València necessita molta cançó

Últimament, el País Valencià és notícia pel seu elevadíssim deute públic, que fa ben difícil que el govern autonòmic puga complir les exigències del govern central; un govern, d’altra banda, que és del mateix color polític que el de la Generalitat, cosa que en aquest cas deu ser més un inconvenient que un avantatge, perquè redueix el marge de maniobra (i de crítica) d’aquesta. La premsa ens recorda que tenim un territori infrafinançat des de Madrid, una renda per càpita molt inferior a la mitjana espanyola i un dèficit exorbitant que costarà molt d’eixugar. Tot això té ben poca gràcia en si, i encara en té menys si pensem que qui haurà de pagar els plats trencats no serà un altre que la soferta ciutadania valenciana, perquè és extremament improbable que ho pague ningú més.

Però la vida continua, tot i això, i de tant en tant altres temes, no tan ingrats, també ocupen algun espai dels mitjans exteriors. Així, el dia 31 de març, el canal de televisió de Barcelona, BTV, va oferir un documental titulat “València necessita una cançó”, dirigit per Borja Pons i Guillem Nicolàs, que té molt d’interés i que l’interessat pot veure penjat a Youtube. BTV té una programació molt enfocada a qüestions culturals, i cada setmana emet un reportatge sobre música. No és estrany, doncs, que un dia prestara atenció al que passa a València. Més aviat cal dir que ja tardava. Aquest documental li ha donat una bona ocasió per a omplir el buit.

Al programa, no eixien tots els protagonistes de la cançó en valencià, perquè en són molts (i això ja és un bon símptoma), però sí una representació nodrida i ben triada, des de veterans com Raimon, Lluís Miquel, Miquel Gil, Vicent Torrent i Rafa Xambó a noms més o menys joves com Pep Gimeno Botifarra, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata Sound System, Soul Atac, Rapsodes, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Òscar Briz, etc. La primera cosa que l’espectador barceloní podia constatar, només de sentir-los a tots plegats, és que l’etiqueta de “cançó en valencià” aplega una amplíssima gamma d’estils, que només tenen en comú la llengua que usen (i això és un altre bon símptoma). De fet, la qüestió de l’etiqueta, amb els avantatges i inconvenients que té posar coses –sons, en aquest cas- tan diferents dins d’un mateix sac, va ser una de les qüestions que s’hi debatien.

El programa transmetia una impressió d’eufòria severament matisada pel context, crec que amb raó. La part positiva és incontestable: mai hi ha hagut tanta gent cantant en valencià i mai han sonat tant, en el sentit més literal del verb. Es pot dir que la cançó en valencià viu ara mateix el millor moment de la seua esquàlida història, i que això passe en les actuals circumstàncies és quasi un miracle, que es deu al treball tossut d’una gent que ha sabut connectar amb un públic relativament ampli, que li està sent prou fidel també, gràcies, entre altres coses, a una utilització molt intel·ligent dels pocs recursos disponibles, com internet, les xarxes socials i els moviments cívics del nostre país. Ho estan fent molt bé, i això s’ha de reconéixer.

La diguem-ne indústria musical valenciana és mínima i el circuit, molt estret

Però el context és molt precari. Ho ha sigut sempre, i ara tant o més. Un servidor recorda amb pena el naufragi de la cançó en valencià dels anys 80, que va desvirtuar, o impedir, el treball de gent tan valuosa com Urbàlia Rurana, Rosa Zaragoza o Joan Amèric. Ara, al desinterés sempitern de les discogràfiques i dels grans mitjans de comunicació, se suma la indiferència poc menys que hostil de les institucions, que no solament no potencien tant com seria el seu deure la música que es crea al nostre país, sinó que fan com si no existira. I això inclou, en bona part, els mitjans de comunicació públics. La diguem-ne indústria musical valenciana és mínima; el circuit, molt estret, i la promoció de grups i cantants, pràcticament reduïda al tradicional boca orella, més la útil –però generalment gratuïta- aportació d’internet. Així, les possibilitats de difusió són limitades. Per exemple, vivint a Barcelona, he de confessar que jo he sabut de l’existència d’una veu tan professional i expressiva com la de Mara Aranda, o de la més lleugera, però molt fresca de Clara Andrés (que és del meu poble!), o d’un grup tan bulliciós com Rapsodes, per pura casualitat, i això que entre els meus amics locals hi ha devots seguidors de la cançó en valencià.

Les notícies arriben amb uns comptagotes massa atzarós i tot fa la impressió d’aguantar-se amb pingarelles. Els músics en valencià no tenen cap culpa d’aquesta manca brutal de suport institucional i comercial, però l’han de patir. Ells fan la seua faena, i el que han aconseguit és important. “València necessita una cançó” ho certifica, però en aquest temps de penúria i de silenciament oficial caldrà molt més que això.