Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

L’encanteri dels Encants

El popular mercat canvia l’esplanada per un edifici obert sota pal·li d’acer inoxidable

La coberta dels Encants és un joc de miralls. A la imatge, a l’angle de la Meridiana, es veu el pas del tramvia. Ampliar foto
La coberta dels Encants és un joc de miralls. A la imatge, a l’angle de la Meridiana, es veu el pas del tramvia.

Des de fora, la coberta reflecteix el que hi ha a dins. I, des de dins, el que es veu és el carrer, el tramvia, el trànsit, edificis... És la coberta dels nous Encants de Barcelona, una estructura suspesa a mode de pal·li, a 25 metres d’altura. Per la seva cara interna és d’acer inoxidable. El joc d’angles còncaus i convexos que la conformen la converteixen en un mirall canviant que reflecteix el cel, o bé els cotxes que semblen rodar... pel sostre! Els Encants, que es van establir a les Glòries de manera “provisional” el 1928 —van haver de marxar de l’avinguda Mistral per les obres de l’Exposició Internacional de 1929—, es traslladen al costat mar de la plaça.

Abandonen la precarietat permanent en què han viscut en els embullats passadissos amb tendals verds i la subhasta a ple sol per anar a un edifici obert. A un “no edifici”, tal com el defineix el seu autor, l’arquitecte Fermín Vázquez, de l’estudi B720. Rampes de color gris i espais de venda definits per petits armaris, botigues alineades i la subhasta a l’esplanada central. Tot sota cobert. Els comerciants esperaven feia dècades ocupar un lloc en condicions. El dissabte 15 de juny inicien el trasllat a l’espectacular estructura d’alumini que no deixarà indiferent a ningú.

El canvi és pràcticament tota una revolució. Per començar, fins ara els Encants s’estenien per una esplanada de més de 12.000 metres quadrats. I ara s’ubicaran al llarg de rampes, la solució arquitectònica adoptada per assolir una superfície semblant, ja que la parcel·la és de 8.000 metres quadrats. Tindrà diversos accessos: pel carrer Castillejos, per la prolongació de Casp i la principal, des de la Meridiana.

S’hi entrarà gairebé sense voler des de l’angle més pròxim a la plaça de les Glòries. Des d’aquest punt es podrà iniciar el recorregut per les rampes. És allà on se situen les 78 botigues —de 5 o 7 metres de llarg per un màxim de 3,5 d’ample— i les 156 parades, que seran els moderns llevadissos: uns petits armaris de dos metres per un d’ample que cada dia s’obriran per estendre la mercaderia.

El mercat acollirà

290 comerciants

i ha costat

56 milions d’euros

“Fins ara tot ho portem a la furgoneta, que fa de magatzem”, explica l’Eva, des d’una parada de tota mena de roba interior. Hi haurà 40 espais de subhasta en el que serà la plaça dels Encants. Cada dia es faran els lots en les superfícies marcades per línies i allà mateix es vendran. Tot aquest tràfec es reflectirà en la coberta d’acer inoxidable que es convertirà en un element fotografiable de la ciutat de primer ordre.

Fa 15 anys semblava que els encantistes havien de ser traslladats a l’interior de l’anell de les Glòries. Poc després, el consistori va proposar el trasllat a la Vall d’Hebron, cosa que va revoltar els comerciants. El republicà Jordi Portabella (ERC), quan va compartir govern amb els socialistes, va proposar muntar les parades a la Monumental, i de passada liquidar els toros. La idea de la plaça no va agradar als comerciants i finalment es va arribar a la solució del trasllat al costat sud de la mateixa plaça, al Bosquet dels Encants.

El procés ha estat llarg i difícil. La junta dels comerciants va pressionar perquè el nou espai fos un mercat digne i actual, de l’estil del d’altres ciutats europees, dels quals el mercat dels Encants és el degà. Així es va arribar a la convocatòria d’un concurs d’arquitectes que va guanyar l’estudi B720 de la mà de Fermín Vázquez.

“La qüestió era buscar una solució per a les necessitats dels comerciants —bàsicament la superfície de venda i de logística—, que se cenyís a la vocació d’un mercat que està al carrer i que, alhora, fos un equipament digne en un entorn amb grans edificis”, explica Vázquez. “En decidir reubicar-los a les Glòries, es va apostar per la seva dignificació, una cosa semblant a quan es va projectar el Fòrum sobre la nova depuradora”, continua. L’arquitecte creu, per exemple, que el gran pal·li té una relació “civilitzada” amb els seus dos veïns més pròxims: el Teatre Nacional i L’Auditori.

Els passadissos amb tendals verds dels Encants vells ampliar foto
Els passadissos amb tendals verds dels Encants vells

Els Encants han necessitat una inversió important: 56 milions d’euros a càrrec, sobretot, de l’Ajuntament de Barcelona. Una inversió que en els temps que corren pot ser un excés. L’arquitecte defensa que resol un encaix difícil en aquest punt de la ciutat, millora l’accessibilitat del mercat i, per tant, l’impacte general. Part de la inversió ha estat sufragada pels mateixos comerciants, que han pagat a raó de 1.295 euros per metre quadrat de les parades. Raimond Blasi, regidor i president de l’Institut de Mercats Municipals (IMB), admet que la inversió pot semblar excessiva: “Potser ara ho plantejaríem d’una altra manera, però cal no oblidar que és en un lloc molt especial, al costat d’edificis de primer ordre que obligaven a una obra emblemàtica”. Blasi està convençut que, si fins ara la Fira de Bellcaire —com també es coneix— ha estat dinàmica, ara ho serà més.

S’haurà de veure però si no es converteix en un punt més d’atracció turística i perd la seva essència, una barreja de regateig i de regirar-ho tot amb la cançó de fons de “tot a un euro, ero, ero”.

Els Encants són el mercat de Barcelona amb més trànsit de visitants: 90.000 a la setmana. Una setmana curta: de quatre jornades fins a les cinc de la tarda, que s’ampliarà fins a les vuit en el nou emplaçament. L’expectativa de negoci està clara, perquè amb el trasllat amb prou feines s’han amortitzat parades: de 302 es passa a 290. La imminència del trasllat es nota. En el vell, perquè tots parlen del mateix, i en el nou, perquè els que tenen botiga han començat a decorar-la al seu gust.

Els 3.000 metres quadrats de magatzem són a la primera planta subterrània. A sota hi ha l’aparcament reservat per als comerciants i 279 places per a clients. Els dos bars que hi ha al vell mercat es traslladen, i hi ha una reserva de superfície —al costat de Casp— per a un restaurant amb terrassa que encara no s’ha adjudicat. Els nous Encants tindran també un food street de sis establiments de menjar per emportar. Tanques corredisses clouran el perímetre a la nit.

“Tenir aparcament serà molt important, perquè vam perdre clients quan es va anul·lar el pàrquing de l’anella de les Glòries”, sosté Diego Escámez, president de la junta de comerciants. Per a ell hi ha un altre avantatge: la coberta els protegirà del sol abrusador de l’estiu. De sol no, però de corrents d’aire sí que en tindran, perquè l’estructura, a més d’oberta, està elevada. El tema de la coberta és recurrent: “Ja ho veurem si no ens mullem quan plogui”, diu Manuela, una venedora de segona generació que confessa nostàlgia davant el canvi.

El trasllat suposarà també un canvi qualitatiu en l’estatus dels comerciants. Fins ara operaven amb una llicència, i ara seran titulars d’una concessió de 50 anys. Fins passat el primer any no podran traspassar les concessions. “Ja veurem què passa després”, reconeix el director del mercat.

Si bona part dels vells Encants estaven enclotats, els nous és just el contrari. De fet, la parcel·la té un desnivell considerable. La topografia i l’estructura de rampes la transformen en un mirador des del vèrtex més alt, a la meridiana amb Castillejos.

Des d’aquí, un gir de 360 graus és tot un espectacle: es passa de veure finques clàssiques de l’Eixample —de la Gran Via— i el Teatre Nacional en primer terme, a albirar la continuïtat de la Meridiana —salvant el tambor—, tot confrontar-se amb el tremend DHUB i la Torre Agbar fent de guardaespatlles. I s’acaba sobre les cobertes desiguals de les naus del Poblenou existents, per encarar la mirada en direcció a un mar no gaire llunyà. Possiblement és un dels punts on és més patent que la plaça de les Glòries no té cap sentit. Per a l’arquitecte dels Encants la plaça és, ara mateix, una juxtaposició singular d’edificis a falta d’una idea que defineixi tota l’àrea. “Ara sí que és molt important resoldre el conjunt i que les Glòries tinguin un límit clar i coherència d’espais”, concreta.

“Totes les edificacions importants són a la banda sud de la plaça, i ara s’ha de buscar la solució a la resta”, explica Antoni Vives, regidor d’Hàbitat Urbà. L’Ajuntament ha convocat un concurs d’arquitectura per configurar els espais que quedaran quan s’enderroqui l’anell viari. S’han presentat més de 50 equips, dels quals se seleccionaran una desena.

Davant del recent debat iniciat entre arquitectes que aposten per mantenir l’anell elevat, Vives exposa que estan obligats a complir l’acord polític i el compromís amb la ciutadania (del 2007). “És una plaça en construcció, i cal veure com es vertebra el costat sud amb el costat nord”, insisteix. Mentrestant, l’espai que alliberaran els vells Encants tindrà dues destinacions: una part s’utilitzarà per apilar el material de l’obra i l’altra s’urbanitzarà de “forma provisional”. No caldrà perdre de vista que la provisionalitat a les Glòries sembla ser el seu destí des que la va dibuixar Cerdà.

Un nou veí

Els nous Encants tindran un pes molt important en l’urbanisme de la plaça de les Glòries, tant de l’actual com de la que resulti després de l’enderrocament de l’anell viari. Juntament amb la Torre Agbar i el museu DHUB conformen el costat sud de la plaça. Els Encants tenen com a veí el Teatre Nacional i, al seu costat, L’Auditori. Una suma d’edificis singulars i monumentals que s’han anat dissenyant al llarg de gairebé dues dècades amb uns programes molt diversos. Es podria dir que és l’última expressió de l’era del totxo, en la qual, per contra, no es va tenir una visió de conjunt. Els arquitectes que van dissenyar L’Auditori, el museu DHUB i la Torre Agbar argumenten com veuen l’entorn de les Glòries actualment i la relació entre els edificis d’autor.

 

DHUB

L’encanteri dels Encants

El museu DHUB és, possiblement, l’edifici de la plaça de les Glòries que més anys ha estat en primer pla. Projectat al final dels anys noranta per MBM Arquitects, el plantejament inicial es va fer quan es preveia que l’anell viari es mantindria. Quan aquest anell no existeixi —tot sembla indicar que no hi ha volta de full i que es començarà a enderrocar el 2014—, la part més elevada de l’edifici, batejada com la grapadora, traurà el cap a la plaça.

Després d’anys d’obres i 96 milions d’inversió, el DHUB s’obrirà aquest any —de forma gradual— i acollirà les col·leccions d’Arts Decoratives, Tèxtil i d’Indumentària, de Ceràmica i d’Arts Gràfiques. També serà la seu del FAD.

Francesc Gual, un dels arquitectes de MBM, argumenta que el disseny de l’edifici és, en el context de la plaça, “clarament identificador dins del caos, i per això va voler superposar-se a l’anell viari”. I defensa que no s’alterés substancialment el disseny del museu després que l’Ajuntament i els veïns van segellar el pacte (del 2007) que suposava l’enderrocament de la infraestructura. “Els edificis faciliten identificar el territori. Això passa amb la Torre Agbar. El DHUB és, precisament, el contrapunt de la torre. No tenia cap sentit entrar en competència amb ella”, afegeix. No té clar quina serà la seva relació amb els Encants.

Cosidera que l’estructura del DHUB, amb la gran plaça que mira al mar, i l’entrada amb el front a les Glòries, contribuirà al dinamisme de tota la zona. Es podria convertir en una rambla —coberta— de pas d’un costat a un altre de la plaça. Caldrà esperar a l’obertura del centre per veure quines dinàmiques provoca. Ara per ara, l’espai està bastant desèrtic. L’estudi de l’arquitecte Oriol Bohigas s’ha presentat al concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona per al disseny del conjunt de la plaça. Serà la segona vegada, perquè el consistori barceloní ja va convocar un altre concurs, fa 12 anys.

AUDITORI

L’encanteri dels Encants

L’Auditori va obrir les seves portes el març del 1999 per impuls de l’Ajuntament de Barcelona. En aquell moment només tenia un veí, però molt important, el Teatre Nacional, amb el qual es podria dir que no dialoga gens, tot utilitzant la terminologia dels arquitectes.

“Com a edifici és bastant autònom i respon a un programa determinat i especialitzat en la música. Jo penso que té vida pròpia en l’entorn —les sales de concert, la seu de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, l’Escola Superior de Música de Catalunya— i no influeix en la configuració de la plaça de les Glòries”, opina Rafael Moneo, l’arquitecte que el va dissenyar.

Com que és l’edifici més allunyat de la plaça, Moneo creu que la seva relació amb ella és tangencial i no hi té protagonisme, a diferència dels que la delimiten, com la Torre Agbar, el DHUB i els Encants. El que sí que considera important és el plantejament de la mateixa plaça per donar més vida a tota la zona: “En realitat, està pendent de disseny des que la va dibuixar Cerdà. Ara sí que és clau buscar la solució al que és un problema urbanístic de primer ordre i que deixi de ser una intersecció de vies de trànsit. La noció de plaça actual és molt diferent de la de fa anys, i ara cal buscar la millor manera que es barregin tots els elements de la vida urbana, que se solapin i donin més vida a tota l’àrea. Possiblement trobant un disseny que faciliti més els moviments de les persones”. Per ara, la sola presència de L’Auditori i del Teatre Nacional no ha servit per donar un altre aire a aquesta part de la Meridiana, que més enllà de l’activitat de concerts, en el cas de L’Auditori, i de les representacions al Teatre Nacional, roman bastant buida.

TORRE AGBAR

L’encanteri dels Encants

L’arquitecte francès Jean Nouvel —amb la col·laboració de B720— va dissenyar la Torre Agbar. La primera pedra es va col·locar el març del 2001, dos anys després que s’obrís la Diagonal des de les Glòries fins al mar i quan es forjava la urbanització del Fòrum. Amb els seus 145 metres de vidres de colors es va imposar com un colós. Des del 2005 —quan es va convertir en la seu corporativa d’Aigües de Barcelona— regnava en solitari a la plaça de les Glòries i, ara, quan ja són realitat dues construccions singulars —el centre DHUB i els Encants— Nouvel es mostra força crític amb el resultat, amb la configuració de la plaça, però especialment, amb l’acumulació d’edificis alts en aquest punt de la Diagonal. “No té sentit situar construccions altes pràcticament enganxades a la Torre Agbar. Aquest edifici requereix més espai al seu voltant, que respiri més”, explicava fa dues setmanes a la inauguració de l’hotel Reinassance, de la seva creació, a la Fira de Barcelona. Es referia, en concret, a un altre hotel que es va erigir a la Diagonal.

Per un motiu idèntic, l’arquitecte es va oposar fermament al projecte municipal de construir un altre edifici d’altura —d’un centenar de metres— que estava previst aixecar davant de la Torre Agbar, al costat muntanya de la Diagonal. Nouvel és escèptic amb la juxtaposició de peces a la plaça de les Glòries, un espai que, en la seva opinió, no té sentit en el seu conjunt.

TEATRE NACIONAL

L’encanteri dels Encants

El Teatre Nacional va ser el primer dels grans edificis de l’entorn de les Glòries. Obra de Ricard Bofill —que va declinar parlar amb EL PAÍS per a aquest reportatge—, va ser un encàrrec de la Generalitat de Catalunya i va obrir les portes el 1996. Va néixer en un entorn degradat a la Barcelona postolímpica. Bofill va justificar aleshores la rotunditat de l’edifici que allotja el Teatre Nacional, perquè es tractava, precisament, d’una àrea gairebé marginal i per reforçar la idea que un edifici públic no ha de deixar indiferent. I ho va aconseguir. Va optar pel neoclassicisme i per la rotunditat del conjunt, marcat per grans columnes, façanes de vidre i escalinates d’accés, tot tancat per un perímetre de jardí-mur. És l’únic edifici de l’entorn amb un perímetre tancat que només és franquejable per portes. De fet, aquest va ser un cavall de batalla, perquè el Teatre Nacional va ser projectat en una època d’un indissimulat enfrontament entre els gestors i polítics de l’Ajuntament de Barcelona —l’alcalde era Pasqual Maragall, primer, i després Joan Clos— i els de la Generalitat amb Jordi Pujol com a president.

Una falta de sintonia que queda clara no només pel fet que les dues administracions encarreguessin uns megaequipaments respectius a càrrec del contribuent: el Teatre Nacional per part de la Generalitat, i l’Ajuntament amb L’Auditori, sinó per com es van concebre tots dos. Malgrat que només els separa el carrer de Padilla, són dos mons. Davant del perímetre tancat de Bofill, la plaça oberta que travessa L’Auditori. Davant les escalinates i les columnes neoclàssiques —que Bofill va repetir a Antígon, a Montpeller—, la sobrietat de les planxes d’alumini de L’Auditori.

Era la Barcelona postolímpica, quan es va començar a qüestionar l’anell viari de les Glòries, que s’havia construït només uns anys abans, precisament per als Jocs, enmig d’un magma de grans obres d’infraestructures.

Más información