Recomanem

Disc

Tot i que ha fet incursions puntuals en el camp del folk, l’exquisida veu d’Eva Dénia està més associada al jazz i a recuperar noms brillants de la cançó francesa o brasilera, com ara els discos dedicats al repertori de Brassens o Jobin, sons adaptables als registres i les tonalitats de la valenciana. Potser per això les primeres audicions d’aquest nou disc amb un repertori de folk valencià generen una mica d’estranyesa en l’oient que va esvaint-se en la mesura que va desfullant una interpretació delicada i emotiva arredonida pel bon gust en els arranjaments.

Disc

Un lustre ha tardat la veterana banda de la Vall d’Albaida, fundada el 1995, a lliurar una continuació d’A l’atzar (2008), que va ser el seu tercer disc. La dilació explica tal volta la duració del disc, amb setze pistes de notable regularitat, i, per sobre de tot, un procés de maduració que, tot i mantenir-se parcialment fidels a les arrels ska-rock i el discurs de combat (de vegades massa obvi), els fa presentar les noves cançons amb solatge i consistència, a més de mostrar nous perfils, com ara en el pop-folk de la immediata i radiable La nostra Vall. Tal volta, un camí a seguir.

Disc

Amb l’eclosió estilística dels darrers temps, cada vegada és més difícil trobar un grup de música en valencià que explore territoris verges. Mox Nox, amb músics de la Marina i la Safor ho fan, amb un còctel de postpunk, shoegazing actualitzat i descàrregues de rock angulós sense cognom. L’àlbum resultant seria excitant cantat en qualsevol idioma i conté un punt de misteri i agitació, treballat també en les lletres i en els passatges instrumentals, que els posen mirant de cara les millors bandes estatals en la línia de successió de My Bloody Valentine. Una sorpresa majúscula.