_
_
_
_

Uns burgesos força ortodoxos

Ignasi Agustí oferí una moral d’ordre, un model de vida, un escenari per a la imaginació ortodoxa

Jordi Gracia

La metàfora de l’erm aplicada a la immediata literatura espanyola un cop acabat el conflicte civil expressa la pobresa de la postguerra, però acumula més èxit que encert. Tot i que sigui inevitable: va ser un erm de modernitat, però va ser també un formiguer d’activitat incansable i afirmativa, reptadora i revengista, opressiva i embafadora. No és veritat que fos un temps mort: va ser un temps previsible i covard, moralment subterrani i envilit de triomfalisme. Que jo sàpiga, el triomfalisme no deixa la gent a casa seva quieteta, sinó que la posa a trescar com les cabres per ensenyar i exhibir la raó i el poder de la seva victòria.

I això és el que va passar a Espanya (i a Catalunya), malgrat que gairebé no n’hagi quedat res dempeus. No és just ni injust: 70 anys després els lectors som uns altres i comprensiblement tenim dificultats per trobar les virtuts de la brusquedat estilística i la franquesa enverinada del falangista Rafael García Serrano (i La fiel infantería). Però potser sí que estem encara dotats per apreciar Un viaje en autobús, de Josep Pla, o encara una petita joia com la novel·la El escritor, d’Azorín (excepte un capítol, abjecte llavors i ara), o, millor encara, dos llibrets suspesos en l’aire dels clàssics, com ara Madrid i Valencia. Tot plegat ve del període 1939-1942, i tampoc és per llençar-ho directament a les escombraries.

El que res d’això no donava era un públic i una moral d’ordre, ni un model de vida, ni un escenari per a la imaginació recreativa o nostàlgica en clau popular i majoritària, burgesa, assenyada i ortodoxa. I això és el que va oferir Ignasi Agustí, un català fill d’industrial en fase baixa, falangista accidental i convençut alhora, membre de l’equip més potent de la propaganda franquista des del Burgos del 1938 i refundador des del 1939 d’una revista, una editorial i un premi que farien més bé que mal dins del gegantisme malèfic del franquisme social i cultural.

És la seva virtut, i és la que va reconèixer Azorín: per fi un novel·lista, sí, però bàsicament perquè era un novel·lista de posat tradicional, meticulositat descriptiva, implicació sentimental i vocació de cronista familiar. Just el que no oferia ningú llavors a lectors sense ganes d’experiments amb la guerra i la brutícia moral, i desinteressats també, com qualsevol lector mitjà del món, en avantguardismes experimentals o atreviments formals. L’atreviment podria venir de la innocència intuïtiva, com faria la Nada de Carmen Laforet per torbar un lector no gens innocent, o com Juan Ramón Jiménez, que és a l’exili, o podria parir-se des la ferum acre de la moralitat primitiva del Pascual Duarte de Cela. Però ni les mares ni els pares de classes mitjanes, i amb els quartos suficients per comprar llibres de tapa dura i primera edició, tenien gaire confiança posada en la candidesa ni en l’acritud: preferien el consol d’un relat, ordenat i clàssic, al voltant dels secrets de família.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Jordi Gracia
Es adjunto a la directora de EL PAÍS y codirector de 'TintaLibre'. Antes fue subdirector de Opinión. Llegó a la Redacción desde la vida apacible de la universidad, donde es catedrático de literatura. Pese a haber escrito sobre Javier Pradera, nada podía hacerle imaginar que la realidad real era así: ingobernable y adictiva.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_