Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
A MANERA DE TASCÓ

Alice Munro i els errors de la humanitat

És la vida de cada dia la que es deixa veure en cada línia dels seus contes

De la llarga llista de notes que intenten definir del conte literari, n’hi ha una de Cortázar que costa oblidar. En “Del cuento breve y sus alrededores”, a propòsit de la tensió interna de la trama narrativa, diu Cortázar que el gran conte breu “condensa la tensión de la alimaña” de manera que “de un cuento así se sale como de un acto de amor, agotado y fuera del mundo circundante, al que se vuelve poco a poco con una mirada de sorpresa, de lento reconocimiento, muchas veces de alivio y tantas otras de resignación”.

Això és exactament el que he sentit en acabar Estimada vida, el darrer llibre d’Alice Munro que ha publicat Club Editor en traducció de Dolors Udina. No és fàcil escapar de les urpes d’una escriptura concebuda per a mantenir-te a l’aguait del que s’hi esdevé i, sobretot, per a subministrar-te la informació narrativa de manera que allò que en un primer moment se t’amaga funcione immediatament com un reclam de nova informació, imprescindible per a arredonir el que se’t conta. Els amants del conte literari modern coneixem aquesta tècnica i l’admirem sempre que no es tracte d’un mer artifici, incompatible amb la naturalitat i, per damunt de tot, amb la versemblança. Sens dubte, Munro la fa servir amb solvència, i els seus lectors li agraïm que ens hi faça intervenir en la mesura que ens exigeix una atenció específica per a omplir els buits que a posteriori s’omplin de significats perquè el tot esdevinga coherent. Munro, a més, aplica aquesta tècnica en la versió més complexa i potser més original del que sembla a primera vista, perquè el que se’ns amaga no és solament l’element marginal de la trama que el narrador guarda en secret per tal de fer-lo aparéixer en les darreres línies i il·luminar així la comprensió del lector; hi ha també en els seus contes el gust pel retorn sobre el que ja ha estat contat per a ampliar-ho o per a matisar-ho, raó de més per no contar mai definitivament. I els lectors també li ho agraïm, perquè així la veu de qui narra ens és més a prop, no és una veu allunyada per la seua absoluta sapiència. Així com també els esdeveniments sobtats, introduïts en la narració sense cap mena d’introducció, fet que obliga el narrador a tornar-hi per a situar-los en el lloc que els pertoca o per a fer-nos sabedors dels antecedents imprescindibles. La complexitat a què em referisc té a veure finalment amb el fet que tot té l’aparença d’acabar sense límits precisos ni moralitats impertinents i pretensioses.

Tot té l’aparença d’acabar sense límits precisos ni moralitats impertinents i pretensioses

Les històries de Munro són històries de vides quotidianes i, contràriament al que sembla des de l’epidermis, la complexitat de la seua tècnica narrativa contribueix a fer-ho més patent. Aquesta és segurament la seua millor virtut. És veritat que dels seus contes ens en sortim com d’un acte d’amor, esgotats i fora del món circumdant, perquè admirem la construcció que ens ha posat davant, el seu art, però aquesta mena d’èxtasi no és conseqüència ni causa de cap altre món que del que vivim cada dia. És un èxtasi més aviat mundà, més carnal que eteri. Els personatges de Munro, de la zona rural de la província d’Ontario al Canadà, si tenen com és natural trets específics, representen també, gràcies a la manera com se’ns presenten, el més característic de l’ànima humana. Éssers imperfectes que poden rebel·lar-se contra l’adversitat, però que no sobrepassen mai el límit d’una certa resignació, derivada potser dels errors de la humanitat a què es refereix la Belle en un dels contes (“Tren”) més rotund del conjunt. I si tot plegat ens arriba amb un estil sobri, incapaç de dedicar més d’unes quantes línies a descripcions retòriques, del paisatge o dels estats anímics, encara tindrem més raons per a gaudir d’aquesta immersió en una narrativa que si ens apropa als fets, ens exigeix alhora la responsabilitat d’interpretar-los. Certament, és la vida de cada dia la que es deixa veure en cada línia dels contes de Munro que Club Editor ens ha oferit els darrers anys en versions de Dolors Udina: primer de tot fou Massa felicitat, un recull del 2009, que aparegué en català el 2010; després, Odi, amistat, festeig, matrimoni, publicat en anglés l’any 2001 i traduït l’any 2011. I ara Estimada vida, publicat en anglés el 2012 i que no debades es tanca amb quatre històries que Munro agrupa amb el títol “Final”, que ella mateixa descriu com “les primeres i les darreres paraules —i les més íntimes— que he de dir sobre la meva vida”. A un li fa la impressió que es tracta d’un veritable testament literari. Alice Munro, tanmateix, no permet traçar línies divisòries ben nítides entre autobiografia i ficció. El tector té l’ocasió de comprovar-ho sense eixir d’aquest mateix recull, una contribució que, sens dubte, passarà a la història del conte literari modern.