Se’n va el Sónar, snif

El Sónar se’n va del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ex- Can Ramoneda, a la Fira de Montjuïc, i aquí no passa res. Hi ha hagut un tàcit acord perquè ningú no faci escarafalls, a tothom li sembli molt bé i 20 anys de festival marxin cap plaça Espanya com si la cosa no tingués cap importància. Doncs mira, no.

Com que ningú no ho diu, ho dic jo: quina pena! No és que dubti que els organitzadors del Sónar en muntaran un de sensacional allà (sembla que hi haurà ombres artificials a la plaça de l’Univers, on s’instal·larà el SónarVillage; ja faran falta), però sisplau, un mínim de nostàlgia i de memòria. No ens carreguem les coses com si no deixessin un record sentimental i en aquesta ciutat tot fos oblidable i substituïble.

Ho confesso, sóc un nostàlgic que encara somnia amb les albades al pavelló de la Mar Bella, del qual el Sónar va marxar fa 12 anys. Així que això del CCCB gairebé em fa plorar. Si és que jo hi he anat fins i tot amb el meu cunyat! Tota una vida entre aquelles quatre parets, sentint que anaves un lustre per darrere de la modernitat, any rere any, sense arribar ni a agafar el mainstream; fins i tot trobant-li el gust a equivocar-te de look, de samarreta, d’ulleres (i de gustos musicals, és clar). I quins records! Les descàrregues de techno entre els plàtans, sobre l’herba artificial, el balanceig de les joves en trànsit, els efluvis de l’altra herba, les sevícies sonores del subterrani SónarHall amb la seva rampa, el tren de la bruixa tecnològic del SónarLab... Un respecte per tot allò, sisplau, que algú faci un cop de llagrimeta, o almenys un sospir.

Els responsables del CCCB han deixat clar que no els importa un rave (!) la marxa del Sónar. Al contrari, ens diuen: així podrem programar les mil coses estupendes que tenim. Espriu, per exemple. Per descomptat, amb Espriu no es queixaran els veïns. Ni els plàtans. I, afegeixen els cervells del CCCB, el centre quedarà alliberat aquests tres dies perquè el puguin visitar els usuaris normals (el subratllat és meu, però en realitat, d’ells). Com si els habituals del CCCB fossin fans de Sibelius i no suportessin els decibels. ¿Existia realment aquesta fractura, entre el Sónar i la resta de l’activitat del CCCB? Ho dubto. Aquests tres dies de no-Sónar serviran també, se’ns diu, per donar “oportunitats a altres iniciatives”. ¿No n’hi havia prou amb els altres 362 dies de l’any? Bé, cap a Montjuïc va el Sónar, desfilant com les cheerleaders de la imatge promocional, a les quals Sergi Caballero, potser amb una mica de conya, ha fet sortir ben felices d’un lleig edifici txec d’aire soviètic, ballant Strings of Life i agitant pompons...