Catalunya, de lluny i de prop

La política catalana fa temps que navega, hi ha qui diu que cap a Ítaca, amb una brúixola imantada. L’imprevist 15-M del 2011, el sorprenent 11-S del 2012 i les inesperades darreres eleccions —amb la desfeta de PSC i CiU i la incerta fugida endavant d’Artur Mas amb ERC— són punts de no retorn d’una situació que fa anys que evoluciona sense control per a major desorientació de les esquerres. Això és així des que l’exasperant reforma d’un Estatut sentenciat a Espanya i el fiasco dels tripartits a Catalunya van impedir forjar una hegemonia política alternativa al pujolisme caduc i una cultura democràtica que renovés la de la Transició.

En un context de crisi econòmica i política globals, i quan la socialdemocràcia ha desaparegut (en combat?) davant d’un neoliberalisme que ja se sabia triomfant (però no tant!) abans de la caiguda del comunisme, és evident que la desorientació de l’esquerra no és exclusiva de Catalunya. Ni d’Espanya. Ho han copsat bé, només centrant-nos en els darrers temps, l’historiador Josep Fontana a El futuro es un país extraño (Pasado & Presente) i el filòsof Josep Ramoneda a La izquierda necesaria (RBA). Però el cas català té singularitats. Les aborda clarament Xavier Vidal-Folch a ¿Catalunya independiente? (Catarata), un assaig periodístic d’urgència i de pedagògica introducció històrica dirigit als progres espanyols. Els que quedin.

Però les reflexions sobre política catalana no es llegeixen bé sense les lents bifocals que són les Cartes de lluny i de prop (L’Avenç), del vell talp dels moviments socials urbans Jordi Borja. Després d’un esclaridor pròleg de la seva parella i antropòloga Dolors Comas, l’urbanista hi aboca un munt d’“incerteses i propostes de reconstrucció democràtica” en cinc cartes des de Londres i tres des de Catalunya escrites entre octubre del 2012 i abril del 2013.

A priori, el valor de l’assaig és la distància amb què Borja viu la convulsió catalana. El seu relat impressionista, a voltes caòtic i poètic (Brecht, Raimon), podria acolorir l’informe de VidalFolch. Però al final, amb idees i previsions arriscades com s’escau als cani sciolti (que és com Gramsci va batejar els intel·lectuals rebels), el més interessant de Borja són els seus apunts de proximitat. Per la rica mirada d’un “animal polític” (Comas dixit) que ha pasturat pel PSUC i Bandera Roja; l’eurocomunisme i el maragallisme; el Maig francès i l’Amèrica Llatina, sense deixar Barcelona, i que ataca els chiens de garde (que és com Paul Nizan va definir els intel·lectuals del poder).

Amb les seves reflexions sobre Catalunya (“pot precipitar la crisi del règim polític espanyol”), l’independentisme (“transversal però fins ara hegemonitzat políticament per les dretes”) i les esquerres (“són minoritàries i tenen el repte d’articular-se amb una esquerra social que en gran part desconfia dels partits”), Borja pensa en veu alta la desorientació de molts sense perdre un nord més enllà de l’Estat propi: “No podem considerar que l’únic objectiu important ara és la independència”. Molt dur amb el PSC i ERC, aposta per un procés constituent d’hegemonia gramsciana (no incompatible però tampoc il·luminat per la regla benedictina) i proposa un nou subjecte polític que aplegui moviments socials, ICV-EUiA i la CUP amb socialistes i republicans d’esquerres.

Borja diu que l’oportunitat històrica hi és; les garanties d’èxit, no. Tampoc les té el vell talp de Marx, que soscava el sistema sota terra però tard o d’hora ha de treure el cap. I aleshores, veure-hi de lluny i de prop potser no el situarà a les envistes d’Ítaca, però el pot ajudar a fixar un altre destí: Icària.

Jordi Borja proposa aplegar moviments socials, ICV-EUiA i la CUP amb socialistes i republicans d’esquerres