Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

L’‘última’ obra de Pompeu Fabra

L’IEC culmina les ‘Obres completes’ del mestre i penja a la xarxa les seves mítiques ‘fitxes’

Fabra, amb Francesc Macià, a qui lliura el 1932 els milers de signatures a favor de l’Estatut. Ampliar foto
Fabra, amb Francesc Macià, a qui lliura el 1932 els milers de signatures a favor de l’Estatut.

L’exemplar no té llom, i la coberta frontal, solta, està tan gastada per l’ús que amb prou feines es distingeix el cognom Fabra ni que es tracta d’un Diccionari general de la llengua catalana. Per mantenir-lo junt, està nuat amb una cinta verda, com si fos un lligall. “Moltes pàgines estaven doblegades; la meva dona va planxar-ne més d’una a casa, i d’altres les vaig posar dins d’un plàstic tallat a mida”, recorda l’escriptor Jordi Mir (Tremp, 1935), gran coneixedor i estudiós de l’obra del català modern. La mísera urgència de l’exili va fer que Fabra marxés sense ni tan sols un exemplar de la seva obra magna. El volum que Mir treu ara d’un armari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és el que va fer servir el mestre en els darrers anys de vida a França.

“Les entrades estan carregades d’anotacions de cara a una segona edició que Fabra no arribà a fer mai”. Però, que no havia marxat sense cap diccionari? “L’exemplar deu ser el que li va donar ja a l’exili Josep Maria de Sagarra, o Francesc Pujols”, acota Mir, que va ser qui el va localitzar fa set o vuit anys parlant amb el net del filòleg, Carles Rahoma Fabra, establert a Charleville-Mézières, que el tenia en una caixa amb altres papers de “l’avi”, com li deien tots a la família. L’exemplar és una primera edició del 1932, però de tapa marró, diferent de la grana amb nom i figures geomètriques daurades, més coneguda.

“Dins la primera edició no sé quines van ser les primeres estrictament, si les granes o les marrons”, diu Mir. I si ell no ho sap, igual no ho sap ningú: Mir té un primer exemplar de cadascuna de les 32 edicions existents fins avui del Diccionari Fabra. Fins i tot una abans que naixés el mateix diccionari: és del 1931, amb primera pàgina en blau i blanc, a partir dels fascicles que des de novembre d’aquell any es van començar a vendre i que havien de conformar el futur diccionari.

En la donació de Jordi

Mir hi ha l’exemplar del

‘Diccionari Fabra’ que

el mestre utilitzà a l’exili

No fa falta dir que Mir ha consagrat gairebé 60 anys de la seva vida a recopilar l’obra de Fabra. “M’interessava la llengua, com parlava la gent el català, quan em vaig trobar amb la figura de Fabra, em vaig dir: ‘Aquest és l’home’”. D’un llibreter de vell a un altre, i d’estudi en estudi, ha reunit 1.535 volums i publicacions periòdiques i 1.853 papers i documents de i sobre el mestre, o d’allò que ell tenia filològicament al seu abast. Ara, l’autor entre d’altres d’una biografia de Fabra (Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis), els ha donat al IEC, en la seva particular manera de celebrar que, com a codirector —juntament amb l’enyorat Joan Solà—, ha tancat amb un novè volum (amb materials dispersos del lingüista, cronologia i recepció de l’obra i figura) les Obres completes de Pompeu Fabra editades per l’IEC, amb el suport de la Generalitat i el Govern de les Illes Balears.

Han estat gairebé 13 anys, des que allà el 2000 Mir comentà a Solà la possibilitat de fer unes obres completes de Fabra que aquell ja rumiava. El resultat han estat gairebé 10.000 pàgines, 900 en un darrer volum, on es torna a notar l’empremta de l’incombustible Mir, Creu de Sant Jordi 2000. Per exemple, i juntament amb 49 pàgines de cronologia, en un plec de 20 fulls d’imatges (impagable una amb el president Macià en l’acte d’entrega de targetes amb centenars de milers de signatures a favor de l’Estatut de Catalunya), hi ha una nova partida de naixement de Fabra que va trobar a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, on el pare del filòleg va anar a donar fe del naixement i baptisme del seu fill, “Pompeyo”, en tant que l’original fou cremat juntament amb tota la documentació de la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia, prop d’on va néixer. O la fitxa d’empadronament a Badalona del 1914, on consta, posat pel funcionari, com a “jefe” de la família, i on apareix també una senyora de Terol, vídua, amb la funció de “criada”.

O una papereta de vot de quan es presentà com a diputat a les Cortes Constituyentes del 1931... Una altra aportació inèdita és un dibuix a llapis que trobà al Museu Nacional d’Art de Catalunya, de Joaquim Renart, que mostra Fabra llegint el seu discurs sobre la reconstrucció de la unitat de la llengua com a president dels Jocs Florals del 6 de maig de 1934. “No hi ha imatges conegudes d’això i se’l veu de peu dret, en una mostra més de reconeixement... Te molt de valor perquè hi accedí malgrat els atacs que els organitzadors li havíen dirigit durant anys per les seves propostes ortogràfiques i ell es rebaixà aceptant el càrrec; des de llavors els Jocs Florals van assumir la seva nova grafia. És amb gestos així com es va dibuixar a ell mateix Fabra” creu Mir.

L’‘última’ obra de Pompeu Fabra

En conjunció amb aquest retrat, entre el material que ha donat al IEC hi ha la producció de Francesc Matheu, principal opositor a l’obra fabriana, que comparteix prestatgeries en una sala de la Secció Filològica amb tots els llibres publicats per Fabra (inclòs un Abecedari català per a nens, il·lustrat per Xavier Nogués, de 1920, amb pròleg del Mestre). Amb orgull contingut cita també, en l’àmbit parafabrià, un exemplar del diccionari català-llatí Gazophylacium Catalano-Latinum, de Joan Lacavalleria (de 1696), o la Gramática y apología de la llengua cathalana, de Josep Pau Ballot (1814).

Entre el material donat està, tantmateix, les quartilles originals de les 23 Converses Filològiques que Mir ha compotabilitzat que Fabra va fer pel diari La Humanitat entre novembre de 1945 i gener de 1947, reprenent des de l’exili les que va publicar des de 1919 a La Publicidad (La Publicitat des de 1922). Algunes d’elles són exposades ara a l’espai permanent que des d’ara tindrà Fabra enfront el despatx de presidència del IEC, amb una reproducció molt ampliada del famòs retrat al carbonet que Ramon Casas va fer del filòleg. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir Fabra l’abril de 1947 en un dels seus darrers parlaments ja a Prada, frase que presideix aquell espai únic a la seu del IEC, on també hi ha un disc amb la seva veu i una partitura inèdita amb la què Pau Casals, amb una tonada (Per molts anys) el va homenatjar el 1942, amb motiu del seu 74 è aniversari.

L’aparició del novè i darrer volum de les Obres Completes sembla un bon tribut a un Pompeu Fabra que, recalca Mir, “és una figura única: nomès ell va ser motiu d’homenatges unitaris a l’exili on van coincidir tant gent de Mèxic com de Londres, Xile o França”. I és que sempre Fabra, aquell enginyer industrial especialitzat en química que a l’estiu de 1883, amb 15 anys, canvià el castellà pel català en la carta que escriví als seus nebots desvetllant-se així la seva consciència lingüística i la vocació gramatical, sempre ha estat com revestit d’una àuria especial. “Avui, molta gent s’atraveix contra tot el que és català i de Catalunya; amb tot, menys amb en Fabra: encara ara és un paravent de moltes coses”, diu Mir.

 

El misteri de les paraules perdudes

L’‘última’ obra de Pompeu Fabra

C. G.

La publicació de les Obres completes no és l’únic homenatge que l’acadèmia catalana ha brindat aquests dies a Pompeu Fabra. A la seva pàgina web s’ha obert un portal (pompeu-fabra.espais.iec.cat) que, entre un fotimer de material, permet consultar per primer cop les mítiques i no pròpiament ben anomenades fitxes manuscrites amb les quals confeccionà el seu Diccionari general de la llengua catalana, aquell que va anar fent com a “canemàs” (segons les seves mateixes paraules) del que s’esperava de l’IEC i, en el fons, per matar el temps i guanyar-se el pa després de ser destituït el maig del 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, de la càtedra de llengua catalana de l’Escola del Treball.

De les famoses fitxes n’hi havia ni més ni menys que 15.389, distribuïdes en 15 lligalls, tal com les va poder identificar cap al 1997 el llavors secretari general de l’IEC i avui director de les Oficines Lexicogràfiques, Joaquim Rafel. Eren a la casa, però no se sabia. “En un prestatge de l’arxiu on no s’hi arribava, plens de pols, vaig veure uns lligalls gruixuts, amb el llom marcat amb lletres; els vaig fer baixar i de seguida vaig reconèixer la lletra de Fabra”, recorda avui Rafel. Eren les entrades originals, manuscrites, del Diccionari general...

En realitat no es tractava de fitxes, sinó de quartilles dividides en dues meitats: a la part de la dreta, amb una lletra tirant a menuda i inclinada, la definició; la de l’esquerra, amb la numeració a dalt, la deixava en blanc per afegir o modificar entrades o incorporar-ne, segons les consultes que feia. D’aquestes fitxes-quartilles n’hi ha 15.389 —l’IEC ja n’ha digitalitzat 4.500—, que han generat fins ara 16.134 entrades del diccionari (de les més de 40.000 que té l’obra).

En la versió digital, paraula a paraula, un cop es clica al damunt s’obre la famosa fitxa original corresponent, on Fabra va escriure la definició, a ploma, amb totes les indicacions ortotipogràfiques pertinents. Molts cops, a llapis i a la banda esquerra, matisava o, directament, afegia una paraula nova. “És una manera extraordinària de veure com es feien abans els diccionaris, com es definien, amb les esmenes i els afegitons... Un regal per als estudiosos de Fabra i per als lingüistes en general”, opina Eulàlia Miret, del servei de documentació i arxiu de l’IEC, que calcula que aquest projecte, iniciat al setembre i que té un pressupost només de digitalització de 15.000 euros, estarà totalment acabat a final d’aquest any.

La primera paraula que apareix a les fitxes és alabardada. Té una explicació, que no ha estat fàcil. El primer pensament del mateix descobridor, Rafel, va ser deduir que el primer lligall s’havia extraviat. Però en realitat Fabra sembla que aprofità les primeres paraules ja elaborades a les Oficines Lexicogràfiques i pertanyents al Diccionari de la llengua literària, finalment interromput per la dictadura de Primo de Rivera.

La hipòtesi, ben documentada, passa pel fet que Pompeu Fabra hauria aprofitat les paraules del primer fascicle ja imprès d’aquella obra, “per a mi, font directa del seu diccionari”, diu Rafel, i hauria continuat la tasca des d’allà. “N’hauria eliminat etimologies, suprimit noms d’autors de les cites i fet alguns canvis i afegitons, però aquell treball en seria la base”, opina. La prova del nou: la darrera paraula del fascicle és alabarda. I la primera entrada de la primera fitxa manuscrita de Fabra és la ja famosa alabardada.

El que sí que sembla que cal donar per perduda, malgrat els anys de recerca que n’ha fet Mir, entre d’altres, és la Catalan Grammar que Fabra va escriure entre 1945 i 1947. “No se’n troba l’original i ell no feia còpia. Deuria passar-la a alguna impremta i allí es va quedar”. Tampoc ha trobat el rastre del manual Elements de gramàtica catalana per a les escoles, ni de la traducció de l’obra de teatre Rosmersholm, ni de les narracions Ulalume i La cuca d’or, de les quals en té constància d’haver-ne trobat referències, però res més. Un dels pocs que encara en pot trobar és Mir, fidel a la tasca i a l’esperança que pregonava el seu admirat, i ara ja complet, mestre.