Ser únic sent un altre

Trobar entre l'oceà de novetats de Sant Jordi algú novell que destaqui és tasca difícil. Entre presumptes obres espinoses que es venen molt però que es poden considerar despesa supèrflua de paper, el novell Albert Forns (Granollers, 1982) ha aconseguit fer-se un lloc amb Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) . Un llibre brillant i magnètic sobre el director Albert Serra, enfant terrible del cinema català. El resultat ha merescut el premi Documenta i un elogi grandiloqüent del promotor, el llibreter Josep Cots: "El millor llibre que s'ha escrit en els últims 15 anys de la literatura catalana". Desmesurat?

El dubte comença a esvair-se a la plana 15, que és quan l'autor diu que ja es pot abandonar un llibre; o abans, quan el llenguatge àgil, corrosiu, àcid i humorístic de Forns comença a impregnar-nos el cervell. En poques planes es comença a tastar el sabor de la bogeria de convertir-se en Albert Serra, quan es paladegen les reflexions que fa Forns, ara profundes, ara intel·lectuals, a estones sagnants, però sempre interessants. La que no fa reflexionar fa esclafir de riure. És capaç de ser culte i barroer a la vegada, de citar el Quixot per parlar de genitals: "Sanxo, (...) saps per què els tios tenim un ou més caigut que l'altre?". I un cop es descobreix que sap escriure bé, molt bé, que té la profunditat de la prosa i la rapidesa del vers (aquest 2013 també ha publicat el poemari Ultracolors ), la frescor de la crònica i la contundència d'un tuit, ens endinsarem en el fantàstic món d'Albert Serra, que és en realitat el fantàstic món d'Albert Forns fent-se passar per Albert Serra.

L'art de la impostura, que el mateix Forns reconeix que ha begut d'un dels mestres del gènere com és Enrique Vila-Matas, del qual també agafa l'estil metaliterari. Forns decideix fer el viatge acompanyat de referents de l'art com Andy Warhol, Salvador Dalí i Miquel Barceló. Associacions que provoquen escenes imperdibles, com quan intenta trobar la catalana que va arrencar la perruca a Warhol; o quan, en un dels moments àlgids de la trama, imagina una exposició de Dalí sobre la merda. Impagable. Un altre actor secundari, de carn i os, brilla amb llum pròpia: l'Emma, la seva parella, un personatge que dóna el punt adequat de sal a tant de somni.

A la imaginació desbordant de l'Albert, l'Emma hi aporta la necessària cleca per posar els peus a terra. Com quan discuteixen, tornant a la pàgina 15, sobre deixar els llibres havent-los començat. Planteja l'Albert, parlant de David Foster Wallace: "En vaig tenir prou de fullejar un parell de llibres seus per veure de quin peu calça, com escriu, què ha aportat a la literatura postmoderna i tot plegat"; i remata amb cruesa l'Emma: "Ui sí, Conegui la literatura universal en tres dies per Albert Forns, aquest Sant Jordi a la seva llibreria". El ritme de l'inici no es perd. És rodó, acabat, va evolucionant: no pateix el problema dels novells que es buiden al principi i no saben com acabar. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) madura bé: s'assaboreix la metamorfosi, es gaudeix la trobada del cineasta real amb la còpia i s'acaba amb la conclusió, l'èxit o el fracàs de convertir-se en més Albert Serra que el mateix Albert Serra.

El resultat és excel·lent, però el que importa és com s'hi arriba. La novel·la de Forns és el procés per escriure la novel·la mateixa, mentre que la fascinació de l'autor per Albert Serra ve definida a través de la descripció del treball del director: "Ha estat una estona hipnòtica, plena de connexions i desconnexions fascinants: de sobte no sabies si veies en Lluís Serrat en persona o en Pompeu, el personatge, i aquest doble joc, subtil però constant, afegia complexitat a l'escena, en què es confon la pel·lícula amb el seu making of ". Canviem pel·lícula per llibre, Lluís Serrat per Albert Forns i Pompeu per Albert Serra, i tindrem un bon resum del que és Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) . Un llibre sorprenent i extraordinari d'un escriptor novell que ha vingut per quedar-se.