Imatges de la Xina
"Pedra i Pinzell", una antologia de la poesia xinesa clàssica
Fins a quin punt es pot traduir la poesia? ¿Resideix, sobretot, en certes manipulacions del llenguatge que resulten intraduïbles, o bé constitueix precisament allò que més val la pena intentar traduir? És un debat interminable, i també inútil. Per més ministres que ens vulguin espanyolitzar, no trobarem mai res equiparable a les quatre síl·labes “sol, i de dol”, però no per això deixarem d’intentar aproximacions, sempre insuficients, a poemes d’altres llengües. Perquè “traduir una obra és la millor manera de llegir-la”, com diu Josep Carner, i perquè a qualsevol literatura li resulta molt saludable mirar què fan en altres bandes.
Si el verb anostrar no ha caigut encara en l’oblit, és el que escau més bé a la feina del filòleg Manel Ollé a Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Fins ara, en català, teníem, d’una banda, versions més o menys lliures, com ara les de Carner (la secció “Lluna i llanterna” de la seva Poesia) o de Marià Manent, fetes a partir de traduccions a altres llengües, com la del britànic Arthur Waley; i de l’altra, més recentment, experiències a quatre mans entre el poeta català i algú coneixedor de l’original xinès, com el mateix Manent i Dolors Folch a Vell país natal. Menció a part mereix Joan Ferraté, que, sense saber xinès, va traduir Cinquanta poesies de Du Fu a partir de la informació proporcionada per diversos estudis. Ollé, bon coneixedor de la llengua i la cultura xinesa —les ensenya a la Universitat Pompeu Fabra— ha traduït directament una breu mostra de 74 poemes, la majoria, 55, de la dinastia Tang (607-907), l’època més divulgada a Occident, amb autors com Wang Wei, Li Bai (o Li Po), Du Fu (o Tu Fu) i Bai Juyi (o Po Txiu-I). Es tracta d’una acurada edició bilingüe, però sense comentaris aclaridors ni contextualitzadors, que deixen el lector inexpert sol davant unes paraules d’ara que tracten de reflectir un missatge de fa mil anys o més, procedent d’una civilització de la qual tenim poques i potser errònies idees.
L’objectiu és que el text resultant funcioni com a poema i que sigui intel·ligible sense haver de recórrer a notes al peu. És clar que, d’aquesta manera, moltes característiques de l’original es perden: es perd la dimensió musical, irreproduïble; es perd, en molts casos, la convivència del poema amb un paisatge pintat, com també la cal·ligrafia, les característiques de la qual contribueixen a la significació; es perd l’ordenació dels mots, que crea entre ells un joc d’enriquiment i de contrastos. La tradició poètica xinesa és altament convencional, forjada al llarg de segles i cultivada per una elit de funcionaris; cada un dels seus signes monosil·làbics pot tenir diversos significats segons el context, i no hi ha marques de persona ni de temps verbal.
Conscient que cada llengua té els seus recursos, Ollé ha prescindit dels artificis que serien improductius i ha concentrat l’esforç a traslladar el que és susceptible de ser dit en català. En el sintètic i imprescindible pròleg que encapçala el recull, afirma: “La llengua xinesa permet un predomini del component semàntic que converteix el poema en una juxtaposició dinàmica d’imatges en interacció”.
Aquesta manera de fer ha servit d’estímul a molts poetes del XX, especialment certes escoles avantguardistes, com l’imatgisme, per deslliurar-se de les servituds de la sintaxi, i per tant de la racionalitat, amb què la mateixa tradició occidental els condicionava, i optar per composicions basades en la fluència d’imatges o sensacions. En la mesura en què puguem disposar de treballs sòlids com aquest, l’estímul continuarà vigent.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.