“Hi ha teatres desaprofitats arreu”

Està assajant Una història catalana, la primera part de la trilogia sobre la identitat catalana, estrenada el 2011 i que aviat es podrà veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya en una nova versió; la sala Flyhard, que dirigeix, està a punt d’estrenar una nova producció, El rei borni, de Marc Crehuet, i de reestrenar el muntatge anterior, Smiley, de Guillem Clua, a l’Espai Lliure, després d’omplir la sala durant setmanes. A en Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) les coses li van bé. Per la seva tasca com a dramaturg i dinamitzador de l’autoria catalana al capdavant d’aquest petit espai escènic al barri de Sants, dilluns rebrà el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre 2012.

Pregunta. Com subsistiu a la Flyhard?

Resposta. Doncs amb produccions molt mínimes, ajustant els números i procurant que els actors cobrin sempre una part del que es genera; amb la resta paguem el lloguer i les despeses. La sala en si no té subvenció. Amb només 42 espectadors per funció i descomptant tot l’IVA que hem de retornar, només podem créixer una mica quan les produccions salten a altres sales, com ha passat amb Burundanga, Nit de ràdio 2.0, Litus o Smiley, que han fet temporada i han girat o estan girant.

P. Davant del seu model, què li sembla el tancament de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya?

R. És una pena, però es veia venir. Durant anys s’han construït equipaments per demostrar alguna mancança d’autoestima col·lectiva o individual d’algú, sense generar, en canvi, cap tipus de teixit cultural. I és un drama veure la quantitat d’auditoris i de teatres que hi ha per tot Catalunya que estan desaprofitats. Barcelona té molts espais i molta gent amb talent que ha après a gestionar-se i a tenir un sentit empresarial que abans no es tenia. Si donessin les claus d’aquests espais tindríem una de les ciutats més importants d’Europa o del món pel que fa al teatre. Fa molt de temps que les sales anomenades alternatives ho són, però no s’ha creat una nova capa des de sota. I als que se’ns ha acudit fer-ho, obtenim molt bona resposta per part del públic.

P. Estan fent la feina iniciada pel projecte T6 a la Tallers?

R. L’error és pensar que la feina ja està feta. Per què tenim aquí, estrenant, el Guillem Clua i la Marta Buchaca, que són autors que haurien de ser al Romea, a La Villarroel, a la Sala Petita o a la Gran del TNC? Per què Desclassificats de Pere Riera, que va ser un èxit quan finalment es va muntar, es va passar sis anys en un calaix? La feina de buscar nous textos no la fa gaire gent; la feia el T6, l’ha feta la Beckett durant un temps, però els altres no la fan.

P. Després de Pàtria, la segona part de la trilogia, tornem a Una història catalana.

R. Sí, però amb repartiment gairebé nou —només repeteixen Pep Cruz, Andrés Herrera i Borja Espinosa— i ampliada. Explico coses que abans quedaven pendents. Ara hi ha tensió absoluta fins a l’últim minut, que era el que ens faltava: la traca final a aquesta gran història.

P. I la versió per al cinema?

R. Tot depèn de si TV-3 té quartos, però sí, la produirà Fausto Producciones i la dirigirà Isidro Ortiz. El guió el farem a mitges. Penso que és una bona història i que dóna per a un llargmetratge o per a una minisèrie de tres capítols.

P. Com s’acaba la trilogia?

R. Amb Vilafranca, un retorn al lloc on vaig néixer i a la família. El nucli familiar com a tal no l’he plantejat mai en cap peça, però una de les meves preferides sempre ha estat El casament dels petits burgesos de Brecht. M’agradaria parlar d’experiències personals que he viscut i de la meva relació amb la ciutat.

P. Com es posiciona, políticament?

R. Si em pregunta si estic a favor de la independència, li diria que sí perquè prefereixo els nuclis de govern petits; ja es prou difícil posar d’acord un grup de 10 persones... Com més petit i autònom sigui el nucli, més fàcil és tot. Ara bé, si em pregunta si sóc nacionalista, aleshores n’hauríem de parlar amb més calma, perquè aquí s’hi barregen moltes coses. Els sentiments nacionals no m’atrauen especialment. Em sembla abominable que ser nacionalista o catalanista vulgui dir anar en contra d’una cultura; tampoc no m’interessen les diferències entre allò que és català i allò que és espanyol quan de fet compartim pràcticament l’espai i la cultura. Són temes que donen per a molt i penso que ningú no ho té clar del tot.