De nit, en un cafè

És d’agrair que hi hagi escriptors com Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 1947) que, en comptes de voler haver escrit un llibre, vulguin escriure llibres i es posicionin amb fermesa en la voluntat d’allunyar-se de la temptació de l’eclecticisme desnaturalitzat i la impostura culturalista que propicia l’era Google. Es també d’agrair que Les guerres del pare sigui lleial a una tradició literària que no s’avergonyeix d’escampar dins les pàgines del relat una gent versemblant que viu peripècies envoltats d’uns personatges secundaris tan ben definits com els que creaven els grans guionistes de cine.

I no és menor la gratitud que el lector sent a mesura que va llegint —i observa que Rovira creu que escriure és posar en les paraules tota la vida que es respira en aquest món— i constata que les astúcies, la paciència i els instints de novel·lista major que Rovira demostrava posseir a L’amor boig (2007) aquí reapareixen amb l’augment d’una força esplendorosa: Rovira aconsegueix que unes aventures de volum aparentment insignificant —el pas de la infància a l’adolescència del narrador i els lligams afectius que manté amb el seu pare— es transformin en epopeia, és a dir, en novel·la.

I tant li fa que Les guerres del pare pugui ser un llibre de memòries en forma de novel·la —quin és el gènere que no mescla realitat i ficció?— perquè, al capdavall, el que enriqueix el lector és la certesa d’estar llegint un text narratiu concebut i desenrotllat com una forma d’experiència, com la descripció, en fi, d’un moment concret de la vida moral de l’home normal i corrent que és el narrador. Des de la maduresa, i a través de l’escriptura, una veu sense nom recorda —amb tot el que comporta aquest verb— una època ja extingida que només viu en la seva memòria, i que va ser crucial per al seu aprenentatge perquè va ser aleshores quan va començar a reconèixer com a propis uns àmbits de l’experiència que tot just començaven a integrar-se en les seves impressions del món extern: l’essencial de cada anècdota viscuda pel narrador queda definit en relació amb el món dels adults i amb el repertori de conflictes que li originen la seva presència al col·legi i al carrer.

Les guerres del pare se situa en un poble de Tarragona a la vora de la costa durant la dècada dels cinquanta, quan els pagesos joves estaven a punt de desertar del camp per convertir-se en cambrers d’hotel i les circumstàncies s’entreteixien de tal manera que qualsevol moviment semblava encaminat a preparar la derrota de la cohesió del món antic que havia forjat la vida del pare del narrador. En aquest espai gens arcàdic —perquè hi ha la lluita contra la pobresa i les privacions de la postguerra, la por callada, la dolçor enverinada de l’enyorança, la soledat, el dolor i els desordres incomprensibles que s’inventen els atzars de cada dia—, el lector contempla els avatars vitals que fan que el pare del narrador deixi de ser baster per esdevenir l’encarregat del bar d’una associació cultural del poble.

Alhora, el lector segueix els passos inquiets del narrador en el moment de deixar enrere els jocs infantils per descobrir el contacte indirecte amb alguna cosa ansiosa que es pot anomenar “responsabilitat moral”. Al fons, hi ha la lliçó apresa del pare, que diu que s’ha d’impedir ser vençut per la maror trivial dels dies sense data i que l’alegria tenaç és l’única arma per derrotar les adversitats. Però en un primer terme hi ha un altre ensenyament molt més valuós per a algú que acabarà escrivint un llibre: no s’ha d’estalviar el temps que es dóna a les coses —ni el que reclamen les paraules de cada frase.

A Les guerres del pare no hi ha l’ensucrament de les infàncies recordades pels efectes excessius de la nostàlgia: el narrador busca reflectir només allò que era i no allò que en el moment de bastir el llibre voldria creure que va ser, i la conseqüència de contenir el devessall sentimentalista és que les anècdotes i el pas del temps es van constituint en una matèria tan indestriable com la vida i la mort, ben inútil en aquesta ocasió, perquè no ha pogut abolir la figura del pare ni la seva compassió cap a les debilitats dels altres. Anys més tard, el narrador segurament va commoure’s en saber que Ferrater també podia dir: “De nit, en un cafè, es pot tenir pare”.