Una restauració molt llarga

Dissabte passat, després de més de vint anys d’espera, s’ha tornat a obrir al públic la necròpolis paleocristiana de Tarragona. Es tracta del que queda d’un vast cementiri situat en la perifèria de l’antiga ciutat romana de Tarraco, al voltant d’on devien descansar les restes dels tres màrtirs de la ciutat, Fructuós, Auguri i Eulogi. Una àrea molt extensa que incloïa un parell de basíliques, diversos mausoleus i més de dos mil tombes documentades. La necròpolis va ser descoberta l’any 1923, en les obres d’una fàbrica de tabac. Durant un temps, els enginyers de la firma es van fer càrrec de les excavacions, però (diguem-ho així) ni els seus mètodes ni la publicació dels seus resultats han merescut l’aprovació de la posteritat. Per sort, de 1926 a 1931, un canonge de la catedral, mossén Joan Serra, es prengué a pit l’assumpte i s’encarregà de dirigir les excavacions i de preservar i publicar les troballes com Déu mana. De fet, aquell bon home es va entusiasmar tant amb el descobriment que va voler ser enterrat, quan li arribara l’hora, en la mateixa necròpolis que tornava a la llum. I allà descansa. Sens dubte s’ho mereix, perquè va salvar tot allò per al futur, que ara som nosaltres.

La veritat és que valia molt la pena que algú es prenguera interés de salvar tot allò, perquè es tracta del conjunt paleocristià a cel obert més important d’occident, per les dimensions i pel valor del que s’hi va trobar: sarcòfags (alguns de gran qualitat), mosaics, inscripcions i escultures. Una part d’aquestes obres es poden admirar en el museu arqueològic de la ciutat, i la majoria en el mateix museu de la necròpolis, in situ. Sens dubte, molta cosa es va perdre abans i després de la troballa. La construcció de la fàbrica de tabac va malmetre part del jaciment i l’especulació desenfrenada dels anys 60 va arrasar sense cap control diverses zones adjacents. Tot i així, el que Joan Serra i els seus successors en van poder rescatar és molt. La necròpolis està catalogada com a bé d’interés nacional des del 1931, i l’any 2000 la UNESCO va declarar-la patrimoni mundial.

En l’acte de la inauguració, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, comentà que “Catalunya recupera una de les seues joies. És increïble que encara no se n’haguera realitzat la restauració”. Té raó, sobretot si pensem que un monument d’aquesta importància ha estat tancat durant 21 anys per a executar unes obres que es podrien haver fet en un any o com a màxim dos, i que, quan la UNESCO va nomenar-lo patrimoni del món, ni es podia visitar ni ningú sabia quan ni com, ni mostrava el més mínim interés per aclarir-ho. I això que llavors no hi havia crisi econòmica a la qual responsabilitzar de tan estranya desídia. Però cal reconéixer que, quan parlem de patrimoni, el cas de la necròpolis de Tarragona no és excepcional. El mateix Museu Nacional d’Art de Catalunya, que inclou la millor col·lecció de pintura romànica del món, va estar tancat un grapat d’anys, també per obres, sense que ningú s’exclamara més del compte, i, no fa tant, el predecessor de l’actual conseller de Cultura va voler dissoldre el museu arqueològic de Catalunya dins d’una entitat de dubtós sentit (un museu, per cert, d’altíssima qualitat que no va a veure mai quasi ningú). En aquesta ocasió, la penúria pressupostària va salvar una institució més que honorable d’un estrangulament del tot gratuït.

És a dir, que els tractes que els catalans propinen al seu patrimoni contrasten cruament amb la retòrica patriòtica imperant. És clar que són millors que els tractes que els valencians en dispensem al nostre, perquè la incúria valenciana en aquest tema és tan pertinaç, brutal i immisericordiosa que posa els pèls de punta, i ací qualsevol comparació, amb els catalans o amb qui siga, ens ha de ser desfavorable. Però la diferència és més aparent que real. Si el patrimoni històric és un valor essencial per a tota comunitat civilitzada, que cal saber preservar i posar en valor, cal dir que a Catalunya no es fa malament la segona operació, perquè saben molt de disseny i de publicitat, quan algú es decideix a realitzar-la, però això passa ben poques vegades. Podria semblar, en el fons, que els catalans, com els valencians, viuen en i per al present, i prou, i que valoren tant les esplendors del seu passat com confien en les possibilitats del seu futur: no gens. Per això no en fan ni cas, ni d’això ni d’allò, i tots els discursets nacionalitaris no fan més que dissimular aquesta veritat fonamental. Es pot pensar i tot que, si el bo de mossén Serra va decidir salvar la necròpolis de Tarragona, no va ser perquè es tractara d’un monument català, sinó perquè era un monument cristià, comunitat que per a ell sí que comptava. Per sort. Perquè si no, aquesta joia del patrimoni mundial hauria corregut la mateixa trista sort que la immensa major part del patrimoni valencià. I que Déu i la posteritat ens ho perdonen.