Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPURNES

La sort

La tórtora ens mirava des d’una llangor infinita, com qui diu que no hi ha res a fer

Il·lustració de José Luis Iniesta.
Il·lustració de José Luis Iniesta.

El vent, una temible ciclogènesi explosiva (segons l’home del temps), l’havia fet caure del niu, i allí estava, als meus peus, aquell pollet de tórtora, esperant la seua sort. Aclofat contra una llamborda de la Gran Via del Marqués del Túria, esperava que un autobús l’aixafara o qualsevol altre destí semblant. Per a abandonar el niu, cal saber volar, i aquell poll (ho vaig comprovar de seguida) era molt novell en això. Anava amb les meues filles i em vaig veure obligat a arreplegar-lo. Si haguera anat tot sol, cap a la faena o cap a qualsevol altre compromís, haguera fet via. Una vida més que es perd en aquesta trituradora d’identitats gèniques que és el món. Però les meues filles el varen descobrir i jo no vaig poder fer una altra cosa. Davant dels collfreds transeünts de la Gran Via, el vaig agafar amb les mans, i mentre el prenia notava les tremolors d’aquell cosset. Una dona guarnida amb mil sotabarbes, amb un llarg abric de visó, va somriure significativament i em va dir: “Quin embolic, guapo!”. I jo vaig fer que sí amb el cap, amb el poll a les mans, però les coses vénen així. El duguérem a casa i el posàrem en una capsa de cartó, amb unes molles de pa i una miqueta d’aigua. Però el pollet no menjava i aleshores vaig témer el pitjor, que allò acabara com el rosari de l’aurora. La tórtora ens mirava des d’una llangor infinita, com qui diu que no hi ha res a fer. Férem l’intent de forçar-la a menjar, obrint-li el bec, i de donar-li aigua amb una xeringa. Finalment, anàrem a una botiga d’animals i compràrem menjar per a canaris: una amable veterinària, que va escoltar pacientment tota la història, amb els nerviosos contrapunts de les meues filles, ens digué que hi provàrem amb allò, a veure si hi havia sort. La tórtora havia passat a ser la nostra primera i quasi única preocupació. Aquell aliment va funcionar i, a poc a poc, va recuperar forces. Durant unes quantes setmanes, va ocupar el nostre bany, fent curtes revolades, i va trobar en la barra de la dutxa una bona talaia, des d’on ens espiava, i també piulava, tímida. Les meues filles, abans d’anar a escola, s’acomiadaven d’ella: “Adéu, Milagrosa!”. Li posàrem aquest nom després de desestimar el de Perla, que va semblar massa fàcil. “Perla no, Milagrosa!”, vaig dir jo mig en broma, i pel que siga se li va quedar aquell nom. Fa uns pocs dies, la vàrem alliberar en la Gran Via, prop d’on l’havíem trobada: abans, però, li pintàrem una pota de vermell, per poder distingir-la. Va alçar el vol, amb un batec fort i elegant, i ja no l’hem tornada a veure, amb gran tristesa de les meues filles. Però des d’aleshores no hi ha tórtora que es creue per davant meu a qui no li mire les potes, per si de cas és ella.