“Dibuixo per ser útil a la societat”

Plomins, tinta xinesa i colors escampats de qualsevol manera a la taula. Dibuixos per totes bandes i exemplars dels centenars de contes i il·lustracions que ha fet en la seva vida. Una gran finestra que dóna al jardí. Al fons, el camp. És l’estudi de la il·lustradora Pilarín Bayés, als afores de Vic. A punt d’arribar als 72, Pilarín ha complert 50 anys com a il·lustradora principalment de contes i llibres infantils. Més de 800: des de Cavall Fort, passant per la col·lecció Història de Catalunya —editada per Martín Casanovas— o El zoo d’en Pitus, fins a la col·lecció Petites històries (editorial Mediterrània). Ara està treballant en diversos projectes simultanis: una Bíblia il·lustrada, nous contes o la portada de la revista Enderrock d’un especial sobre el nou disc de Manel.

Pregunta. I amb el temps que fa que dibuixa, aquest any s’estrena al Saló del Còmic...

Resposta. Sí, estaré signant el nou llibre Amb barret... o sense [un recorregut il·lustrat sobre la vida de Pilarín], que edita Norma Editorial. I d’aquí no res a Sant Jordi.

P. 50 anys dibuixant personatges d’ulls grans i cares somrients...

R. Quan estudiava pintura veia que els camins eren o molt transcendentals o abstractes. Hi havia un sentit tràgic de la vida. I si et dic la veritat, sempre he pensat que la vida és estupenda encara que passis moments dolents. A mi la vida em semblava rica i divertida i em vaig inclinar per la il·lustració infantil perquè em permetia reflectir el que pensava. Després em van anar sortint feines —les il·lustracions de Cavall Fort i contes infantils editats per La Galera— que em van reafirmar que havia de fer això.

P. I per què tots tenen colorets?

R. En això va influir el meu pare [el cardiòleg Antoni Bayés], que sempre deia que als nens que tenien “cara de pis”, al cap d’una setmana d’estar al camp i ben alimentats, els sortien els colors.

P. Treballa 12 hores al dia?

R. És veritat que treballo tant com puc. És que estic educada amb els valors judeocristians, que has de ser útil a la societat; jo dibuixo, i mentre dibuixo no escombro ni faig altres coses que no m’agraden. La mitjana de llibres a l’any ha estat de 10, encara que de vegades he arribat a 20.

P. Com van ser els seus inicis als anys seixanta il·lustrant publicacions en català?

R. Cavall Fort es podia publicar en català perquè figurava que era de catequesi (1961). No va ser fàcil, perquè Josep Tremoleda (el seu primer director) em va dir que els meus personatges estaven molt despentinats. Que eren pentinats despentinats. Després vaig tenir molta sort, perquè Marta Mata va fer una prova de dibuix entre els 200 estudiants de Belles Arts [explica que hi havia moltes monges i sacerdots], i em va escollir juntament amb dues més, Fina Rifà i Maria Rius, que també segueixen en actiu, com jo.

P. Ser universitària als anys seixanta havia de ser especial...

R. A Belles Arts no estàvem gaire polititzats. La facultat era al carrer Avinyó i anàvem a alguna manifestació, però jo crec que érem més de la gresca.

P. Però vostè va militar al Reagrupament Socialista de Josep Pallach i després a Unió Democràtica (UDC).

R. A mi m’importaven les coses socials i el catalanisme, i per això em vaig apuntar amb els socialistes de Reagrupament. Però quan es van unir amb el PSOE, vaig pensar que un partit amb obediència espanyola havia de ser conseqüent. Així que me’n vaig esborrar. Anys després vaig començar a militar a Unió, i hi segueixo.

P. En els seus dibuixos hi ha senyeres, però no estelades...

R. Bé, la reedició de la Història de Catalunya hi ha un dibuix [el mostra] de la gran manifestació de l’Onzd de Setembre amb la pancarta “Volem la Independència”.

P. És independentista?

R. Jo... Si Espanya ens hagués fet un reconeixement de la nostra cultura i de la llengua, i si el tema econòmic no hagués anat tan malament... Però han estat deslleials amb els comptes, i amb la cultura i la llengua ens volen treure el que ja tenim. Per això crec que el més pràctic és marxar d’Espanya però sense enfadar-se.

P. Creu que amb la seva feina va contribuir a promoure el català?

“El més pràctic és marxar d’Espanya, però sense enfadar-se”

R. Jo dic això del gra de sorra... que un no és res, però molts fan una platja.

P. En el seu estudi no hi ha ordinadors...

R. Ah, no! Jo segueixo amb ploma de tinter. Sóc més antiga que l’anar a peu... (riu). La ploma és meravellosa, pots fer un traçat gruixut o fi. I després pintar. L’altre procés és cosa de l’estudi [el dirigeix la seva filla, Marga Sala].

P. Com veu el panorama d’il·lustradors a Espanya?

R. Jo crec que aquest país [tant Catalunya com Espanya, aclareix] dóna bons il·lustradors. En el còmic hi ha gent molt bona. Tenim bons dibuixants de tots els estils. Me n’agraden molts: Cesc, Farreras, Forges, El Roto... Però a mi em van els dibuixos complexos, els traços simples els veig en altres, jo no.

P. Gairebé no deixa un centímetre sense dibuixar...

R. Sí, sóc grafòmana. Em diuen que tinc horror vacui.

P. Es parla de canvi de model, que els llibres impresos moriran...

R. Jo crec que hi ha coses que ja no s’estudiaran en llibres i que la tecnologia d’iPads i llibres electrònics s’endurà part del mercat. Però el llibre infantil... amb tants dibuixos, encara que només sigui per curiositat seguirà tenint vida. Crec que els llibres d’art i els importants, inclòs els infantils, no estan en perill perquè són molt artesans.