Sis anys i mig després, de nou

 A un servidor no li agrada haver de repetir temes ja tocats , més que res per no cansar l’hipotètic i sempre respectable lector, però tota regla té les seues excepcions, quan les circumstàncies obliguen, i vostés disculparan. El fet és que vaig parlar fa poc del tràgic accident de metro de València del 2006, arran d’unes valentes declaracions del periodista Frederic Ferri i d’un excel·lent reportatge realitzat per Barret Films i encomanat per l’Associació de Víctimes de l’Accident, entitat que, al llarg d’aquests ja quasi 7 anys, ha donat proves d’un coratge i una dignitat verdaderament exemplars. Diumenge passat, un altre reportatge, ara conduït per Jordi Èvole i emés per la Sexta, ha tornat a l’actualitat aquell drama.

Aquesta vegada la repercussió ha sigut enorme a tot Espanya, perquè Èvole –amb el seu aire d’acabar de vindre de l’hort i de sorprendre’s de tot el que li diuen- és en realitat un periodista molt incisiu que sap com posar al descobert el tall més esmolat de la notícia; perquè La Sexta és una cadena general amb una vasta capacitat de ressò, o, simplement, perquè el tema era de veres molt gros, i només calia presentar-lo adequadament en un mitjà d’ampli abast per a adonar-se’n. És el que té la televisió: les coses que mostra, existeixen, o tornen a existir. Diumenge, el públic es va adonar que, en efecte, havia oblidat l’accident de metro més greu i amb més morts que ha passat mai a Espanya, perquè alguna gent s’havia encarregat –amb notable èxit, tot siga dit- de fer que l’oblidaren. I tot el que va escoltar i veure el va deixar perplex i escandalitzat a parts iguals.

Els resultats –almenys mediàtics- han sigut fulminants. Segons el diari Ara, a Catalunya el programa va desbancar tota la competència i el van seguir 787.000 espectadors, i a la resta de l’estat va passar el mateix. Milions de persones van quedar amb els ulls a quadres mentre Èvole anava parlant com si res amb uns i altres. Dimarts, eren els diaris els que omplien planes senceres sobre el programa, l’accident, els morts i el que passà després. És el que tenen les coses de València, que a nosaltres ens pareixen quasi normals, perquè ja hi estem acostumats, però quan s’expliquen fora de casa, tot el món queda molt parat. En qualsevol cas, 43 morts i 47 ferits, més els familiars i amics que lluiten per mantindre’n viu el record, bé es mereixen la nostra atenció, i més quan les circumstàncies que rodegen el cas disten molt d’estar clares i tots els indicis –i algunes evidències- suggereixen que el nostre govern va actuar amb una prepotència i una mala fe que, al cap de 7 anys, ha ofés tot Espanya.

I no és que el reportatge de la Sexta oferira revelacions inusitades. Quasi tot el que s’hi va dir ja havia aparegut a la premsa. EL PAÍS, El Mundo o El Levante, entre altres, han fet bé el seu treball i, qui ho volia saber, ja ho sabia. Però no és el mateix llegir un article de tant en tant que escoltar, de la boca dels protagonistes, coses com que va desaparéixer misteriosament del lloc dels fets el llibre d’avaries (i les còpies!); que es va ocultar a la jutge que investigava el cas un informe previ que assenyalava greus deficiències tècniques; que el senyor Cotino va voler comprar el silenci dels familiars amb un plat de llenties –i ell encara devia pensar que això era un gest caritatiu: Juan Cotino és un personatge tan redó, tan perfecte a la seua manera, que sembla de mentida. Ací la naturalesa, i l’Obra, s’han superat a elles mateixes-, o, per acabar, el que a mi em pareix més vergonyós: que els Ferrocarrils de la Generalitat contractaren amb diners del contribuent –i per tant també amb els de les víctimes!- una empresa consultora perquè alliçonara els tècnics que havia d’interrogar la comissió parlamentària corresponent a fi de passar el tràmit sense deixar caps solts. Així van convertir l’últim recurs democràtic d’aclariment dels fets en una lamentable pantomima i una presa de pèl (molt cara, a més a més), i així resultà que l’únic responsable de l’accident fatal era el maquinista, que, com que estava mort, ni els podia desmentir ni es podia defensar. Com se sol dir, el muerto al hoyo y el vivo al bollo, i diguem glòria i passem full, que el papa era a punt d’arribar.

És fort, però és així: les víctimes paguen la manipulació i, a més, són els culpables. Per això mai els van fer cap cas. Sincerament, crec que ni la diplomàcia vaticana hauria aprovat que l’èxit de la visita del pontífex se sustentara sobre 43 cadàvers silenciats. Ells no ho poden entendre, perquè troben natural tot el que fan, però era i és escandalós, tal com s’ha vist: unes figures de sainet intentant encobrir una tragèdia amb manifassejos d’una tosquedat tan grotesca que faria riure si no fóra pels 43 morts i per la gent que, fins diumenge passat, va haver de recordar-los enmig de la indiferència general.