a més de per terra, durant la Guerra de Successió Barcelona va ser assetjada per mar a partir del 28 de juliol de 1713 per la marina borbònica, però la situació fregava la tragicomèdia: el setge era esquivat amb facilitat pels catalans, i així ho seria fins gairebé el final del conflicte, en un episodi tan curiós com poc estudiat.

La situació és una fotografia que fixa impotències. D’una banda, l’assaltant no té una gran infraestructura naval —i amb una tendència històrica a enfilar rumb a l’Atlàntic—, fins a l’extrem de demanar ajuda a una tampoc especialment brillant marina francesa i deixar al capdavant de la coalició un dels seus almiralls. A l’anteriorment gran Armada Espanyola el setge la va enxampar en fase incipient de reconstrucció. Per la seva banda, l’arxiduc Carles disposava d’una flota digna, potser perquè sempre havia delegat aquest flanc en els seus aliats, els més experts anglesos i holandesos.

El resultat és que, amb tota urgència, Barcelona va constituir entre juliol i agost de 1713 una flota de nou vaixells, en part gràcies a la generositat del compromès Sebastià de Dalmau, que va sufragar una sagetia (12 canons, 150 homes de guarnició) i dos navilis menors. S’unien a una barca armada que sostenia la mateixa ciutat i a cinc vaixells petits comprats d’entre els que, en declarar-se el setge, es trobaven en aquell moment al port, entre ells quatre mercants anglesos.

La dotació encara era més dramàtica: les embarcacions es van equipar amb artilleria trobada als magatzems municipals i la tripulació de coberta es va formar parcialment amb 375 nens orfes provinents d’institucions benèfiques de la ciutat.

Els catalans fins i tot van
contactar corsaris per trencar
el bloqueig i proveir-se

La inconscient audàcia dels petits potser explica que, tot i la considerable formació naval borbònica, el 9 d’agost sortís del port de Barcelona un comboi (prou gran per portar 400 cavalls i uns 300 fusellers) que va desembarcar a Arenys de Mar. Al capdavant hi anava Antoni de Berenguer, el diputat militar, en la missió més audaç pensada des de la ciutat per afavorir la revolta en massa de la resta de Catalunya o, si no, reclutar soldadesca per assetjar els assetjadors. L’operació va fallar, però igualment va confirmar la por de Felip V, el govern del qual va demanar al ministre anglès Bolinbroke, fins feia quatre dies l’enemic, que col·laborés amb la seva flota en el bloqueig de la ciutat, una proposta que finalment va rebutjar Londres, que veia com el conflicte facilitava la seva jerarquia a la Mediterrània.

Els temors de l’inquiet monarca es van ratificar: a mitjan mes d’octubre els assetjats havien capturat 13 embarcacions al seu servei i, abans que acabés l’any, la xifra rondaria la quarantena, algunes requisades tan lluny com a Sant Feliu de Guíxols i, ja en el primer trimestre de 1714, fins a Palamós. Una de les vergonyes més grans es va produir la nit del 26 al 27 d’octubre de 1713, quan “vingué lo comboy de Mallorca ab vaxells de guerra y altres embarcacions ab molt menjar”, segons recull el dietari del consell barceloní. Havia atracat al port de Barcelona, per a alegria dels habitants que van anar a veure-la al port, una autèntica flotilla procedent de Mallorca, que amb el comissionat Francesc Antoni Vidal al capdavant va deixar 25 naus de transport amb farina, pinso i vi, entre altres productes.

L’escorta era substanciosa: un adquirit vaixell genovès (de 24 canons, als quals se n’afegirien deu més, i que es batejaria com Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia), un altre —aquest, llogat per mesos— amb 28 boques (el Sant Francesc de Paula) i un tercer, el Sant Josepet, un transport armat amb 20 peces. La propina venia amb una fragata francesa de 24 canons (la futura Santa Madrona), capturada durant la travessia.

Però el pitjor carregament d’aquest comboi per als borbònics eren 50 dels temuts artillers mallorquins, destinats a les bateries de la plaça. Van ser un autèntic malson durant tota la guerra, tant per terra com per mar. D’una precisió, rapidesa i audàcia endimoniades, establerts a la bateria de Montjuïc i a la muralla de mar, van aconseguir amb els seus canons mantenir sempre a distància de la costa els vaixells, tot impedint que bombardegessin la ciutat, tal com va passar el 1706. I que la marina borbònica hagués d’operar sempre des de la desembocadura del Llobregat, per darrere de Montjuïc.

El bloqueig, ajudat per la retirada del setge de cinc grans naus i diverses de menors del borbònic almirall Echevarría a finals d’aquell mes d’octubre, semblava inexistent, tant que, com si fos cosa de celebrar l’any nou, el 3 de gener de 1714 van entrar a port vuit embarcacions “ab molts moltons, crestats, cabras, ovellas, cabrits y anyells en numero de mes de 1.500”. La ciutat, poc o molt, s’anava proveint. Hi ajudaven també les tasques dels serveis secrets gestionats per Salvador Lleonart, que va pactar amb patrons de petites embarcacions perquè carreguessin clandestinament en poblacions veïnes i fessin arribar a la ciutat aliments i municions, tot saltant-se el bloqueig.

A tot això es va afegir la tasca dels corsaris, tal com constaten els llibres consistorials del 5 i el 17 de novembre de 1713. El primer dia arriba a port “una fragata corsària” amb un vaixell mercant francès; el segon, 11 naus amb queviures capturades a Vilanova i la Geltrú pel “patró corsari Miquel Montserrat”. No hi ha però documentació escrita sobre la qüestió, tal com apunta Àngel Joaniquet, autor del llibre Els nostres pirates, on deixa constància d’aquesta “espècie de lluita de guerrilles d’alta mar”. En la seva opinió, “molts eren valencians, mallorquins o menorquins, que anaven en ràpids xabecs amb els quals podien esquivar el setge”. Les cales de Calella i Llafranc eren refugi habitual d’homes com Martí Badia, el Martinet, que amb els seus vaixells arbrats de vela llatina va castigar els interessos borbònics en una pràctica que s’allargaria molt més enllà de 1714, segons Joaniquet, que lamenta que no hi hagi gaire documentació sobre el vessant marítim d’aquest episodi, mentre suggereix investigar “l’almirallat anglès, que ha de tenir més informació”.

En un gener que va semblar de rebaixes, anant i venint per mar, el dia 2 Dalmau i el coronel Armengol Amill van saquejar els magatzems de provisions borbònics a Salou i van capturar tres embarcacions angleses amb aliments adquirits pels felipistes. El mateix Amill, salpant de Barcelona amb un regiment de fusellers, va desembarcar entre Arenys de Mar i Canet per reactivar la lluita exterior.

Amb 35 naus de gran poder de combat, Felip V va intentar l’1 de febrer posar fi a la situació i asfixiar d’una vegada la ciutat, que resistia en part pels pertrets arribats per mar. L’arribada poc després, gràcies a l’auxili de l’avi, dels nou vaixells que encapçalava Ducasse van fer el bloqueig més rigorós. Segons algunes fonts, en algun moment la flota podria haver fregat el mig centenar de vaixells, que mantenien un cert ritual: de dia, solcaven el front marítim de la ciutat en formació estreta entre la boca dels rius Llobregat i Besòs, però sempre fora del tir de canó, sense enfrontar-se amb l’artilleria de la plaça.

En un comboi arribaren 50 dels temuts artillers menorquins, un malson per als borbònics

Les provisions per als assetjats, bàsicament de Mallorca, però també de Sardenya, Itàlia i el nord d’Àfrica, seguien arribant, però era ja a través de petites embarcacions que continuaven esquivant el setge, cosa que les grans expedicions ja no podien aconseguir. L’almirall de carrera Ducasse, des de la nau capitana francesa, va proposar un intercanvi de presoners, en unes negociacions que va mantenir amb el capità de la Coronela, Marià Bassons, catedràtic d’ofici. Era al maig. Segons sembla, en mantindria alguna més amb altres oficials catalans, als quals intentava convèncer de l’esforç inútil de la resistència. També hauria tingut algun contacte amb Villarroel, general en cap de les tropes resistents.

La sort, efectivament, semblava llançada: el diumenge 8 de juliol, “lo socorro o comboy vingué de Mallorca i no pogué entrar”; l’endemà ho va aconseguir, però “es perderen enbarcacions” a les mans dels francesos, pel que sembla unes 18. Des de feia més d’un parell de mesos l’impacte del rigor del bloqueig naval ja s’havia fet més notori. A més de menjar, a la ciutat faltava material bèl·lic, ja que en els canons calia barrejar pedres amb pólvora per fer munició. Tot i això, el mateix 9 de setembre una nau procedent de Mallorca va eludir el setge amb un carregament de pólvora, just la que es va utilitzar per aguantar la duríssima i definitiva batalla del dia 11.

Malgrat les circumstàncies, Villarroel ho tenia tot a punt el dia anterior de l’última resistència per deixar Barcelona... per mar, per partir des del mateix port que el 19 de març de 1713 va veure salpar al navili anglès Blenheim, comandat per l’almirall sir John Jennings, que es va endur l’esposa de l’arxiduc Carles, l’emperadriu Isabel; el mateix port al qual va arribar el 7 de desembre la notícia, a través d’un mercant holandès, del nefast per a Catalunya Tractat d’Utrecht. I el mateix port que el 25 de setembre de 1714, tot just 14 dies després de la rendició de la ciutat, va veure marxar un vaixell francès rumb a la presó d’Alacant amb 13 dels 25 alts comandaments militars de la resistència barcelonina, enganyats pel nou governador de Felip V, el marquès de Lede, pensant que els cridava per concedir-los el passaport d’emigració que aquell que va rendir la plaça, el duc de Berwick, concedia, també suposadament, a tots els oficials enemics que ho sol·licitaven. El setge marítim havia acabat.