Els Premis Ovidi són per Aspencat, Mara Aranda i Pau Miquel Soler

La gala de lliurament dels Premis Ovidi Montllor a la música en valencià, que visqué la nit de dijous la huitena edició, serví per a ratificar la trajectòria ascendent i el tarannà referencial en l’escena musical valenciana d’una tríada de noms que destaquen poderosament en els seus caus creatius. Parlem d’Aspencat, vencedors amb Essència en l’apartat de hip hop i electrònica; de l’artista folk Mara Aranda i l’àlbum Lo Testament, fet en col·laboració amb els músics de Solatge i guanyador de la categoria corresponent; i del cantant i compositor dels Arthur Caravan Pau Miquel Soler, premiat en cançó d’autor pel seu primer disc en solitari, L’amor o la guerra, en què posa música a diversos poemes del Mural del País Valencià d’Estellés.

El cas d’Aspencat és paradigmàtic. En l’edició precedent n’hi va haver prou amb un disc de versions de Naixen primaveres, Inèdit, per a obtenir el guardó. Amb el pas endavant d’Essència, amb camins nous i ben interessants, un grapat d’èxits potencials amb els quals donar de menjar al seu devastador directe, més quatre nominacions als premis, tenien molts numerets per a tancar la nit com a grans triomfadors. En acabant, a més de guanyar en la categoria corresponent a un altre disc imponent, el 3.0 d’Orxata Sound System, Aspencat sumaren el premi a la millor producció. Només els va faltar que l’emblemàtica “Quan caminàvem” haguera convertit en premi alguna de les seues nominacions com a millor cançó i millor lletra. D’altra banda, la productiva Mara Aranda es va emportar un nou premi dels Ovidi, el segon com a millor disc de folk, en competència ben dura amb molt bons discos d’Aljub, Eva Dénia i Baraca Folk. Aranda i Solatge, amb tot, no van poder arredonir la nit en les altres categories en què estaven nominats, millor lletra i producció.

D’altra banda, l’idil·li de Pau Miquel Soler amb els premis grossos dels Ovidi no té precedents. Guanyador dels guardons de rock amb els dos primers discos d’Arthur Caravan, tornà a imposar-se, en aquest cas en cançó d’autor, amb un disc acabat de traure del forn. Per a arredonir la nit, el videoclip Vents, del disc d’Arthur Caravan Atles enharmònic, dirigit per David Cloquell, fou guanyador en la categoria d’audiovisuals. Com a nota curiosa, en les nominacions a cançó figurava un altre treball dedicat a Estellés, el de Bertomeu, i això va fer que, d’alguna manera, l’ombra del poeta de Burjassot planara pel teatre.

Un possible damnificat de la vetllada fou Senior i el seu Cor Brutal, que va veure com un disc seu, en aquest cas l’estupend València, Califòrnia, era desplaçat del podi una vegada més pels seus amics alcoians: en edicions anteriors ha perdut dues vegades el millor disc de rock sempre contra Arthur Caravan. El barbut trobador, amb tot, tampoc no se’n va anar amb les mans buides: la seua meravellosa “Càntic als germans de diferent mare” fou designada millor cançó, una de les categories més atractives. És la tercera vegada que Senior recull aquest guardó, la qual cosa confirma la seua capacitat com a creador de temes perdurables. En cançó, a més, hi hagué un altre artista amb motius per a estar satisfet: Lluís Vicent no sols va veure reconegut el seu innegable progrés artístic amb una nominació a millor disc, sinó que es va endur el premi a la millor lletra per la colpidora “En la corda fluixa”. Rèdits d’alternar activament música i poesia.

Un altre nom propi de la nit fou, sens dubte, el de Pep Laguarda. El seu Plexison impermeable, un disc gravat el 1979 però que no ha vist la llum fins ara, fou el guanyador de la categoria pop. No sols hi ha implícit un reconeixement a un dels pioners de la nostra música i autor d’un disc transcendental, Brossa d’ahir (1977), sinó que el llegendari disc perdut de Laguarda, gravat en aquell moment amb prestigiosos músics, ha aguantat de manera majestuosa el pas del temps i conté temes incontestables com “Heroi”. Un guanyador ben justificat. Tot i que ho ha fet en detriment de tres discos ben estimulants, amb orientacions musicals ben diverses: Vol. 1, de la Petita Orquestra Peiotaire, Projecte escolopendra, de Mi Sostingut, i Lo món d’un mos, de Pepet i Marieta.

La gran sorpresa de la nit fou, probablement, el premi a una banda pràcticament desconeguda, Mox Nox, que aconseguí el difícil i sempre competit premi a millor disc de rock gràcies a un excitant i obscur àlbum de shoegazing i post punk, Damnatio memoriae, que obri una nova casella creativa en la música en valencià i els apropa al nivell d’aclamades bandes estatals com Triángulo de amor bizarro. El guardó deixà sense premi discos molt recomanables, com el retorn als estudis de gravació d’Atzukak, l’impecable debut de Tardor o el senyorial darrer EP de 121dB. Aquests últims, tanmateix, aconseguiren el premi al millor disseny. En l’apartat competitiu, cal ressenyar finalment que Júlia i el seu suggeridor El mecanoscrit s’imposà com a millor maqueta.

Un dels encerts de la configuració dels Premis Ovidi Montllor, amb tot, és la de fer servir el retrovisor i marcar amb lletres daurades la trajectòria dels que han fet possible, posant les bases, que la música en valencià estiga en el dolç moment actual. Destacable, en aquell sentit, el guardó a la trajectòria musical de Mari Carme Girau, membre d’Els Setze Jutges el 1964. La seua carrera fou breu (penjà la guitarra el 1969), però deixà un grapat de cançons pioneres, com ara “L’arbre sec” o “Plou, plou”, que han estat recuperades i reivindicades més tard per artistes com Paco Muñoz o Les Mâedéus. Finalment, Amàlia Garrigós rebé un necessari premi a la difusió de la música en valencià per la seua impagable tasca a Ràdio 9 truncada ara amb un incomprensible expedient d’ocupació. Tocs reivindicatius que no falten mai en la gala i que, malauradament, encara tenen vigència i legitimitat.