La maduresa contra el pamflet

Que l'independentisme estigui fent-se un lloc cada cop més gran a les urnes i, de passada, a les seccions d'assaig de les llibreries, ha beneficiat la qualitat del debat. Però, malauradament, encara segueixen existint exemples d'aquell independentisme petit, essencialista i excloent que, si no s'hagués convertit en minoritari, hauria impedit que els partidaris de la secessió creixessin fins a convertir-la en una reivindicació central.

Les dues últimes novetats d'Angle Editorial en són un bon exemple: la maduresa contra el pamflet, l'assaig polític contra la desqualificació pel broc gros: De la nació a l'Estat , d'Ivan Serrano, contra La trama contra Catalunya , d'Héctor López Bofill. El primer, guanyador del premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític, descriu l'evolució del nacionalisme català i justifica una secessió unilateral. El segon és una descripció pretesament seriosa dels poders que malden per frenar l'independentisme.

Serrano, doctor en Ciències Polítiques, fa un exercici interessant en el qual mescla la història, l'anàlisi demoscòpica i la política comparada per descriure com ha de ser el procés d'independència de Catalunya i respondre a la pregunta que dóna raó al llibre: té legitimitat Catalunya per plantejar una secessió unilateral de l'Estat? Conclou que sí, sempre que Catalunya es carregui de raons.

Serrano és curós i extens en l'exposició d'arguments, no estalvia fonts i presenta cada apartat de la seva argumentació com una continuació de l'anterior, un continu que facilita la lectura i porta el lector al terreny que vol.

Després d'un breu repàs de l'evolució del catalanisme des de la seva eclosió, fa 150 anys, desgrana un dels principals arguments que motiva l'independentisme: la manca d'encaix de Catalunya a Espanya. I especialment el que Serrano anomena "la fi del somni federal": la impossibilitat de trobar un encaix amb Espanya que satisfaci les aspiracions catalanes. I, finalment, fa un bon exercici de política comparada amb els casos que poden ser similars amb Catalunya i la seva cerca de la secessió. "Els estats nació i les independències ja no són el que eren, però per als nacionalismes de les nacions sense Estat no és menys cert que s'ha consolidat la percepció que l'única forma de tenir veu pròpia en aquest món d'interdependències continua essent disposar d'un Estat propi". A Serrano li manca deixar-se anar amb l'escriptura: acostumat als textos acadèmics, no ha perdut l'encotillament propi dels qui escriuen per a entesos i no per al gran públic. Però és una petita taca que no treu lluïment a un llibre molt complet.

El que li manca a Serrano li sobra a López Bofill, i al revés: el poeta i doctor en Dret té talent per escriure i captivar el lector. Llàstima que el desaprofiti tot a La trama contra Catalunya. I això que la tesi de partida, retratar els elements que lluiten contra la independència (de Planeta al Grup Godó, passant per La Caixa), és bona. Però la visceralitat amb què ho descriu López Bofill, l'odi que desprèn contra tot allò espanyol, el seu sectarisme injustificat, tiren més enrere que un peix pescat de fa mesos. Fins i tot en els casos en què té raó, que en són uns quants, el seu to alliçonador, el seu tots són uns fatxes excepte jo , l'acaba desacreditant. Poc documentat (s'hi troben a faltar referències bibliogràfiques) i poc argumentat. Tot s'escriu sota una premissa que manlleva de Patricia Gabancho, i que cita en un dels passatges: "Cada cop que es trobava amb un defensor de la unitat d'Espanya arribava a la conclusió que o bé es tractava d'un immigrant espanyol o bé d'un franquista". La bona prosa és l'única excusa per dedicar-hi cinc minuts. Llibres com el de López Bofill són dels que empetiteixen l'independentisme i el fan tornar a ser minoritari.