Un altre món

La desaparició del llibre imprés, ha dit Umberto Eco en un article de premsa recent, és una predicció apocalíptica absurda. Malgrat això, o precisament perquè molts anuncien desastres semblants derivats de la revolució digital, Eco detecta a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres i alhora denuncia una certa afició mediàtica a publicar negres vaticinis a propòsit de la lletra impresa. La casualitat ha fet que haja llegit l’article del semiòleg en un descans de la lectura de Los libros y la libertad (RBA, 2013), d’Emilio Lledó, un recull d’articles que giren al voltant del món del llibre i que, fet que potser confirma l’opinió d’Umberto Eco, no volen evitar la contraposició amb el llibre electrònic. El pròleg ja és aprofitat per Lledó en aquesta direcció i amb una lucidesa i profunditat d’anàlisi que retrata una actitud d’un cert escepticisme envers el món digital. La veritat és que tinc una certa tendència a admirar el mètode d’alguns assagistes que, en rebutjar l’anàlisi dels assumptes des de la freda “objectivitat”, porten en conseqüència la matèria tractada als seus anys viscuts, com si volgueren subratllar així que el pensament que realment compta és el pensament viu, el que ens acompanya en el procés d’escriure i escriure’ns, no el que se sotmet a conceptualitzacions enganyosament “definitives” i intemporals. Miren vostés les línies que Lledó dedica en aquest mateix pròleg a la presència dels llibres en la seua vida, ordenats silenciosament en les prestatgeries (“recorriendo con la mirada esas paredes de mi biblioteca, pienso que podría reconstruir la pequeña historia de mi vida, deslizándose por los recuerdos que esos libros me despiertan”), i tindran més que un exemple del que vull dir, perquè les pàgines que segueixen són, ben mirat, una mena de desenvolupament perseverant d’aquesta mateixa idea.

La contraposició amb els nous mitjans de la modernitat és inevitable i recomanable

El diagnòstic sobre els mals de la societat actual no hi és l’assumpte central, però un no pot estar-se (i fa bé fins i tot) d’establir relacions avaluadores en la mesura que se sent convidat a contraposar allò que s’hi elogia amb l’estat actual dels problemes. Lledó, d’altra banda, no s’està de referir-se expressament més enllà del pròleg, tot i que quasi de manera anecdòtica, com ara quan, en comentar el llibre El pensamiento vivo de Séneca, amb pròleg de Maria Zambrano, cita un passatge de La República d’una actualitat notòria en què Plató afirma que no ha de permetre’s als polítics tocar l’or ni la plata ni beure en recipients fabricats amb aquests materials ja que, si ho fan, esdevindran dèspotes i aniran, amb la ciutat, cap a l’abisme; o quan, en defensa de la cultura literària, ens diu que “el chisporroteo de las imágenes, si se olvidan los ‘derechos humanos’ de los ojos, es una fuente continua de suplantación para la realidad y el pensamiento”; o quan, a propòsit d’una reflexió d’Erasme de ressonàncies heraclitianes, remarca que “lo clásico llega más adentro, en la mente del lector, que ese sarpullido efímero de muchos de los supuestos estímulos de la supuesta modernidad”. Certament, és el llenguatge l’autèntic protagonista d’aquests articles, un assumpte sobre el qual, i com és reconegut per tothom, Lledó ha deixat escrites pàgines memorables. Però la seua anàlisi de l’home com a “animal que parla” es posa ací al servei de l’elogi dels llibres, “companys de l’ànima”, peces decisives en el context d’una idea de l’home i de l’educació que aquesta sèrie d’articles descriu amb profunditat i amb una prosa d’una qualitat envejable. La contraposició amb els nous mitjans de la modernitat és, doncs, inevitable i recomanable. Potser serà útil, diu l’assagista, la possibilitat de la lectura digital, però ja és “un altre món”, un nou món que no vol criticar des de la trivialitat, però que posa entre parèntesis en la mesura que deixa de banda fets decisius de l’educació humanística, la que Lledó ha viscut intensament al llarg de la seua vida com a professor, com a filòsof i, sobretot, com a escriptor i lector. Per això, detenir-nos en els moments biogràfics que els articles recullen, ens confirma que aquest “altre món” és ben lluny del món que Lledó descriu. I tots —els més joves, sobretot— farien bé de contraposar-los per tal de traure’n les conclusions pertinents. Al capdavall, la imatge del pont, “símbol suprem de solidaritat”, que Lledó refereix al llenguatge, també ens serveix per a descriure el fet mateix de llegir, i per a copsar la veritat immensa que viu en aquestes paraules: “La construcción del puente íntimo del lenguaje que somos, esa lengua ‘matriz’ que hemos aprendido a levantar sobre el río de la lengua materna que nos lleva, es la que nos singulariza, como huellas dactilares del espíritu, y nos hace seres humanos”.