L’origen del problema

Ni un minut perdré en això que ara diuen els qui manen, de l’origen del català que parlem al País Valencià. En primer lloc, perquè ni ells s’ho creuen; en segon, perquè és just això el que volen: que discutim del sexe dels àngels mentre, als tribunals i a l’opinió pública, s’exposen les seues vergonyes. De què serveix explicar —una vegada més— la veritat històrica de la qual ells se’n foten? (Se’n foten de la veritat i se’n foten de la història.) En qualsevol país civilitzat, afirmacions tan ridícules com les seues provocarien un daltabaix del seu partit en les eleccions. Ací, no. I això apunta a l’origen real del problema. Si l’última proposta del Govern valencià sobre la llengua —com tantes propostes anteriors— no esdevé un escàndol que afona el seu partit, és perquè ací patim, des de fa molt, un escàndol més profund i escassament afrontat: el nostre baixíssim nivell cultural, irrisori si es compara amb el potencial del país en altres aspectes. Es parla molt dels nostres rècords europeus a les cues dels índex de lectura, i segurament hi ha més dades objectives que poden corroborar les nostres mancances, però no cal furgar massa en els documents quan la realitat és palmària. Qui haja vist un noticiari de Canal Nou durant els últims anys no negarà que, a banda de la barroera manipulació política, el to amb què s’hi expliquen les notícies recorda el to amb què un adult hipòcrita s’adreça a una criatura. El mateix to amb què se’ns adreça el Govern valencià. El problema no és que se’ns tracte de criatures. El problema és que, a qui ens tracta de criatures, el premiem amb un vot massiu. Talment negres que adoren el Ku Klux Klan. No sé si la cultura ens fa, com se sol dir, lliures, però sí que sé que un poble culte no tolera uns governants que es burlen dels veïns. O que els arruïnen. O totes dues coses alhora. Un poble culte és un poble crític, difícil d’enganyar. Per això és tan important l’educació, avui tan amenaçada per aquests mateixos polítics, que la voldrien simple adoctrinament i fàbrica d’eficients assalariats, en comptes de brollador de ments creatives. L’educació és el fonament de la cultura, però també hi ha els mitjans de comunicació i les polítiques culturals que es puguen fer des de baix. Als ajuntaments, per exemple. Tenim uns mitjans de comunicació en català superiors als que hi ha en castellà. Els qui governen ho saben, i per això, sense cap rubor democràtic, i amb la complicitat de tants cecs voluntaris, ens els han vetat. Quant a les polítiques culturals que podrien sorgir des de baix, el panorama és desolador: hi ha pocs ajuntaments d’esquerres que no facen, també ells, una política cultural populista i reaccionària. Tenim uns regidors analfabets, o tenim uns regidors covards que, per por que els acusen d’elitisme i buscant agradar com més gent millor, s’aboquen de ple a la incultura populista? Sospite que aquest país, tan susceptible davant la crítica, només pot millorar si parteix d’una severa autocrítica, i l’autocrítica només és possible si hi ha cultura. Cultura de veritat, de la que fa pensar, que requereix esforç, que incomoda, que exigeix que el ciutadà no siga un receptor passiu, procliu al badall, sinó una ment activa, indòmita.