Notícia dels Setze Jutges

Abans de qualsevol altra consideració de cap mena, cal deixar ben present que Els setze jutges, crònica tendra i irònica d’un país és un llibre necessari i, per tant, malgrat alguns defectes, del tot imprescindible. En més de 50 anys cap publicació havia abordat de forma exclusiva i tan exhaustiva la història d’un dels moviments transcendentals de la cultura catalana recent. No és gratuït afirmar que, en l’actualitat, res no seria igual en el panorama musical i fins i tot lingüístic sense l’existència dels Setze Jutges, un moviment al qual, probablement per portar per bandera alguna cosa aparentment tan frívola com la cançó, mai no s’ha situat en el lloc històric que veritablement li correspon. Era un grup que no va néixer mogut per objectius musicals, sinó com una necessitat d’una cultura i d’una llengua que pugnaven per recuperar la normalitat entre les constants i furibundes agressions de la dictadura.

Els Setze Jutges, crònica tendra... advoca per col·locar les coses al seu lloc repassant des d’un punt de vista històric l’evolució d’aquest grup de cantautors i contextualitzant la seva activitat més social que musical en aquella Espanya de la dècada del 1960. Així, més que un estudi estrictament musical (que, d’altra banda, tot s’ha de dir, l’obra d’algun dels cantautors implicats no resistiria), el llibre ofereix una visió de la realitat sociocultural de la Catalunya del tardofranquisme en la qual un grup d’intel·lectuals (escriptors, advocats, metges, psicòlegs, catedràtics...), moguts més per una necessitat de servei que per anhels artístics, és van llançar a la carretera amb un grapat de cançons (no gaires) inèdites o traduïdes de l’extens repertori de la chanson francesa i van impactar en una societat necessitada d’estímuls que obrissin portes al futur.

La primera part del llibre, la més àmplia, escrita per David Ferrer, fa un recorregut històric des dels esdeveniments que van provocar el naixement dels Jutges (oficialment, el 1961) fins a la seva autodissolució, el 1968. L’estil que fa servir és proper i de lectura fàcil, malgrat el gran nombre de cites. Cites, això sí, perfectament documentades que atorguen credibilitat a l’estudi i que es converteixen en la seva millor basa, deixant en segon terme una absència d’esperit crític que, en molts moments, hauria estat desitjable. L’acostament és respectuós i benvolent, però la ironia i la tendresa, a les quals fa referència el títol del llibre, queden per a les cançons originals.

La segona part, de la mà i el pinzell de Joan Manuel Escrihuela, repassa la biografia de cadascun dels membres dels Setze Jutges. En aquest cas, les aportacions són en realitat mínimes i l’excés de dibuixos —innecessaris i d’escàs valor (realitzats generalment a partir de fotografies conegudes)— solament contribueix a encarir el producte llibresc sense aportar res. Casualment, les fotografies d’aquest apartat són en la seva majoria repeticions d’unes altres ja aparegudes en el text anterior (era necessari tornar-les a repetir?).

Finalment, Fermí Puig ha recopilat la discografia de tots els integrants i ha elaborat una cronologia de concerts exhaustiva que, a partir d’ara, podrà usar-se com a referència. També Puig és el responsable d’un dels grans encerts que presenta la publicació i que la converteixen en imprescindible: un treball superb de documentació amb elements gràfics i fotografies, majoritàriament poc difoses, que omplen qualsevol possible buit i que il·lustren magníficament la lectura. Per destacar, la del primer concert (si bé està treta d’una revista i perd en qualitat, però té un gran valor documental) i la dels primers moments dels Jutges, en particular les d’un Lluís Llach debutant.

El resum, doncs, de l’aportació d’aquest llibre és ben senzill de fer: davant una proposta així el millor és oblidar els defectes i centrar-se en les virtuts que converteixen el volum en un testimoniatge indispensable no ja dels inicis de la cançó catalana (que també) sinó de tota la cultura recent de Catalunya.