La Diada que està per escriure

L’assaig polític català de vegades pateix d’immediatesa. La necessitat d’explicar ràpidament el que passa va per davant de la recerca d’un producte rodó, acabat, polit. Passa com a les cases, on la prova de la neteja no és a la taula principal, sinó als racons. De l’Onze de Setembre del 2012 s’han escrit moltes pàgines en diaris i revistes. Però encara en falta una bibliografia sòlida, que narri de quina manera el ritme polític del país va canviar a cavall d’una manifestació històrica, amb 1,5 milions de persones al carrer demanant la independència.

Una de les primeres obres que intenta explicar els perquès de la Diada és El dia que Catalunya va dir prou: La història inèdita de l’Assemblea Nacional Catalana, escrit per Pere Martí. El periodista fa un notable acostament a la història de l’Assemblea Nacional Catalana, l’organització, desconeguda tot just fa un any, que va aconseguir aplegar la munió de gent que va sortir al carrer aquell Onze de Setembre. Martí s’acosta a la cuina de l’ANC i n’explica cada reunió a partir de les seves actes. De les seves explicacions es dedueix un part difícil, amb múltiples baixes pel camí que, tot i això, no van evitar l’èxit de la missió.

En l’exercici carregós que suposa escriure una història a partir de les actes d’unes reunions, l’autor decideix fer de l’anècdota la seva millor arma per atraure el lector. És així com se’ns explica com es va contactar amb l’exentrenador del Barça, Pep Guardiola, perquè enregistrés un missatge que s’emetria al final de la manifestació. No és el descobriment de la pedra filosofal, però la curiositat anima a seguir llegint. Les primeres pàgines es contagien del ritme ràpid que permet l’anècdota. Martí fa un notable reportatge de la Diada, intens, interessant, potser excessivament ensucrat, però la intensitat del dia justifica l’abús de l’adjectiu.

Tanmateix, aquest ús de l’anècdota com a instrument per atraure l’interès acaba passant factura al llibre. Primer, elevant a categoria fets de poca rellevància, com ara l’origen socialista d’un dels fundadors de l’Assemblea. Després, tendint a explicar cada fet com si fos històric, magnificant-ne la importància. “Lluís Llach començà a taral·lejar la cançó a pèl, ell sol... Tothom s’hi afegeix amb la veu trencada, moltes amb les llàgrimes als ulls. El moment és catàrquic per al projecte. Els assistents són conscients que han posat els fonaments d’un gran projecte”, escriu Martí sobre l’acte de fundació. Realment eren conscients que feien història, com sembla insinuar Martí? Pel que després continua explicant, no, però escriure-ho així actua com un ganxo per seguir llegint.

Perquè tota l’empenta i l’interès que suscita la primera part del llibre, la més fidel al títol, la que se centra en l’Onze de Setembre i els dies previs, es perd en una excessiva explicació dels intestins de l’ANC. I ho és perquè l’autor perd el to literari de què havia fet ús fins a l’abús i el converteix en una acta notarial que fa que el llibre perdi lluïssor. El brillant epíleg de Vicent Partal, sense tanta apel·lació a l’èpica, permet retrobar-se amb l’emoció de l’última Diada i acabar l’obra amb un bon sabor de boca.

L’acollida d’El dia que Catalunya va dir prou ha estat molt bona, ja que des de fa unes setmanes és protagonista a la llista de llibres més venuts de no-ficció. I de segur que serà un dels protagonistes en el seu sector per Sant Jordi. Qui vulgui saber què és l’Assemblea Nacional Catalana i d’on surt hi té una lectura obligada. I els historiadors que revisin aquell dia segur que en faran ús.

El llibre de Martí té el mèrit de ser el primer. Però precisament per aquest motiu segur que no serà el millor. La Diada encara està per escriure. La literatura, en això, s’assembla a l’independentisme. I ja se sap, com diu el refrany: “De pressa i bé, no pot ser”.