De llibres i sodomia

Hi ha llibres que surten rodons, perfectes en tots els sentits. Aquest ja va ser el cas de Saviesa antiga, en què Sergi Grau i Jaume Pòrtulas van editar els fragments i poemes dels filòsofs presocràtics, i també va ser-ho del llibre que Grau tot sol va publicar com a catabolisme de la seva tesi doctoral: Imatge del filòsof i de l’activitat filosòfica a la Grècia Antiga (PPU, 2009). Ara l’esmentat, sempre gradualment —gradus ad Parnassum—, ens ofereix una magnífica edició de dos textos atrabiliaris de Llucià de Samòsata (segle II), autor que les amigues —i potser professores d’ell— Montserrat Jufresa, Francesca Mestre i Eulàlia Vintró fa temps que diuen que editaran sencer a la Fundació Bernat Metge: treballeu, afanyeu-vos, que el món s’acaba, i Grècia caurà la primera, abans que Cartago, si hem de fer cas de la pèrfida, íncube proposta del ministre Wert.

Així doncs, aquest home, que deu ser jove, va i ens ofereix el text Contra un ignorant que comprava molts llibres, seguit d’Un intel·lectual sense cultura, tots dos de Llucià, un dels grans precursors dels procediments irònics de la novel·la —l’antiga i la moderna, com saben bé els teòrics (Barcelona, Adesiara, 2013). Tant en un cas com en l’altre, l’autor s’havia enfurismat amb uns contemporanis seus, l’un perquè feia gala de saber moltes coses pel sol fet que comprava molts llibres —potser fins i tot els llegia, però no hi entenia ni un borrall—, i l’altre perquè va discutir-li que fes servir la paraula nefast en un discurs. Al primer text, Llucià etziba aquests mots al comprador compulsiu (i inútil) de llibres: “¿No deu ser una simple ostentació de riquesa, i el que vols és demostrar a tothom que disposes d’un immens patrimoni per gastar-te’l fins i tot en coses que et resulten perfectament inútils?”. Al segon, Llucià s’esplaia gairebé com un filòleg, demostrant fins a quin punt era legítim al seu moment, i savi, fer servir la paraula grega que Grau tradueix (per via llatina) com a nefast: infaust, malastruc, sense glòria.

Però allò més interessant d’aquest llibre és el fet que el traductor hagi reunit aquests dos textos de l’autor tardogrec també en funció d’una correspondència que avui dia ens costa molt d’afigurar-nos: la que existia entre l’acte de llegir i l’acte de ser penetrat en el sentit sexual de la paraula, és a dir, per angostam (n’hi ha que diuen augustam) viam: Grau ho explica i ho demostra amb un pam de barba i els dos esperons. Sembla que, en un moment determinat de la història de la llengua grega, el ser “donat pel sac” i l’acte de llegir un llibre eren considerats cosa sinònima, sens dubte en benefici de l’oralitat literària, la qual, al seu torn, no era pas considerada pròxima ni veïna d’una fellatio: misteris de la història de les llengües. Avui no hi ha ningú que quan diu: “vés a prendre pel sac”, vulgui dir, alhora: “vés-te’n a llegir un llibre”. Editors i lectors en queden satisfets, tranquils i tot, estalvis.

Partint d’aquest fet de sinonímia, Llucià li etziba al primer interlocutor: “Mariconàs, ¿que et penses que l’emperador va tan drogat que no estarà al cas de quina mena de vida dus durant el dia, com són els teus banquets i les teves nits, i amb qui —i de quina edat!— te’n vas al llit?... L’adquisició de llibres molt cars i la compra de xicots madurs i cepats: això és el que més procures i percaces”.

És cert que hi ha més d’un bibliòfil de Barcelona que tira al ram de l’aigua, però no em sembla que avui dia, com ja he dit, es pugui vincular l’art d’encular amb l’art de la lectura silenciosa; ara bé, ser ennovat d’aquesta minúcia lingüística a la Grècia antiga és una cosa apassionant. També ho és la traducció dels textos, la bibliografia i, molt especialment, el pròleg del llibre, en el qual Grau —amb un llenguatge que, lloat sia Zeus!, ja no tira ni a mossèn Balasch ni al sacerdos Riba, sinó que és un català esplèndid, natural i molt eufònic— fa una magnífica, exhaustiva i alliçonadora síntesi de l’art del llibre, des dels rotlles egipcis i grecs de papir, fins als còdexs de pergamí (després paper) que encara fem servir als nostres dies. Bravo, bravissimo.