PENSANT-HO BÉ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Instint

El periodisme esportiu i la capacitat de reacció

Els mitjans de comunicació van respondre de manera diferent a l’atemptat que hi va haver a la marató de Boston. Les xarxes socials, avui imprecindible font de consulta en situacions extremes com la del dia 15, anaven plenes de comentaris de tota mena i, en molts casos, hi havia missatges de sorpresa per la paràlisi informativa d’alguns mitjans televisius generalistes, que van anar fent com si no passés gran cosa, incapaços de variar la programació, sempre esperant les ordres dels que manen i paguen, també respectuosos amb el plató.

Això no és pas cap novetat, especialment a les grans empreses, que es mouen com els elefants, molt jerarquitzades, amb poc sentit de la notícia. Moltes estan acostumades a esperar més que no pas a actuar, sobretot quan la notícia no té padrins ni amos i, per tant, es fa difícil discernir a quina secció pertany i de qui és competència. Aquest cop, els fets de Boston van coincidir amb l’inici dels programes esportius radiofònics i, en aquests casos, desapareixen els dubtes. No hi ha fronteres per als periodistes d’esports.

Pere Escobar, a Catalunya Ràdio, i Dani Senabre, a RAC-1, no van ni preguntar què havien de fer a les 23 hores quan van obrir els seus micròfons, sinó que van posar els equips a treballar sobre el que passava a Boston. I el mateix van fer altres cadenes de ràdio espanyoles i televisions. Ja no es tractava d’informar perquè l’escenari era una marató, sinó pels morts i ferits que hi havia hagut en un atemptat. Molts recordem encara el programa que va fer Jordi Basté quan van assassinar Ernest Lluch.

Ja s’ha escrit sobre els vicis del periodisme esportiu, l’estridència, la banalització i el seu caràcter imprudent, talment com si sovint fos el substitut de la premsa populista britànica. Ara toca destacar-ne també les coses bones, i especialment l’instint i la capacitat de reacció, virtuts que el fan activar-se com cap altre, sense mirar si trepitgen cap ull de poll, sinó que s’imposa la immediatesa. La improvisació no necessàriament ha de ser dolenta, i ja se sap que l’espontaneïtat puntua.

Jo recomanaria a tots els periodistes que passessin un moment o altre per una secció d’esports, de naturalesa revolucionària per la seva immediatesa. Una altra cosa és quan ha de processar la informació, perque aleshores sovint es torna imprudent, especulativa, autocomplaent i endogàmica, i provoca de nou la mirada de desaprovació dels altres companys de la redacció, més serens i més posats, sempre exigint serenitat, rigor, control. El comportament de les ràdios no va ser certament igual que el d’algunes televisions. En qualsevol cas, una cosa no està renyida amb l’altra, sinó que són complementàries: s’ha de tenir cap i també cintura.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Ramon Besa

Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS