90 anys de memòria fotogràfica

Entre 25.000 i 30.000 negatius estereoscòpics de vidre d’imatges preses a Barcelona, Catalunya i alguns països d’Europa dels anys vint del segle passat estan emmagatzemades al museu de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC). A poc a poc, les plaques de vidre estan sent escanejades. Imatges insòlites, paisatges, retrats, reunions familiars... Tot un arxiu fotogràfic, però també un dels petits tresors de l’AFC, que enguany compleix 90 anys. Amb un passat amb èpoques glorioses —especialment entre les dècades dels treta els seixanta—, el present és complicat i el futur esdevé incert.

L’AFC va néixer per casualitat l’any 1923. Dos barcelonins, els que van ser els socis número 1 i 2, Joan Rocavert i Salvador Lluch, van coincidir en un espectacle de varietés al Paral·lel de Barcelona. Un d’ells estava fotografiant el xou, després tots dos se’n van anar a revelar les imatges, i de les discussions de com ho feien l’un i l’altre i de l’extensió d’aquests debats amb altres aficionats es va crear l’entitat. Primer van ocupar una petita sala d’un bar del carrer Aribau, i al novembre del 1924 van llogar una part d’un immoble del carrer Duc de la Victòria. El mateix en el qual també tenia l’estudi el pintor i escenògraf Josep Mestres i Cabanes. Professionals liberals, metges, advocats i persones acomodades van ser els socis de l’Agrupació, gent per a la qual la fotografia era només una afició.

Els caps de setmana solien fer sortides per Catalunya per fer fotos i cursos. D’això en donen fe els butlletins editats a partir d’abril del 1924. “Diumenge 20 (juliol 1924). Excursió de mig dia al Port de Garraf. Sortida pel Baixador del Passeig de Gràcia a les 5,26. Retorn pel mateix a les 13,25”. Curosament enquadernats en pell, es guarden a la biblioteca de l’AFC, que continua essent a l’immoble de Duc de la Victòria. Primer, en català; després, amb la dictadura de Primo de Rivera, en castellà, per tornar al català a la Segona República i, de nou, al castellà després de la Guerra Civil, amb l’afegit “Año de la Victoria”.

El que va néixer només com un lloc on gaudir d’una afició —els socis es reunien a les tardes per discutir les seves tècniques respectives— es va anar convertint en un centre de formació, encara que purament amateur. El pictoralisme era la tendència de l’època, i un dels seus representants més clars, Joaquim Pla Janini, va assumir la presidència de l’entitat. Va ser l’Agrupació qui va organitzar el Saló Internacional de Fotografia en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Entre els seus socis hi havia Claudio Carbonell, Otto Lloyd, Agustí Centelles, Antoni Campañà i Josep Escayola, entre d’altres.

Concursos nacionals i internacionals i salons van donar prestigi a l’entitat. El 1954, un jove Xavier Miserachs va guanyar el premi d’honor del segon Saló Nacional de Fotografia Moderna que organitzava la mateixa Agrupació. D’aquesta etapa va ser també soci Oriol Maspons. Els anys cinquanta i seixanta van ser els millors, i pràcticament tots els fotògrafs catalans de renom van passar pels pisos de Duc de la Victòria: Ricard Terré, Eugeni Forcano, Joan Colom, Francesc Català Roca, Ramon Masats... entre d’altres. “En aquestes dècades es va arribar als 1.400 socis. Les coses anaven tan bé que es van comprar dos dels pisos de l’immoble”, explica avui Antoni Civantos, president de l’entitat.

La majoria eren simples aficionats, tot i que els laboratoris i les cambres de revelat van ser el lloc d’iniciació de fotògrafs professionals. Agustí Carbonell, amb un ampli recorregut professional pels rotatius de Barcelona, es va fer soci de l’Agrupació perquè el seu pare ho era: “Des de nen estava acostumat als líquids, les olors del revelador i les cubetes en un quartet de casa. I després, a l’Agrupació”.

Entrar ara al local de l’entitat és fer un salt al passat. Bona part del pis i del mobiliari es mantenen com eren fa dècades. I la biblioteca apareix com una petita sala d’exposicions amb un nombre important de càmeres, ampliadores, objectius i tota mena de maquinària fotogràfica. No poques d’elles d’una edat semblant a la de la mateixa Agrupació. Tenen una habitació per fer fotografies d’estudi amb model que es va muntar encara en època de Franco: “Els nus eren parcials, tot i que la veritat és que no hi havia manera de saber-ho, perquè es tancava la porta”, explica el president de l’entitat.

Aquesta habitació —modernitzada— se segueix utilitzant amb models amb cita prèvia. Una altra sala amb ordinadors i equips per impartir cursos de fotografia digital a dalt, i a baix, al final d’una escala de cargol, dos petits laboratoris per al revelat de fotografia analògica, amb tots els estris clàssics: cubetes, aigua, focus, tints i líquids.

A la sala central de l’AFC, actualment hi ha una exposició de Ricard Terré. Aquest fotògraf documentalista, juntament amb Xavier Miserachs i Ramon Masats, van exposar per primera vegada el 1957 en aquesta mateixa sala. Poc després, els joves fotògrafs que s’havien integrat a l’Agrupació van trencar amb ella; poc o gens no tenien a veure amb el tradicional pictoralisme de l’entitat.

Així ho recorda Laura Terré, filla del fotògraf: “En aquell moment van entrar perquè era l’únic espai de formació. Els joves, entre ells el meu pare, se’n van apartar perquè era una entitat molt conservadora”, explica. “La política aquí no existia, és clar que eren èpoques en què a les assemblees venia un comissari de policia a escoltar. Després va deixar de venir”, explica Civantos.

La veritat és que la major part dels socis de l’Agrupació procedien de classes benestants i seguien amb les excursions i el pictoralisme fins i tot quan les tendències i els corrents havien fet un gir important. Així les coses, cal suposar que les cares que reflectia Terré —com el nen amb el ciri trencat a la professió— o els blancs i negres de Miserachs —com els carretons del Born— poc o gens no tenien a veure amb els paisatges i la natura o els retrats de família que regnaven a l’Agrupació.

Terré va aprendre la tècnica d’un dels exponents del pictoralisme: Joaquim Pla Janini. “El meu pare va arribar quan era molt jove, tenia 18 anys, però als 25 se’n va anar”, apunta la seva filla. “Cal reconèixer la tasca que l’Agrupació va fer durant anys. A més, ho va fer per ella mateixa, sense ajudes ni subvencions, i va aconseguir projectar molts fotògrafs. Ara, però, sembla una peça de museu”.

Eugeni Forcano, premi Nacional de Fotografia 2012, encara és soci de l’Agrupació. “Fa 60 anys que vaig anar-hi a parar pels concursos i els cursos que organitzaven. Jo llavors en tenia 26, i havia sentit parlar bastant de l’entitat perquè era molt important”, recorda. Forcano no participava en les sortides que organitzava l’entitat, però en canvi sí que es presentava amb les seves fotografies a tots els concursos nacionals i internacionals que gestionava l’Agrupació. “Vaig deixar d’anar-hi quan vaig entrar a Destino”, afegeix. El fotògraf —el del blanc i negre, el de les escenes del carrer, de la gent corrent, i també de l’escriptor Josep Pla embolicat en el fum del cigarret— comenta que segueix vinculat a l’entitat per sentimentalisme —aquest any va participar en l’exposició que va organitzar l’Agrupació a Sonimag— i subratlla que li sembla “fatal” que pugui desaparèixer.

I és que dels 1.400 socis en l’època daurada de l’Agrupació s’ha baixat als 260 actuals. “Paguem una quota anual de 126 euros a l’any i amb prou feines no dóna ni per cobrir despeses”, explica Civantos. Organitzen cursos i algun concurs i exposicions, però són conscients de les poques possibilitats de subsistir gaire temps més en un mar d’ofertes de tot tipus: des de les universitats a una infinitat d’estudis fotogràfics. Fa uns anys van vendre un dels dos pisos per pagar deutes acumulats i modernitzar una mica les instal·lacions.

El 2006 els va ser reconeguda la seva tasca amb la Creu de Sant Jordi com a entitat pionera en la conservació i promoció de la fotografia. “Sí, però res més, perquè no vam aconseguir que el Departament de Cultura ens concedís una subvenció, només vam tenir un petit ajut un any de l’Ajuntament de Barcelona”, subratlla el president.

Part dels fons de l’Agrupació ja no són al pis de Ciutat Vella. Les desenes de llibres de fotografia antics —alguns del 1860— estan dipositats a la Biblioteca de Catalunya. “És el fons més important que tenim i que no ho podíem conservar a l’Agrupació, hi ha autèntiques joies”, apunta Civantos. La Fototeca del Museu de l’entitat té a l’arxiu 10.000 fotografies de bona part de les tècniques: bromolis, bromurs, virades, acolorides... Són els originals d’autors com Pla Janini, Joan Porqueras i Claudio Carbonell, entre d’altres. La major part d’aquests fons estan dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya per a la seva exhibició i conservació.

Com els llibres i la fototeca, totes les màquines i instruments fotogràfics que s’exposen en una sala de l’Agrupació han estat cedits pels socis. Gairebé seria més apropiat dir pels fills dels socis. També conserven fotografies, en perfecte estat, dels anys trenta del segle passat. “Ningú sap què passarà en el futur amb la fotografia digital; en canvi, aquestes es conserven perfectament”, subratlla. Al pis del carrer Duc de la Victòria hi ha emmagatzemades centenars i centenars de plaques de vidre —negatius estereoscòpics— d’imatges preses per socis de la primera època. Com que no anaven acompanyades d’un arxiu que les identifiqués, ara en el procés d’escaneig de vegades descobreixen estampes que reconeixen, però d’altres no. Més difícil és saber quines persones són les que apareixen a les fotografies, moltes d’elles de reunions i vacances familiars.

“Les descarreguem en blocs de 300 o 400 i les classifiquem a mesura que les identifiquem. Barcelona és més fàcil; després, les comarques de Catalunya, que és més complicat, o ciutats d’Europa i paisatges”, explica el president de l’Agrupació, que és qui s’encarrega d’escanejar les plaques una a una. “És clar que estaria molt bé penjar-les a la web, però aquest procés costa diners i no ens ajuda ningú”, rebla. L’economia de l’entitat passa ara tantes dificultats que el butlletí —que recorda els fulls parroquials— s’ha deixat d’editar en paper per estalviar costos. “No saps el que significa dir als associats que no rebran cada mes el butlletí...”, s’exclama Civantos.<CF1000> No costa imaginar-ho si es té en compte que bona part dels 260 socis passen dels 60 anys. És aquesta realitat, el cicle vital, el que més preocupa l’Agrupació, que tem extingir-se. De totes maneres, no tiren la tovallola, segueixen convocant concursos —el proper, a l’octubre— i organitzant cursos amb l’esperança que algú o alguna cosa —institucions, administracions i altres entitats— valori el que l’AFC ha representat i els ajudin.