Eros o teologia?

És un misteri que el Càntic dels càntics, o el Cantíssim, del pseudo-Salomó, entrés a formar part de cànon de la Bíblia. Vistos els llibres mosaics, històrics, sapiencials i profètics, el contingut del Càntic sorprèn pel seu caràcter eròtic, molt difícil d’assimilar a categories transcendentals. Potser va ser la subtil tradició interpretativa dels alexandrins —aneu a saber— allò que va permetre que aquest llibre s’incorporés al cos dels Llibres Sagrats, encara que costa molt de llegir qualsevol de les estrofes d’aquest cant amb una altra clau que no sigui la profana, és a dir, l’amor apassionat d’un noi per una noia negra, o de pell morena per a més senyals —nigra sum sed formosa—, i a la inversa. Efectivament, un vers com l’inicial, “Que m’ompli de petons la seva boca”, és de difícil reconversió a un sentit teològic.

Però això és el que van fer els rabins que custodiaven, amb zel, l’estricta observança de la Llei i recte caràcter moral d’aquest llibre prodigiós, un dels llibres de la Bíblia que ha tingut el més alt rendiment literari al llarg dels segles: des de Chaucer i el famós “llir entre cards”, d’Ausiàs March, fins a la novel·la de Toni Morrison, Song of Solomon, passant per Milton, Byron o Thomas Hardy. Potser el fet que el Cantíssim s’atribuís a Salomó va ser la causa que el llibre, al capdavall, constés a gairebé totes les versions jueves i cristianes dels Llibres.

Moguts per aquest afany de traduir en termes teològics allò que és, a ull nu, un magnífic poema d’amor d’influència potser egípcia, potser oriental, no solament hi ha hagut exegetes (quasi tots) que han transformat l’Amat en Déu i l’Amada en el fidel o en l’Església, sinó que també hi ha hagut traductors que han desintegrat literalment el caràcter eròtic del llibre i l’han transformat en descripció pura de l’amor entre els homes i Déu: així el nostre Jacint Verdaguer, molt inspirat, que va traduir com segueix els primers versos del Supercàntic: “De ton llavi ab la mística besada / regalada / besa-m, Espòs Diví, / puix són millors / els seus amors / que l vi” (L’Avenç, 1907). No estava malament la versió de mossèn Clascar (1918), ni ho estan totes les que han aparegut amb posterioritat; però totes tiren a una castedat tan angèlica com inversemblant.

Cap no té la bellesa i alhora la justícia filològica que presenta aquesta que, amb cròtals ressonants, presentem avui: Càntic dels càntics de Salomó, edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer, Barcelona, Fragmenta Editorial, 2013. Els traductors han procedit de la mateixa manera que van fer-ho Bosch Gimpera i Maragall en el cas dels Himnes homèrics: Ferrer ha fet, prèviament, una versió literal del llibre, i després Comadira ha donat a aquesta versió literal la forma poètica (no mètrica, cosa que hauria resultat ortopèdica) que eleva la literalitat fins a l’altura de la verbal bellesa.

Llevat de l’ús innecessari o pleonàsmic dels possessius (excusa’m, Narcís gens narcisista!), com en el cas: “Pujaré a la palmera, / en colliré els seus fruits”, la versió de Comadira és de tot punt admirable, lloadora i plausible, és a dir, digna d’un plausus no solament acadèmic, sinó també del uulgus. El lector que tingui tirada a llegir la Bíblia, i encara més el qui la tingui a llegir poesia amorosa, s’adelitarà amb aquesta nova versió de l’Hipercàntic.

També és coherent que Joan Ferrer, que hi inclou, a mena d’apèndix, un Assaig de lectura del llibre bíblic, no hagi fet cas de l’enorme acumulació d’interpretacions al·legòriques, totes forçades, que s’han fet d’aquest poemet eròtic —recordo les de l’erudit setcentista Felipe Scio de San Miguel, que generen estupefacció i calfreds, reproduïdes (o plagiades) a la Bíblia de Torres Amat— i s’hagi limitat a comentar el text partint de la base que es tracta d’un poema d’amor humà, no divinal. Justament perquè ens trobem davant un llibre que només és bíblic per un error d’òptica rabínica, però que, fet i fet, és un poema inspiradíssim d’erotisme pur, el llibre farà les delícies de qualsevol lector.