Visita a casa

Un servidor acaba de passar un parell de dies en la seua ciutat, retrobant-se amb amics i fent el turista. M’hauria agradat veure l’exposició sobre la transició valenciana, Nosaltres. 30 anys de l’Estatut d’Autonomia, que s’havia instal·lat a les Corts, però no va poder ser, perquè va durar una rosada. Molts diputats del grup popular van tindre un disgust en veure aquella profusió de senyeres sense blau, i conten que algú es va haver de medicar i tot. Ja no se’n recordaven de com, i amb quins colors, van anar les coses durant el final del franquisme i l’inici de la democràcia i quins eren llavors els discursos i les il·lusions predominants. Pel bé de la salut pública, l’exposició va ser retirada de seguida, i això que el catàleg el firmava ni més ni menys que don Alberto Fabra.

A mi m’hauria agradat veure l’exposició perquè aquells anys van ser els de la meua joventut, i és inevitable recordar-los amb enyor, i perquè el cartellisme de l’època tenia una gran vivacitat. D’altra banda, és evident que en la primera transició dominava el discurs i la imatgeria de l’esquerra –van ser els seus anys de triomf-, i comprenc que hi haja qui tot això ho trobe indigest. Però el nostre país també va ser, i és, això. El portaveu del Consell José Ciscar ha declarat que, després de tot, es tracta d’una època superada. Si la de la instauració de la democràcia i l’autonomia és una època superada deu ser perquè ara vivim en una altra fase diferent. Agraesc al portaveu que m’haja informat de la notícia.

La que sí que vaig poder veure és l’exposició dedicada a Joan Genovés –un gran artista de l’època superada-, Crowds, en les meravelloses sales del Centre del Carme. És una mostra de gran qualitat, que permet veure molta obra fins ara inèdita de la col·lecció particular de l’autor. Genovés és una referència imprescindible de l’art de la Transició, amb aquells quadres de multituds apinyades, corrent o fugint, de vegades perquè els perseguia la policia, de vegades sense motiu aparent. I també amb la famosa abraçada, ara al Reina Sofía, que potser siga l’estampa que millor resumeix –amb una nota esperançada- aquell període. Però les vertiginoses multituds de Genovés no solament eren un clam de denúncia i un reflex del seu temps; també incloïen una exploració formal sobre la societat de masses, sobre l’angoixa i sobre la soledat en companyia; sobre el caràcter fondament desorientador de l’experiència moderna de la multitud (sí, el gran tema de la pintura de Genovés és el mateix que el de la literatura de Canetti. Valdria la pena fixar-s’hi). I aquesta exploració ha prosseguit en la seua obra posterior, ara amb una rica gamma de colors i amb un ús molt astut del relleu i del joc del buit i el ple, que convoca formes no del tot aleatòries, estranys punts de fuga i suggeriments que reclamen una contemplació pausada. La força plàstica d’alguns dels quadres recents de Genovés és fascinadora, i el sentit continua sent inquietant.

Quan no estan fent missa, les esglésies tanquen, els edificis públics posen pegues

Ja posats, també vaig visitar l’exposició València pintada del museu de Belles Arts. Una mostra senzilla i barata, nodrida essencialment dels fons del museu, però agradable de veure. S’agraeix que els títols i les informacions estiguen també en valencià, que és l’idioma del lloc, tot i que algú s’hi hauria hagut de mirar més. Per exemple, un quadre titulat en castellà com La vuelta de la barca, en valencià rebia el títol de La volta de la barca, quan és obvi que es refereix a la tornada, o el retorn. En el museu mateix, el valencià desapareix de la majoria de les sales, com si estiguérem en Trujillo, o en Palència, i no en la capital d’un país on el lapao és llengua oficial. Però el que em va entristir de veritat va ser descobrir que ha tancat la llibreria i la botiga del museu, supose que per estalvi. La llibreria d’art era excel·lent i oferia un bon servei. Jo no he entés mai el que passa en aquest museu, que és d’una gran categoria i rep una quantitat de visitants desproporcionadament inferior a la seua vàlua, però si no s’ho creuen ni els qui el financen, aquesta tristor s’explica més.

València, en general, és una ciutat poc amable amb el turista. Quan no estan fent missa, les esglésies tanquen, els edificis públics posen pegues i no hi ha manera de veure quasi res. I això, encara que sàpies on són les coses més dignes d’admirar (si no ho saps, passes de llarg). De fa uns anys, el consistori s’ha esforçat a recuperar el centre històric, i això és ben encomiable. Però no n’hi ha hagut prou, i ara mateix, la proliferació de solars, brutícia i desatenció és dissuasòria. Si els valencians estimaren la seua ciutat, no caldria pretextos econòmics per a preservar i fer lluir el patrimoni. S’hauria de fer per dignitat. Però és que, a més, podria ser un negoci (i de negocis no anem sobrats, últimament), perquè València és una ciutat prou bella perquè valga la pena conservar-la, adecentar-la i mostrar-la. En part, s’ha fet, però no amb convicció, i el visitant que l’abandona, ho fa, com deia Eiximenis, “ab desplaer” al cor.