Empremtes al llarg d’una vida

A Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932), franciscà caputxí en la seva joventut i dedicat a l’ensenyament de les humanitats tota la vida, li ha arribat tard el reconeixement com a escriptor, i encara només el relatiu reconeixement que s’atorga a algú que només ha escrit poesia en lloc de provar de fer tots els papers de l’auca com tants altres. Es va autoeditar quatre llibres entorn dels anys seixanta i, després d’un llarg silenci, no és fins entrat aquest segle que apareixen uns quants títols la culminació dels quals és, per ara, aquest Tornar és lluny, que ha rebut el premi Carles Riba 2012.

A l’inici i al final dels seus reculls sol posar Garriga Barata una citació clàssica, com emmarcant les seves paraules amb un lema que revela l’estat d’esperit amb què cal llegir-les. En aquest cas hi trobem, al final, dos versos del llibre tercer de l’Eneida (els 203-204; hi posa, però, la incomprensible notació “198-100”), que ens remeten a un episodi de la navegació dels troians dirigits per Enees, en què els sorprèn un temporal que els portarà a caure en mans de les Harpies.

Aquest sembla que és el destí de l’home: haver de patir una sèrie de tràngols inesperats i sense sentit. El punt de partida del llarg viatge poètic de Garriga Barata és la perplexitat —“et deixen una vida/ per viure-la com puguis/ l’has de tornar quan vulguin”— i no hi ha, almenys encara, cap punt d’arribada; tot és un fer voltes entorn de percepcions que confirmen que no hi ha altra certesa que una accidentada singladura cap al no-res. Si bé la nota dominant és la indiferència, l’acompanyen el lament i el sarcasme com a perdurables notes de fons.

En una entrevista de fa pocs anys, el bard va fer aquest reconeixement: “Hi ha moltes coses que, si les dius tal com són, són prosa; a més, m’agrada deixar un marge a la imaginació del lector”. És inevitable preguntar-se si la forma escollida en aquest Tornar és lluny —poemes breus en versos no gaire llargs, ritme binari, frases indicatives i metàfores lligades ben curt— és la més adequada al propòsit de Garriga Barata. Quan diu “malgrat la runa espero el raig de sol/ d’un dia més per oblidar el demà”, està fent dos decasíl·labs perfectes, però d’una manera tan prosaica que l’esforç passa gairebé desapercebut. I a vegades sembla que no creu realment en el que està fent, o que no espera que hi hagi algú a qui pugui commoure amb les seves reflexions, o que si hi és, ja s’ho farà. Una altra característica enutjosa és que prescindeix de majúscules i la puntuació és tan escassa com arbitrària, de tal manera que el lector es veu obligat a ignorar els punts i les comes que hi ha i restituir mentalment la puntuació correcta, cosa no gaire difícil atès que la sintaxi és diàfana.

Sigui com sigui, Garriga Barata ha anat construint una obra prou representativa del temps actual, malgrat l’aparença de no voler ser més que exercicis inconnexos d’introspecció. Es mou en un terreny en què la constatació de la fugacitat i de la intranscendència de l’home s’imposa fins al punt de recomanar-li silenci; conscient que no hi ha respostes, prefereix prescindir de la il·lusió de formular-se preguntes. En aquestes circumstàncies, no podem esperar que el poeta basteixi un sistema de referències complex ni obtingui consol en una creació plena de bellesa; resta només el fragment, la frase lapidària, l’anotació de sensacions, l’evocació d’algun passatge trobat en llibres que ja no llegeix ningú. Això són aquests textos: empremtes deixades al llarg d’una vida.