La felicitat de l’art: Pinazo i Alfaro

“ Si en aquesta vida tan sols haguera dibuixat hauria estat feliç! Fer escultures és ben complicat. Però dibuixos…”, em digué una vegada Andreu Alfaro. I he recordat aquesta confidència visitant l’esplèndida exposició “La línia mestra - Dibuixos Ignacio Pinazo i Andreu Alfaro”, que s’exhibeix aquests dies a Vil·la Eugènia, el centre d’art de Godella. Tota l’exposició atresora aquesta felicitat, el gran goig del dibuix, la mà lliure, la filigrana, l’escorç impossible, la mirada pròpia. El pintor Artur Heras, que n’ha fet el comissariat, ha sabut reunir de manera molt intel·ligent aquests dos grans artistes que van residir a Godella. En efecte, el dibuix és el seu denominador comú. I en concret és “la felicitat de dibuixar” el que els reuneix de manera especial. El traç de Pinazo és menys ferm, més vacil·lant, més disposat a ser rectificat; el d’Alfaro és més segur, més irrevocable, és pura acrobàcia sense xarxa. Però tots dos són dibuixants compulsius, i en aquesta exposició es pot veure com Pinazo dibuixava sobre qualsevol paperet que tenia a mà: una carta li servia per a fer un retratet, un bitllet per a un apunt domèstic improvisat. També Alfaro, que dibuixava amb la ploma estilogràfica, i amb aquella tinta Pelikan de la postguerra, tan dolenta i que tant afecta ara la conservació d’aquests dibuixos. Algunes vistes seues de Bétera són senzillament magistrals, en què fins i tot incorpora la seua mà al dibuix (dibuixa la mà que dibuixa) o els seus peus (te l’imagines còmodament assegut i per això hi veus en primer terme les sandàlies). Hi ha sovint una ironia, un colpet d’ull, una complicitat entremaliada. Però on tots dos excel·leixen és en el retrat del cos humà: en Pinazo dones grassonetes, pura jocunditat; en Alfaro l’estilització, la forma quasi impossible on els mugrons de la model, o el seu sexe flamíger, doten el dibuix de sentit. És una exposició brillant, que aporta una obra inèdita de gran interés. Acostumats com estem a les estèrils i repetitives exposicions sobre Pinazo de l’IVAM, en aquesta hi ha una “idea” versemblant, i al mateix temps nova. És una llàstima que no haja tingut tot el ressò que es mereix, i que tan sols estiga programada fins a finals de juliol. Si l’Ajuntament de Godella tinguera un mínim de sensibilitat l’hauria de prorrogar fins a mitjan setembre, com a mínim. Paga la pena visitar-la, us ho assegure. Perquè el que hi descobrireu és la més pura felicitat: la felicitat de l’art.