Uns burgesos força ortodoxos

La metàfora de l’erm aplicada a la immediata literatura espanyola un cop acabat el conflicte civil expressa la pobresa de la postguerra, però acumula més èxit que encert. Tot i que sigui inevitable: va ser un erm de modernitat, però va ser també un formiguer d’activitat incansable i afirmativa, reptadora i revengista, opressiva i embafadora. No és veritat que fos un temps mort: va ser un temps previsible i covard, moralment subterrani i envilit de triomfalisme. Que jo sàpiga, el triomfalisme no deixa la gent a casa seva quieteta, sinó que la posa a trescar com les cabres per ensenyar i exhibir la raó i el poder de la seva victòria.

I això és el que va passar a Espanya (i a Catalunya), malgrat que gairebé no n’hagi quedat res dempeus. No és just ni injust: 70 anys després els lectors som uns altres i comprensiblement tenim dificultats per trobar les virtuts de la brusquedat estilística i la franquesa enverinada del falangista Rafael García Serrano (i La fiel infantería). Però potser sí que estem encara dotats per apreciar Un viaje en autobús, de Josep Pla, o encara una petita joia com la novel·la El escritor, d’Azorín (excepte un capítol, abjecte llavors i ara), o, millor encara, dos llibrets suspesos en l’aire dels clàssics, com ara Madrid i Valencia. Tot plegat ve del període 1939-1942, i tampoc és per llençar-ho directament a les escombraries.

El que res d’això no donava era un públic i una moral d’ordre, ni un model de vida, ni un escenari per a la imaginació recreativa o nostàlgica en clau popular i majoritària, burgesa, assenyada i ortodoxa. I això és el que va oferir Ignasi Agustí, un català fill d’industrial en fase baixa, falangista accidental i convençut alhora, membre de l’equip més potent de la propaganda franquista des del Burgos del 1938 i refundador des del 1939 d’una revista, una editorial i un premi que farien més bé que mal dins del gegantisme malèfic del franquisme social i cultural.

És la seva virtut, i és la que va reconèixer Azorín: per fi un novel·lista, sí, però bàsicament perquè era un novel·lista de posat tradicional, meticulositat descriptiva, implicació sentimental i vocació de cronista familiar. Just el que no oferia ningú llavors a lectors sense ganes d’experiments amb la guerra i la brutícia moral, i desinteressats també, com qualsevol lector mitjà del món, en avantguardismes experimentals o atreviments formals. L’atreviment podria venir de la innocència intuïtiva, com faria la Nada de Carmen Laforet per torbar un lector no gens innocent, o com Juan Ramón Jiménez, que és a l’exili, o podria parir-se des la ferum acre de la moralitat primitiva del Pascual Duarte de Cela. Però ni les mares ni els pares de classes mitjanes, i amb els quartos suficients per comprar llibres de tapa dura i primera edició, tenien gaire confiança posada en la candidesa ni en l’acritud: preferien el consol d’un relat, ordenat i clàssic, al voltant dels secrets de família.