Pessoa i el geni

Tot lector de la poesia de Pessoa, també si ho és del Llibre del desfici, trobarà estrany aquest llibre que s’acaba de publicar a Barcelona: Fernando Pessoa, Escritos sobre genio y locura, traducció de Jerónimo Pizarro, Acantilado, 2013. Però si aquesta obra se situa almenys en dos contextos, llavors resulta importantíssima i molt eloqüent. Per fer-ho curt, l’apartat major del llibre parla de les relacions entre geni, follia i degeneració —jo hauria fet servir la paraula perversió, que té una etimologia molt menys negativa—, i inclou a més, entre altres coses de calibre, la famosa Polèmica Shakespeare-Bacon, en què Bacon, curiosament, s’emporta el llorer.

El primer context en què cal situar aquests escrits és el de la teoria estètica de la fi de segle, és a dir, en el context d’una sèrie de fenòmens que passen per “l’art per l’art”, el decadentisme, el dandisme o l’elitisme dels poetes de la tradició simbolista. No és cap casualitat que l’altre gran poeta del segle XX que va deixar, inèdits, una sèrie enorme de “quaderns” sigui Paul Valéry: el pensament polític de Pessoa i Valéry s’assemblen força —un aristocratisme molt respectuós amb el poble, no amb el populisme; sí amb el patriotisme, no amb el nacionalisme—, una definició del poeta en termes d’anormalitat vagament productiva i, per descomptat, una teoria del geni que ho deu gairebé tot a la suma de les idees sobre el geni al temps de la Il·lustració (tan ben estudiades per Antoni Marí) i als temps postromàntics: el romanticisme queda a banda, perquè la inspiració, tant per a Pessoa com per a Valéry, com per a T. S. Eliot, per posar tres exemples rigorosament contemporanis, era una d’aquelles coses que es podia reclamar, sempre que trobés el poeta treballant, com diu la dita (podria ser d’Horaci, però és clar que és ulterior).

Com diu el títol del llibre, l’altre element contextual en què es basen els centenars de reflexions del llibre (no són aforismes, són pensaments discursejats) és la idea de follia, que Pessoa agafa directament de dos autors també contemporanis seus, Cesare Lombroso i John Ferguson Nisbet: tots dos molt interessats en els fenòmens normals i paranormals de la psicologia humana, encara que l’italià esmentat —a posta en aquest cas, no com Nietzsche, que va ser manipulat— va servir en safata algunes de les tesis ideològiques més elementals del feixisme italià. Però hi ha un altre rerefons de la teoria pessoana que lliga entre si geni poètic i follia, i és tan antic com l’Ió de Plató: l’autor és citat pel portuguès, però no directament aquest diàleg. Pessoa, com el Plató d’aquesta dialogia, creu que “el geni és follia, una espècie de deliri [seria l’entusiasme o el frenesí platònics]; no és, en la seva forma més elevada, res més que una megalomania enraonadora, en el millor dels casos” —que li ho diguin a Valéry o a Eliot, per tornar a citar-los.

Diu Pessoa: “‘Un poeta normal’ és una expressió que no té cap sentit. El sol fet de ser poeta exclou la normalitat”. Com ja he dit, això venia de la teoria del geni il·lustrada, passada per l’efervescència romàntica i, en especial, pel dandisme estètico-moral de Baudelaire i tots els simbolistes, fins a Wilde, tan neuròtics (segons Pessoa) que un tardosimbolista anomenat Maurice Rollinat va escriure un poemari que es diu justament Les Névroses. Pessoa no va escriure cap ximpleria com les d’aquell: “Fuig de la dona, tem l’escurçó / pertot arreu, en tota estació; / molt de compte amb ses astúcies, / tant a Breda com a Arbúcies” (traducció lliure), però és molt crític amb el feminisme del seu temps. No: Pessoa és un dels més grans poetes del segle XX, i aquest llibre que ens arriba avui, més que els tractadets d’estètica literària que va escriure, ens dóna una de les claus per entendre, si no la seva poesia, sí la seva idea del lloc de la “paraula singular” en un món de tòpics, idees rebudes i vulgaritats verbals. Tot plegat, naturalment, una preocupació d’una altra època: avui triomfen els “poetes normals”, com Martí i Pol, Lluís Llach o Josep Guardiola (Santíssima Trinitat!). Tot el que pugueu aprendre en aquesta novetat literària són qüestions d’una altra època de la història literària.