Els negocis de la guerra de 1714

Amb les 15 caixes plenes de tint d’importació, “de indi”, el ric comerciant i noble barceloní Jaume de Cortada deixava també per allà enmig, i entre moltes altres coses, segons l’inventari post mortem de 1679, “un retrat del S. Joan de Austria de or (…) esmaltat de Porsellana al detrás (…) guarnit amb vuytanta sinch diamans”. El rei mateix, Carles II, pel que es veu, li devia mil dobles…

També uns anys després, Carles III tenia pendents de tornar força rals al comerciant Sebastià Dalmau, un dels més rics de la ciutat, que es deixà gairebé la fortuna personal (i és dir molt) en la resistència del setge de 1714: va ser el coronel dels 700 homes que formaven el Regiment de Cavalleria de la Fe, i tenia tot el dret de ser-ho. L’havia aixecat comprant de la seva butxaca 650 cavalls, això a banda de mantenir 200 artillers... La broma li va costar ser empresonat per Felip V fins al 1725, igual que Villarroel (una situació molt diferent, per cert, de la de Rafael Casanova, que el 1715 ja exercia d’advocat a Barcelona).

No sabem si, amb aquells diners que li deixava Dalmau, en algun moment l’arxiduc Carles va pagar el forner Joan Colomer, amb qui signà un contracte perquè abastís les seves tropes amb el popular “pa de munició”, i que van fer de la Colomer la fleca més important d’Espanya i que ell tingués una casa al carrer de la Fusina amb el jardí més espectacular de la ciutat...

Sí, Barcelona va fer front a les tropes de Felip V per defensar les seves llibertats i constitucions davant l’actitud absolutista del monarca, però per sota de l’heroica resistència de gairebé 13 mesos corria un bon entramat d’interessos econòmics que expliquen l’ascens d’un determinat model de burgesia i el motiu pel qual aquesta opta majoritàriament per la causa austriacista.

Catalunya es convertí en proveïdor alternatiu d’Anglaterra i Holanda, en guerra amb França

Tot en el marc d’un context bèl·lic, tant a Europa com a Catalunya, que el gener de 1697 permeté que un llogater de mules com Antoni Oliach, en el context del conflicte amb França que acabaria anys després amb el setge, es fes d’or pujant la calç i l’aigua a la muntanya de Montjuïc, on es feien obres de fortificació. O també llavors, que un bon grapat de barcelonins amb capital invertissin en la compra de les cases malmeses en els darrers bombardeigs que els propietaris no podien reconstruir, entre d’altres raons pels preus abusius dels mestres d’obra.

Aquestes causes econòmiques subterrànies —no gaire difoses— sobre els ideals són una de les millors vetes que ofereix l’historiador Albert García Espuche en la seva cabalosa introducció a Política, economia i guerra. Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona), novè volum d’una col·lecció modèlica, ja essencial per a la història de la ciutat.

La gènesi de tot plegat és clara i té regust d’aiguardent: la guerra mantinguda amb França obligava Anglaterra i Holanda, principalment, a buscar un proveïdor alternatiu d’un seguit de mercaderies, en especial de l’apreciat licor. Catalunya, i en particular el Camp de Tarragona i el Penedès, es beneficiarien de l’entrada de capital anglès, holandès i genovès per augmentar-ne la producció, per saber més de les necessitats dels mercats nord-europeus i, sobretot, per crear una potent xarxa de relacions comercials que en moments difícils es faria servir per a tot.

Els números canten: el 64% de la producció del Camp de Tarragona, amb Reus com a pal de paller, anava destinat, pels volts del 1700, cap al nord d’Europa. I d’aquest percentatge, un terç directament cap a Holanda. En un negoci d’aquestes magnituds no podien tardar a entrar prohoms com Pau de Dalmases, Amador Dalmau i d’altres, que, de tornada, importaven teixits, productes d’adrogueria, bacallà... Les dimensions de la jugada (els efectes en cascada fins a arribar al petit botiguer o artesà eren infinits) són de tal magnitud que, com que no tenen prou capital, els empresaris catalans es veuen obligats a ajuntar-se entre ells, amb un seguit de matrimonis i aliances que expliquen el que García Espuche bateja com la “troca barcelonina”, un entramat de relacions de parentiu i de negocis que mareja.

S’anava gestant, doncs, un seguit d’interessos coincidents i simultanis entre el gran capital català i barceloní amb Holanda, Anglaterra i Gènova, tots aquests amb cònsols (antics mercaders) afincats a Barcelona, un requisit per gaudir d’exempcions d’impostos. La conseqüència de tot plegat és que alguns dels membres més significats d’aquesta potent burgesia mercantil catalana a l’alça s’adonen, cap al 1702, tal com ha teoritzat l’historiador Francesc Valls, que els possibles acords polítics i diplomàtics entre França i Espanya, entre Felip V i el seu avi Lluís XIV, els perjudicarien greument. Que es fessin austriacistes era, econòmicament, gairebé obligat, i que s’arribés al famós Pacte de Gènova (1705), que havia de portar Catalunya a entrar en guerra, una conseqüència ben lògica.

Felip V havia jurat les Constitucions catalanes, però en el memorial immediat de greuges per retreure-li hi havia la prohibició de comerciar precisament amb Anglaterra i Holanda, tal com recorda hàbilment l’historiador Joaquim Albareda en el seu brillant resum de la situació sociopolítica. Al profund sentiment antifrancès present al territori per l’ocupació militar i els bombardejos de 1697, s’afegien les promeses no complertes pel monarca Borbó, la invasió de productes francesos i la política despòtica del virrei Velasco.

Carles III jugà de pressa les seves cartes; a la convocatòria de Corts de 1705-1706, va millorar els oferiments de Felip V: els dos vaixells per comerciar amb Amèrica es convertiren en quatre, s’eliminava la prohibició d’entrada de teixits estrangers, s’aprovava l’entrada de fabricants forans (sempre que res fos francès, és clar) i es donava permís per crear la Companyia Nova de Gibraltar per comerciar per l’Atlàntic. Tot això afavoria la gent del “partit dels mercaders”, que diu Albareda, aquests “ciutadans honrats”, un particularíssim grup social entre els mercaders i la noblesa tradicionals, amb recursos econòmics forts, molt cohesionats com a grup i amb força sentit identitari.

A més, en una Barcelona que fruïa de ser capital amb cort (Carles III creà una capella reial composta per 58 músics, i és llavors quan s’estrena la primera òpera a Catalunya, Imeneo, el 1708), l’acord amb l’arxiduc permet el manteniment dels òrgans de poder on intervé aquesta classe social consolidada, en una excepció notable en un context europeu de model absolutista només trencat a Anglaterra.

La nova elit burgesa es trobà còmoda en institucions polítiques com els Tres Comuns

En les tres grans institucions catalanes del moment —la Diputació del General (Generalitat), el govern municipal del Consell de Cent i el Braç Militar—, la nova classe social hi té un paper cabdal. En el Consell de Cent, dels sis consellers principals, la meitat són ciutadans honrats: un és mercader; un cinquè, artista (notari, adroguer, cirurgià...), i el darrer és menestral, detalla Eduard Puig en l’estudi. A aquest grau de representativitat social s’afegeix que la noblesa que conforma el Braç Militar és prou hàbil per transformar-se parcialment, o, com a mal menor, integrar-hi els nous sectors comercials emergents que van penetrant-la. És “una noblesa emburgesida més que una burgesia ennoblida”, la defineix hàbilment al llibre l’historiador Eduard Martí.

Quan el 10 de juny de 1713 les tres institucions reben la carta de Carles III en què comunica la retirada de les tropes austriacistes del Principat i la fi de la guerra, no triguen a convocar el que s’anomenava la Conferència dels Tres Comuns, formada per 18 representants (tres de cada institució), asseguts en forma d’U. Una perfecta representació del pactisme català perquè gairebé la meitat dels seus membres provenien d’aquestes classes mitjanes i altes crescudes a l’ombra del comerç, i només un 25% dels membres de la conferència eren nobles; en total, el 40% es dedicava a l’activitat mercantil...

Força d’ells deixaren el patrimoni i, fins i tot, la vida en l’episodi de 1714, en el qual van proposar la convocatòria de la Junta General de Braços, que prengué finalment la decisió de resistir a les 40.000 bombes que al final van ploure a Barcelona. Una opció que, potser, va ser resultat de la seva ignorància de molt del que passava murs enllà pel silenci dels diaris austriacistes, com es féu, per exemple, amb l’ocultació de la derrota d’Almansa (1707), constata Rosa Maria Alabrús.

Pau Ignasi de Dalmases no fou dels que va caure perquè va ser enviat precisament pels Tres Comuns a Londres a fer d’ambaixador i parlamentar amb la reina Anna d’Anglaterra per convèncer-la de tornar a donar suport als catalans. D’una família de grans exportadors de productes tèxtils als quals sumaren l’aiguardent, De Dalmases (amb una biblioteca de 2.700 llibres, amb les darreres novetats de tot Europa, i que va ser l’embrió el 1700 de l’Acadèmia dels Desconfiats, després —i fins ara— de les Bones Lletres, com recorda Neus Ballbé), utilitzà la potent xarxa comercial de casa seva, formada per 94 persones, per als contactes polítics en els difícils moments de la guerra.

En qualsevol cas, De Dalmases és un dels màxims representants de la nova elit de poder de caràcter burgès, que potser simbolitza com ningú Ramon de Vilana Perlas, segurament el català més poderós de tota la història de Catalunya, un influent notari que estigué 35 anys a l’ombra de Carles III com a secretari del que s’anomenà el seu “Despatx Universal”.

De Vilana va ser una de les més de 30.000 persones (la meitat catalans, recorda l’historiador Agustí Alcoberro, que diu que hi hagué correspondència clandestina entre els catalans de Viena i els resistents de l’interior a Catalunya entre 1721 i 1724) que es van haver d’exiliar d’Espanya quan la victòria de Felip V (ell, però, havia marxat ja el 1713). Fugien d’una destrucció que comportà, entre altres desgràcies més greus, la pràctica desaparició de tota la simbologia austriacista, resumida en l’àliga bifront que significava la unió del Sacre Imperi Romà Germànic amb la corona hispànica. Popularment se l’anomenà “els aligots”, referència que es va fer extensiva als partidaris de l’arxiduc.

Poca cosa en queda, tal com analitza amb detall Francesc Miralpeix, que constata l’escassíssim nombre de retrats de Carles III i de la seva esposa que perduren, cremats pels seus partidaris per por de les repressions, cremats pels vencedors o enduts amb els exiliats. Només aquests escaparen al destí de la simbologia rebel (els estendards de Santa Eulàlia i Sant Jordi, les banderes de la Coronela...), que el duc de Berwick, en entrar a Barcelona, va enviar a Madrid, i que va ser retornada a la ciutat per Felip V perquè fos cremada públicament. De la mateixa manera que van ser destrossats els escons del Saló de Cent, que recordaven l’antic govern popular dels derrotats.

Malgrat la pèrdua de llibertats, la destrucció i l’opressió, que comportava entre d’altres fets que els gremis haguessin de fer fortíssims donatius a Felip V per compensar-li les despeses per la guerra, la ciutat s’aixecà relativament de pressa. Els lligams familiars i comercials entre gent de diferents punts del territori i les relacions bicèfales entre Barcelona i les altres grans ciutats de Catalunya ho van fer possible. El 10 d’octubre de 1714, o sigui ni un mes després de la desfeta, un botiguer de Reus, Pau Modronyo, encarregava al fuster de Barcelona Josep Oliva que li fabriqués un teler “en lo qual se pugan fabricar divuit pesses juntes”, amb un pressupost de 86 lliures. Els negocis sempre suren...