La delicadesa perversa

A Ismael Smith (Barcelona, 1888 - White Plans, 1972) li encantava dibuixar i modelar homes amb pitrera pronunciada, guarnits de dandi, enjoiats amb culs de got fins al coll, i amb peuets minúsculs, del 35, ben calçats amb talons d’agulla. Uns éssers ambigus que es movien amb tota naturalitat, i de manera incomprensible, pels salons i els cenacles del Noucentisme, moviment que, d’altra banda, era una crida a l’ordre més absolut i conservador.

Les extravagàncies de Smith, però, van durar poc a Catalunya perquè van marxar amb ell a Nova York, cap allà l’any 1919. I quan l’escultor i dibuixant es va plantejar un possible retorn, a mitjan anys vint, i va intentar obrir-se camí, amb la participació al concurs internacional de sagrats cors que obriria l’Exposició del 1929 a Montjuïc, es va estavellar de valent. El seu ambiciós Jesús de Natzaret, prim, pelut, femení i acolorit, va ser refusat de forma fulminant i va romandre abandonat al port de Barcelona sense que ningú l’anés a buscar mai més, mentre que Smith tornava als Estats Units i s’hi quedava per sempre.

Smith —del qual queda pendent una bona retrospectiva al MNAC, sempre massa carregat de prejudicis i amb una por de fer el ridícul molt burgesa— serveix ara de punt d’arrencada d’Une vie à la gomme, una exposició amb títol una mica esnob que presenten les galeries Ana Mas i Raiña Lupa, fusionades des de fa poc en una de sola amb el nom de +R amb seu unificada al carrer de Sant Eusebi. No deixa de ser interessant el fet d’aquesta unió en temps de crisi, una cosa bastant insòlita en el món del galerisme. També és destacable que unes galeries d’art estrictament contemporani sàpiguen mirar enrere per incloure amb fluïdesa i naturalitat obres de fa cent anys. Smith hauria estat encantat de compartir cartellera amb jovenets i jovenetes i, també, amb altres que ja no ho són tant. La presència de l’escultor noucentista/decadentista —antítesi absoluta— ve donada perquè Sinead Spelman (Dublín, 1978) ha decidit inspirar-s’hi en moltes de les seves obres, i perquè tota l’exposició gira entorn de la relació entre l’art i la il·lustració. Però més enllà del títol chic, el conjunt és bastant barrejat, i abraça de les il·lustracions de Roland Topor (París, 1938-1997) a les d’Ana García Pineda (Sabadell, 1982), que, amb els Mapas anatómicos, assoleix del tot la unió del bell amb el sinistre, i també inclou la revisió d’artistes con Patricia Gadea (Madrid, 1960 - Palència, 2006).

L’escultor Antoni Marquès (Sabadell, 1956) també té alguns punts en comú amb Smith, com ara el flirteig amb el kitsch, el sentit de la ironia, el fet de pintar les escultures de coloraines... i sobretot la seva posició marginal, malgrat ser prou reconegut. La trajectòria de Marquès es remunta als primers anys vuitanta i a les famoses edicions de la Muestra de Arte Joven madrilenya que el va catapultar l’any 1985. Des d’aleshores ha anat desplegant una obra coherent, molt fidel al concepte tradicional de l’escultura: el modelat, la representació, el volum, el buit i el ple, els motlles i les foses, però amb un llenguatge estrictament contemporani, ple de cites —a les quals dóna la volta— a coetanis com Toni Cragg (el d’abans i el d’ara), Richard Deacon o, fins i tot, Jaume Plensa, i també als ja històrics de la modernitat de Hans Arp a Claes Oldenburg, passant per Manuel Rivera.

Les extravagàncies d’Ismael Smith arriben a +R, dues sales ara fusionades

Marquès també s’inspira sovint en elements quotidians sense transcendència, com ara les llaminadures infantils o el material de merceria i perfumeria, i ha sabut tirat endavant la seva producció amb una tenacitat extrema i un ofici admirable. Ara, el centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet —que és un dels espais que du a terme des de fa molts anys una feina exemplar en la revisió de l’art català contemporani— dedica una retrospectiva a l’obra dels darrers 15 anys de l’escultor sabadellenc, a qui costa bastant veure en el panorama barceloní: la seva darrera exposició individual va ser l’any 2005 a la Galeria Fidel Balaguer. Del conjunt de l’Hospitalet sobresurten algunes obres mestres, com la sèrie Caracteres, que és una lliçó de la història i la pràctica de l’escultura del món antic fins a l’actualitat, l’esplèndid Suspiros 2 o els atractius Tentacles carnívors del vestíbul, que atrauen pèrfidament els visitants com les sirenes d’Ulisses.