La historieta es posa de llarg

Miguel Á. Giner Bou i Cristina Durán publicaren l’any 2009 la seua primera novel·la gràfica, Una posibilidad entre mil (Sins Entido) que els va servir per a contar i compartir la dramàtica història de la seua filla Laia. “Quan va passar tot allò de la nostra filla Laia, mentre estàvem a l’hospital, ja veiem que d’allí podia sorgir una història que podia ser interessant i no se’ns va acudir millor manera de contar-la que en còmic”. Després d’aquesta primera experiència en l’anomenada novel·la gràfica, la parella d’il·lustradors es va embarcar en una altra història de referències personals, La máquina de Efrén, on contaven el procés d’adopció de la seua segona filla. Dos treballs que han posat en relleu nous argumentaris o la viabilitat de la novel·la gràfica per a abordar històries que fins ara semblaven vedades o poc adequades en el camp del còmic. “Nosaltres sempre diem que en la nostra vida hi ha un abans i un després del que li va passar a la nostra filla, però també i ha un abans i un després, personal i professionalment parlant, de l’aparició de les nostres dues novel·les gràfiques” diu Miguel Á. Giner Bou.

Importat del món anglosaxó el terme novel·la gràfica, gràcies al nou format, el còmic, feia l’entrada en dependències fins aquell moment reservades a la literatura. Un concepte, el de novel·la gràfica, que entre els mateixos creadors no deixa de ser motiu de debat o de polèmica, començant per la seua pròpia carta de naturalesa.” La novel·la gràfica sempre ha existit, només cal recordar aquelles col·leccions infantils com “Joyas literarias” que publicava Burguera amb autors clàssics d’aventures com Jules Verne, Salgari, Karl May i altres” diu Paco Camarasa, director d’Edicions de Ponent, una de les editorials valencianes que impulsen el còmic i la Il·lustració. “Per a mi és tracta d’un gènere, d’un corrent estètic, dins d’aquest gran camp que és el còmic”, assenyala Camarasa. Entre els últims treballs publicats per l’editorial hi ha la novel·la gràfica Parte de todo esto, de Martín López Lam, un dels creadors gràfics que des de fa temps anima des de diferents territoris l’univers creatiu valencià. “És clar que allò que ara s’anomena novel·la gràfica és una ‘manera nova’ de fer còmic, paraula que a mi no m’agrada i preferisc la d’historieta, una forma potser més personal pel que fa a l’àmbit gràfic, narratiu i temàtic” assenyala el dibuixant. “Sí que hi ha —continua Martín López— una diferència remarcable pel que fa al format, respecte de l’àlbum clàssic francés o el còmic book americà, però sempre formant part d’allò que anomenem còmic”.

Novel·la gràfica o còmic d’autor, com els agrada anomenar a Miguel Á.Giner Bou i Cistina Durán. “El terme novel·la gràfica està bé, perquè és una etiqueta que ha servit perquè lectors no aficionats al còmic comencen a llegir-nos i superen les lectures de la infància i perden aqueixa por de les vinyetes” diu Miguel Á. Giner. Evolució natural o maduració d’un gènere com el còmic que ha anat guanyant cotes de complexitat i creativitat. “Al meu parer no hi ha hagut cap canvi narratiu” assenyala Enrique Bosch “Micharmut”. El dibuixant que fa uns mesos publicava la seua historieta Solo para moscas, no estalvia les seues crítiques o reserves pel que fa a la novel·la gràfica. “S’ha produït un empobriment general, llevat d’alguna excepció, narrativament s’ha tendit a il·lustrar textos sense utilitzar a penes un llenguatge més elaborat o una sintaxi que aportara alguna novetat destacada al llenguatge de la historieta” assenyala Micharmut. Entre les últimes incorporacions al gènere hi ha la de la il·lustradora Maria Herreros que acaba de fer el seu debut amb la novel·la gràfica Fenómeno (Edicions de Ponent) “Aquest tema des de fa ja temps que anava gestant-se i ara, gràcies al fet que les editorials hi han apostat, s’ha fet més visible” diu la il·lustradora. “Potser —continua— hem inventat un concepte, el de la novel·la gràfica, que ens ha alliberat dels prejudicis que hi havia del còmic enfocat al món adult”. “Ací —diu l’editor Paco Camarasa— no passa com a França, on pots veure tot un senyor advocat anant al seu bufet amb un àlbum de còmic sota el braç”.

Paco Roca, Arrugas, El invierno del dibujante, està entre els creadors que han posat de llarg la novel·la gràfica entre nosaltres. “Ens agrade o no, per als lectors no habituals de còmic aquest terme té unes connotacions pejoratives, i aquesta novetat, la novel·la gràfica, que per a mi és una projecció del còmic, ha afavorit l’interés de lectors nous o dels que eren pocs atrets pel còmic, i a en l’àmbit mediàtic, el dels mitjans de comunicació” diu el dibuixant. “Per a mi el gran canvi de la novel·la gràfica —continua Roca— respecte del còmic, diguem-ne, convencional és la llibertat que ha aconseguit l’autor, quan vaig començar, la indústria del còmic era molt rígida, si volies publicar havies de crear un personatge, fer una sèrie, cenyir-te a les modes gràfiques i a uns temes determinats, com l’aventura, el suspens, la fantasia, etc”. En aquests moments està enfeinat en el seu nou projecte gràfic, que es podrà veure a les llibreries per Nadal . “Es diu Los surcos del azar i gira al voltant del món de l’exili en acabar la guerra civil, d’aquells homes a qui l’atzar va deparar un destí dur i dolorós”.

“El terme novel·la gràfica pot convertir-se en un arma llancívola” diu el dibuixant Esteban Hernández. Autor d’obres com Pintor (Sins Entido) o El duelo (Edicions de Ponent), una historieta on barreja humor i absurd a partir d’un tema com la mort d’un ésser estimat. En xarrades o col·loquis en què he participat sobre el tema de la novel·la gràfica, el discurs d’alguns autors sobre el seu propi treball m’ha semblat vergonyós, per no dir nul” diu Hernández. “És cert —continua— que molts autors tenen allò que podríem dir una consciència social sòlida, però en canvi, en allò que es projecta, que es conta, trobe que en general hi ha poca molla, per entendre’ns, tot i que hi ha excepcions, que continuen treballant en projectes consistents, que col·laboren a donar dignitat creativa al còmic”.

Sento Llobell, últim premi de novel·la gràfica de la FNAC i l’editorial Sins Entido amb l’obra Un médico novato, apunta algunes de les incidències que ha suposat el format nou. “Tenen un dibuix més descurat que els clàssics àlbums francobelgues, i això, a mi m’agrada; a més, podem utilitzar una narració si vols, més detallada, i d’altra banda, no cal estar sotmés a un nombre de pàgines”. I afig. “A més, hi ha una llibertat creativa pel que fa a l’ús d’arguments, de tractaments i d’intensitat emocional”. “Jo ho veig positiu —diu Maria Herreros— i no hi ha cap motiu perquè una eina tan bona per a contar histories a través de la narrativa gràfica haguera de tenir limitacions”. I assenyala. “I a més ha fet veure als editors que no cal limitar-se al públic infantil i juvenil”. Per a Paco Camarasa un factor positiu ha estat que “ha col·laborat a donar més visibilitat al còmic, projectant-se més enllà de la botiga especialitzada i arribant a les grans superfícies o cadenes”. Però no tots són de la mateixa opinió.“L’interés d’atraure un lector —diu Micharmut— que jutjava els tebeos de massa banals ha tingut molt a veure amb la falta de punts de venda i distribució, buscant en les grans superfícies un públic, que, d’altra banda, a penes llegia historietes o mai ho havia fet”. “I tot això —continua Micharmut— ha donat com a resultat una mena de gènere amb regust literari, que allò que busca al cap i a la fi és ser admés en l’àmbit cultural, això si, disfressat amb altes pretensions”. I afig. “El format no suposa més llibertat creativa, en una simple pàgina pot haver-hi tanta llibertat com en dues-centes pàgines”.

“Potser en un primer moment —diu Martín López— la novel·la gràfica va suposar una obertura creativa, però quan entre a la botiga i veig les novetats no puc evitar pensar que es tracta d’un mitjà amable i tou, i si això és la novel·la gràfica, la veritat no tinc cap interès que se m’hi relacione”.